Qui no s'ha vist mai discutint amb algú en el treball, a casa o en qualsevol col·loqui entre amics en què cada un defèn la seua posició sense voler acceptar el punt de vista de l'altre. Quan la discussió arriba a ser acalorada, ambdós criden i ja no hi ha conversació sinó una lluita verbal plena de soroll i pocs desitjos de reconciliació o pau.
Queda clar que en una situació desagradable, la nostra primera reacció natural és posar-nos a la defensiva; i si l'assumpte displicent resulta ser-nos una conversació que ha pres un mal caire, només hi ha una forma de véncer: Evitar-la com si es tractara d'una serp verinosa.
En un noranta per cent dels casos, quan acaba una discussió, cada un dels querellants està més convençut que mai que ell té raó. Si nosaltres destruïm tot argument que planteja el nostre rival, ens sentirem satisfets, però haurem danyat l'orgull de l'altre i com a conseqüència es prendrà malament el nostre triomf.
Ara bé, podem preguntar-nos: Què ens mou a donar uns arguments i no altres?. La resposta pareix senzilla: Són les vivències, l'educació en el si familiar i en l'escola, junt amb les pròpies aptituds i caràcter... els que determinaran la nostra forma de pensar i modes d'actuació. Possiblement si aquell amb qui discutim haguera passat per les mateixes situacions, experiències i demés, pensaria igual que nosaltres i llavors la discussió no tindria lloc, però sens dubte açò no és possible, a més a més que tampoc seria necessari el diàleg.
Potser estarem en la veritat quan discutim, però intentar que el nostre contrincant canvie d'opinió, suposaria el mateix que si nosaltres ens equivocàrem en l'argumentació.
Podem recordar unes paraules de Buda: “L'odi mai és vençut per l'odi sinó per l'amor”; així, doncs, un malentés no acaba mai gràcies a una discussió, sinó per mitjà del tacte, la conciliació, la diplomàcia i un bon desig d'apreciar el punt de vista dels altres (empatia).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada