Vivim en un món dominat per l'economia, on els diners són l'únic valor i meta possible: tot té un preu, es mesura per ells i es desitja o aspira a tindre'ls, sense marcar cap límit. La riquesa econòmica pareix imparable i mai es guanya suficients diners. Així el diners són la nostra torre de Babel amb què aspirem aconseguir l'imaginari límit del cel, límit que al seu torn sempre ens resulta inabastable i fa que qui els maneja pretenga arribar més i més alt, volent més diners, provocant alguna discòrdia pel camí.
Suposem que una empresa produïx tractors per a l'agricultura. El preu d'un tractor posem que té un cost de fabricació de 50.000 monedes, cost amb què es paguen proporcionalment per cada tractor nòmines de treballadors, electricitat consumida en el procés de fabricació, matèries primeres utilitzades, part proporcional dels gastos ocasionats per l'adquisició de les instal·lacions, impostos… A este cost, se li incrementa una quantitat que perseguix ja un benefici de l'empresari per la producció d'eixe tractor. Posem que se li carreguen altres 20.000 monedes, aconseguint un preu de venda de 70.000 monedes. Ací cabria ressenyar que amb una part del benefici de l'empresari, este pot invertir creant més fàbriques i en la millora del producte futur, etc. Però l'altra part anirà a les seues pròpies arques.
Però què passa a continuació? Normalment el productor no ven directament el tractor, sinó que utilitza concessionaris que fan d'intermediaris entre els compradors finals d'eixe tractor. Eixos concessionaris també han de mantindre's. Han de pagar nòmines, publicitat, instal·lacions, impostos… Amb la qual cosa vendre cada tractor posem que els ocasiona un gasto de 5.000 monedes més. A més d'això, també volen obtindre un benefici, amb la qual cosa incrementen el preu posem que en altres 5.000 monedes més. D'esta manera tenim que el tractor té un preu de venda al públic de 80.000 monedes.
Òbviament l'agricultor no disposarà d'esta quantitat de monedes amb què assumir el cost del tractor. Per això acudirà a un banc per a fer un préstec. Seguint amb la mateixa mecànica anterior, el banc ha de pagar als seus empleats, instal·lacions, impostos… amb la qual cosa posem que per la concessió d'eixe crèdit ha de carregar altres 5.000 monedes. Però per descomptat que el banc també voldrà obtindre benefici amb l'operació, amb la qual cosa li carregarà a l'agricultor un interés d'altres 40.000 monedes, més una assegurança addicional amb el que cobrir el seu impagament en cas de mort de l'agricultor. Així l'agricultor finalment acabarà pagant 125.000 monedes pel tractor, més la prima de l'assegurança. Açò és més del doble del que val el propi tractor.
Eixe agricultor ha de cobrir el cost del tractor, el seu manteniment, el combustible necessari… i a més a de comprar les llavors per a cultivar-les, l'aigua per al seu reg, els adobs, la seua vivenda, el seu cotxe, el seu pròpi menjar, la llum que consumix a casa, el telèfon, etc. Totes eixes altres empreses que subministren tot el que és necessari per al cultiu i la vida de l'agricultor, igualment hauran anat incrementant els seus costos pel camí: matèries primeres, elaboració, transports, gestió, nòmines, impostos… al que carregaran altres desitjos de benefici que incrementaran notablement el que paga l'agricultor per a poder seguir avant en el seu ofici i la seua vida.
Posem ara que per a cobrir tots eixos gastos que té l'agricultor, el seu producte, en este cas la unitat de pomes, que té la sort de produir moltíssimes, tantes que pot assumir els costos que ha pagat i l'afany de lucre de cada una de les parts implicades en el procés, i que a més totes les condicions ambientals han sigut favorables, ix a un preu de 10 cèntims. Posem que ara eixe agricultor també vol carregar un xicotet benefici amb què fer front per exemple als estudis dels seus fills, amb la qual cosa es porta un benefici d'1 cèntim per cada caixa de 10 quilos de pomes.
Clar està que l'agricultor no sol vendre directament el producte perquè ja ha tingut prou treball amb el seu i no pot dedicar-se a atendre a un mercat tan ampli. Ací l'agricultor contacta amb la cooperativa. Esta igualment ha de pagar les instal·lacions, nòmines, transport, llum, cadena d'envasament, impostos… Amb el que el preu de la poma aconseguix els 11 cèntims, més un altre increment per desitjos de benefici d'1 cèntim addicional, aconseguint sí el preu de 12 cèntims per poma.
A la cooperativa li compren diferents distribuïdors que igualment han de pagar les seues nòmines, transports, publicitat… que incrementen el preu de la poma en altres 2 cèntims més el benefici que esperen obtindre, que ascendix a 10 cèntims, aconseguint d'esta manera el preu de 24 cèntims. El supermercat o botiga ha d'assumir eixe preu de la poma i cobrir el cost dels seus empleats, instal·lacions, cambres frigorífiques, llum… amb la qual cosa incrementa el preu de la poma en altres 3 cèntims més 10 de benefici que esperen obtindre amb la seua venda.
D'esta manera, el consumidor final, una persona com tu o com jo pagarà 37 cèntims per una poma, més del triple del que realment costa, més altres dos per la bossa amb què se les portarà a casa.
Tenim que hem pagat per la poma més del triple del que costa la seua producció i pel camí moltes de les empreses que han permés que podem disfrutar d'una poma s'han portat benefici d'això.
Però clar està. Mai es guanya suficient. Eixes empreses no conformes amb això, busquen abaratir els seus propis costos per a aconseguir major benefici, amb la qual cosa han decidit que el preu de la poma en origen ha de ser de 7 cèntims, amb la qual cosa l'agricultor començarà a tindre pèrdues o haurà de produir més barat amb la compra d'una matèria primera més barata o de menor qualitat. Si no pot amb això, les pomes s'importaran d'altres països en què ixen més barates perquè allí el cost de la vida és menor. També abaratiran les nòmines que paguen als seus empleats i tractaran d'evadir uns impostos, que el govern acabarà incrementant per un altre costat per a poder mantindre tots els polítics. El consumidor ara pagarà 50 cèntims per la poma, perquè amb això de la crisi, “TOT” està més car.
I si ara traslladem este esquema a nivell global amb tot allò que produïm? Des de l'obtenció més bàsica, com el ferro amb què es va fabricar el tractor. I no sols un tractor: mòbils, cotxes, combustibles, rajoles, cases, mobles…
Ens pareix un model sostenible? Tot afany de lucre o desig de dominar als altres és un model summament car, que atenta contra els altres i contra els recursos naturals del propi planeta. Ens beneficia a tots? Permetrem que es perpetue?
