AFANY DE LUCRE (2)

Vivim en un món dominat per l'economia, on els diners són l'únic valor i meta possible: tot té un preu, es mesura per ells i es desitja o aspira a tindre'ls, sense marcar cap límit. La riquesa econòmica pareix imparable i mai es guanya suficients diners. Així el diners són la nostra torre de Babel amb què aspirem aconseguir l'imaginari límit del cel, límit que al seu torn sempre ens resulta inabastable i fa que qui els maneja pretenga arribar més i més alt, volent més diners, provocant alguna discòrdia pel camí.
Suposem que una empresa produïx tractors per a l'agricultura. El preu d'un tractor posem que té un cost de fabricació de 50.000 monedes, cost amb què es paguen proporcionalment per cada tractor nòmines de treballadors, electricitat consumida en el procés de fabricació, matèries primeres utilitzades, part proporcional dels gastos ocasionats per l'adquisició de les instal·lacions, impostos… A este cost, se li incrementa una quantitat que perseguix ja un benefici de l'empresari per la producció d'eixe tractor. Posem que se li carreguen altres 20.000 monedes, aconseguint un preu de venda de 70.000 monedes. Ací cabria ressenyar que amb una part del benefici de l'empresari, este pot invertir creant més fàbriques i en la millora del producte futur, etc. Però l'altra part anirà a les seues pròpies arques.
Però què passa a continuació? Normalment el productor no ven directament el tractor, sinó que utilitza concessionaris que fan d'intermediaris entre els compradors finals d'eixe tractor. Eixos concessionaris també han de mantindre's. Han de pagar nòmines, publicitat, instal·lacions, impostos… Amb la qual cosa vendre cada tractor posem que els ocasiona un gasto de 5.000 monedes més. A més d'això, també volen obtindre un benefici, amb la qual cosa incrementen el preu posem que en altres 5.000 monedes més. D'esta manera tenim que el tractor té un preu de venda al públic de 80.000 monedes.
Òbviament l'agricultor no disposarà d'esta quantitat de monedes amb què assumir el cost del tractor. Per això acudirà a un banc per a fer un préstec. Seguint amb la mateixa mecànica anterior, el banc ha de pagar als seus empleats, instal·lacions, impostos… amb la qual cosa posem que per la concessió d'eixe crèdit ha de carregar altres 5.000 monedes. Però per descomptat que el banc també voldrà obtindre benefici amb l'operació, amb la qual cosa li carregarà a l'agricultor un interés d'altres 40.000 monedes, més una assegurança addicional amb el que cobrir el seu impagament en cas de mort de l'agricultor. Així l'agricultor finalment acabarà pagant 125.000 monedes pel tractor, més la prima de l'assegurança. Açò és més del doble del que val el propi tractor.
Eixe agricultor ha de cobrir el cost del tractor, el seu manteniment, el combustible necessari… i a més a de comprar les llavors per a cultivar-les, l'aigua per al seu reg, els adobs, la seua vivenda, el seu cotxe, el seu pròpi menjar, la llum que consumix a casa, el telèfon, etc. Totes eixes altres empreses que subministren tot el que és necessari per al cultiu i la vida de l'agricultor, igualment hauran anat incrementant els seus costos pel camí: matèries primeres, elaboració, transports, gestió, nòmines, impostos… al que carregaran altres desitjos de benefici que incrementaran notablement el que paga l'agricultor per a poder seguir avant en el seu ofici i la seua vida.
Posem ara que per a cobrir tots eixos gastos que té l'agricultor, el seu producte, en este cas la unitat de pomes, que té la sort de produir moltíssimes, tantes que pot assumir els costos que ha pagat i l'afany de lucre de cada una de les parts implicades en el procés, i que a més totes les condicions ambientals han sigut favorables, ix a un preu de 10 cèntims. Posem que ara eixe agricultor també vol carregar un xicotet benefici amb què fer front per exemple als estudis dels seus fills, amb la qual cosa es porta un benefici d'1 cèntim per cada caixa de 10 quilos de pomes.
Clar està que l'agricultor no sol vendre directament el producte perquè ja ha tingut prou treball amb el seu i no pot dedicar-se a atendre a un mercat tan ampli. Ací l'agricultor contacta amb la cooperativa. Esta igualment ha de pagar les instal·lacions, nòmines, transport, llum, cadena d'envasament, impostos… Amb el que el preu de la poma aconseguix els 11 cèntims, més un altre increment per desitjos de benefici d'1 cèntim addicional, aconseguint sí el preu de 12 cèntims per poma.
A la cooperativa li compren diferents distribuïdors que igualment han de pagar les seues nòmines, transports, publicitat… que incrementen el preu de la poma en altres 2 cèntims més el benefici que esperen obtindre, que ascendix a 10 cèntims, aconseguint d'esta manera el preu de 24 cèntims. El supermercat o botiga ha d'assumir eixe preu de la poma i cobrir el cost dels seus empleats, instal·lacions, cambres frigorífiques, llum… amb la qual cosa incrementa el preu de la poma en altres 3 cèntims més 10 de benefici que esperen obtindre amb la seua venda.
D'esta manera, el consumidor final, una persona com tu o com jo pagarà 37 cèntims per una poma, més del triple del que realment costa, més altres dos per la bossa amb què se les portarà a casa.
Tenim que hem pagat per la poma més del triple del que costa la seua producció i pel camí moltes de les empreses que han permés que podem disfrutar d'una poma s'han portat benefici d'això.
Però clar està. Mai es guanya suficient. Eixes empreses no conformes amb això, busquen abaratir els seus propis costos per a aconseguir major benefici, amb la qual cosa han decidit que el preu de la poma en origen ha de ser de 7 cèntims, amb la qual cosa l'agricultor començarà a tindre pèrdues o haurà de produir més barat amb la compra d'una matèria primera més barata o de menor qualitat. Si no pot amb això, les pomes s'importaran d'altres països en què ixen més barates perquè allí el cost de la vida és menor. També abaratiran les nòmines que paguen als seus empleats i tractaran d'evadir uns impostos, que el govern acabarà incrementant per un altre costat per a poder mantindre tots els polítics. El consumidor ara pagarà 50 cèntims per la poma, perquè amb això de la crisi, “TOT” està més car.
I si ara traslladem este esquema a nivell global amb tot allò que produïm? Des de l'obtenció més bàsica, com el ferro amb què es va fabricar el tractor. I no sols un tractor: mòbils, cotxes, combustibles, rajoles, cases, mobles…
Ens pareix un model sostenible? Tot afany de lucre o desig de dominar als altres és un model summament car, que atenta contra els altres i contra els recursos naturals del propi planeta. Ens beneficia a tots? Permetrem que es perpetue?
LEER MÁS...

INTEGRACIÓ SI, PERÒ FINS ACÍ

Recorde que quan vaig començar a treballar en l'àmbit social  amb il·lusió, creient-me de veritat allò de la integració i ser com una espècie de superheroi per a ajudar als altres. Així doncs, no vaig dubtar a portar a ma casa les persones que estaven necessitant dels servicis d'una ONG, que estaven fora del seu entorn, que tenien diversos problemes en les seues vides i que eren tractades des de darrere del mur de la caritat i la compassió, marcant la diferència entre el “el tu” i el “jo”, l'“usuari” i el “professional”. Vaig compartir algun sopar o els vaig deixar unes bicis per a fer una excursió.
Prompte em van dir que allò no era professional i vaig patir les conseqüències d'aquella decisió inicial quan estes persones van acudir a ma casa buscant-me a hores intempestives. M'ho vaig passar per les meues mans. Per este motiu vaig pensar que tenien raó, que no era professional i vaig deixar de fer-ho. Van aparéixer els mòbils i vaig cometre el mateix error. Els vaig donar el meu número de telèfon per si necessitaven localitzar-me i vaja que ho van fer, a les 3, les 6 de la matinada… Alguns per a expressar el seu enuig, altres perquè no tenien a ningú amb qui parlar o en qui confiar. Vaig tindre clar que d'apagar el telèfon, posar el mode avió o contestar només si de veritat ho volia concloïa el problema, però admet que m'abellia despenjar el telèfon i saber què passava, encara que fóra una favada d'allò més absurda i em molestara per les hores de comunicar-la.
Tampoc em va importar presentar-los a la meua família, que fan qui sóc, que em donen suport, que em proporcionen calor i una alegria que m'agrada compartir, però novament em van tornar a dir que tampoc era professional i ací no em van donar explicacions perquè no va arribar a tractar-se obertament el tema. Pense que potser serà per allò del secret professional, quan són persones que han estat de professional en professional comptant tots els detalls de les seues vides i estes són com eixe secret que compartixen amb nosaltres dient-nos “no li'l digues a ningú” però que realment acaba sabent-ho tot el món. La meua família i jo no tenim res a comptar sobre les seues vides perquè ja tenim prou amb les nostres.
També he de dir que sóc persona emotiva, que parle alt, directe i clar i açò admet que és un dels meus majors defectes o trets de la personalitat que m'afecten nivell personal i professional. Així, en algunes ocasions he alçat la veu a eixes persones que atenia quan no estaven fent bé les coses perquè jo m'esforçava, no sabia que més fer per ells i em sentia dolgut. Açò tampoc era professional.
Sovint he deixat la meua família i la meua vida personal per a portar a estes persones amb el meu cotxe al treball que acabava d'eixir-los en una població veïna, per a arreplegar-los de l'estació o romandre en la sala de l'hospital esperant saber d'ells, inclús quan algun s'estava disposant per a deixar este món i ara qüestionaven si s'estava aprofitant prou el meu horari.
Igualment em van demanar que fóra honest, que diguera si realment era rendible el meu temps de treball, precisament a mi, a qui la inactivitat li corroïx, que no se'm dóna bé estar parat, que perfectament he sigut capaç de treballar onze hores en una fàbrica metal·lúrgica i sé el que és treballar de veritat; que he estat a gust amb companys que es relaxaven més en les seues tasques i açò em permetia fer més a mi.
Després de tants anys, m'han qüestionat si m'importen les persones. Si es poden permetre estos errors. Em dol. Ara em pregunte potser si ser professional és ser algú fred, inhumà, distant, que marca límits i barreres i al seu torn paradoxalment diu creure en la integració, perquè si és així, crec que preferisc ser persona abans que professional.
I damunt, han sabut dir-me açò amb molt bones paraules, molt assertivament, de manera verdaderament professional, no com jo, que no hauria sabut dir-ho sense posar-me nerviós, sentir-me molest i alçar la veu. Ara també em pregunte per a què servix l'assertivitat si no coneixem l'altra persona.
M'apassionava el meu treball. Ara pense que he de buscar-me altres passions.
Em pareix que vivim en un món ple de contradiccions i això de la integració és una altra més de les excuses que com el futbol, la política o la religió servixen per a moure molts diners.
LEER MÁS...

APASSIONAT

Buscant definicions sobre la passió, podem trobar que és una emoció manifestada com un sentiment molt fort cap a una persona, tema, idea o objecte. És una emoció intensa que engloba l'entusiasme o desig per una cosa. El terme també s'aplica sovint a un viu interés o admiració per una proposta, causa, activitat o altres. Igualment trobem que és l'afició vehement cap a una cosa o la inclinació molt forta d'algú cap a una altra persona. En el primer cas, fa referència a la necessitat fer alguna cosa perquè hi ha una força interna que mou a l'individu a fer-ho, sobretot està vinculat amb una vocació artística. En el segon exemple, la passió està més aïna associada a l'amor i a l'atracció sexual. Dos persones apassionades deixen de costat la racionalitat i es comporten de manera emocional. En altres paraules, la passió és liderada pel cor i no pel cervell.
Atenent més o menys a estes definicions, jo em considere una persona apassionada en quasi tot el que faig, però encara que potser siga mogut pel cor, també he d'anotar que sóc prou cerebral. M'agrada molt reflexionar, pensar, analitzar tot tipus de situacions, no obstant això, en el meu cas sovint açò comporta temps i tranquil·litat per a fer-ho ja que és on millors resultats s'obtenen. En canvi, si no hi ha este temps per a la reflexió, si és una cosa que al meu entendre requerix una reacció immediata, és quan les paraules són atropellades pels meus nervis i potser no m'expresse de la millor manera possible. Ací he d'anotar que la meua timidesa també fa que siga una persona poc decantada per l'oratòria si no és un tema que conega prou bé.
Si rebusquem un poc més entre les definicions, també podem trobar altres amb una connotació més negativa relacionada amb el patiment, però ací he de dir que este no és el meu cas.
La majoria de les persones, quan parlen de ser apassionats es referixen a l'amor, al sexe, a la relació de parella. Ser apassionats està emparentat al cor, a l'ànima. I quan diem que a una relació li falta passió, entenem que esta comença a marcir-se. Però més enllà d'una relació de parella, la passió és una cosa molt important en les nostres vides. Sense apassionament els pares de les nacions no hagueren fet les seues contribucions. L'art no existiria, els poetes, escriptors i literats no ens hagueren llegat les seues meravelles. Historiadors i científics no farien els seus aportacions a la humanitat.
Si eliminem la passió perdem el gaudi d'estar enamorats, la sensualitat i la voluptuositat del sexe, el gaudi de la bellesa, la satisfacció de fer el bé, la grat i l'alegria de crear, la dita de lluitar per la pau, la diversió, la ventura, la felicitat.
Per a ser clars, al meu entendre hem de posar-li a tot quant fem en la vida tantes ganes o interés com podem posar-li al sexe. Potser hi haurà moments en què l'arravatament ens porte a una ràpida acció desenfrenada, però disfrutarem més dedicant-li temps, sense presses, amb serenitat, pensant bé en el que farem o estem duent a terme. Si al contrari no posem ganes a quant anem a emprendre, estarem marcits; ens perdrem el gaudi, no hi haurà il·lusió i no assaborirem la satisfacció, el plaer i la felicitat que produïx fer les coses bé, amb ganes, amb il·lusió.
Portant ara algunes de les connotacions negatives de la passió, és important saber que si excloem la racionalitat, la passió ens pot portar al patiment, al dolor, o pitjor encara, a vegades ens arrossega a un costat fosc d'ella: a la luxúria, al crim "passional", a la desgràcia i a l'infortuni.
LEER MÁS...

EL JOC DE LA VIDA

Escriure sobre l'avortament pot resultar molt polèmic i difícil de condensar en unes poques línies, però considere que la sexualitat no es un joc de nens, per molt que d’alguna manera aquesta societat semble promoure unes relacions prematures i eventuals. Pense que la sexualitat exigeix maduresa i responsabilitat i per tant l’avortament no es necessari quan la sexualitat es du a terme buscant el plaer de manera responsable o bé amb intenció de tindre fills.
Però per molt que ens puguem oposar, l’atracció o el desig sexual sempre podrà més que la moral i es durà a terme molt per damunt i més enllà de tota repressió religiosa i no sempre de manera responsable, com es en el cas dels adolescents, però bona part d’aquests errors, tenen com a base una mala educació en aquesta matèria, en gran part pels pares, però també per l’influencia de la televisió o la manca d’una assignatura en la que es tracten aquestes qüestions.
No podem oblidar que la sexualitat es una part molt important en la naturalesa humana considerant tota la seua dimensió, fins el punt que a nivell físic, els canvis de la pubertat determinen la maduresa de l’individu i després el component sexual també influirà molt en la relació amb altres persones.
Així que per evitar tota polèmica en aquest sentit, només cal dir “educació i responsabilitat” i com a menors d’edat, pense que els pares han d’assabentar-se de les accions dels seus fills, donat que es responsabilitat seua oferir-los una bona guia en l’educació que els donen.
LEER MÁS...

ACABAR AMB LA POBRESA

De vegades, les notícies ens porten imatges d’altres països on la gent viu en xaboles, no hi ha telèfon, aigua ni llum, a més a més, ni tan sols tenen per a menjar tots els dies. Després ens trauen les imatges de diferents ONGs portant menjar o medicaments amb una actitud paternalista, que intenten sensibilitzar-nos i guanyar alguna petita col·laboració nostra. També es fan cimeres1 internacionals on s’aborda el problema de la pobresa on es marquen diferents objectius per a tractar de reduir-la.
La pobresa es concep com la situació que afecta les persones que no tenen el que és necessari per al suport de les seues vides, és a dir, que no poden satisfer les seues necessitats bàsiques. No tenen influència política, educació, servicis d'atenció de la salut, vivenda adequada, seguretat personal, ingressos regulars i menjar suficient. Implica així no tindre l'oportunitat de viure una vida llarga, sana, creativa i disfrutar de llibertat, dignitat, respecte per si mateix i dels altres.
Les seues causes són múltiples, entre elles es troben els problemes polítics, la crisi dels mercats financers, els interessos dels països més desenvolupats, els desastres naturals, la gestió inadequada del medi ambient, la utilització incorrecta dels recursos naturals per part de l'home, fins i tot una cultura tradicionalista resistent al canvi. També es diu que en aquests països menys desenvolupats hi ha estructures econòmiques que impedeixen el progrés i perpetuen actituds empobridores.
El cert és que la solució pràctica a la pobresa no descansa amb ocupadors paternalistes, sindicats victoriosos, finançament del govern, redistribució de la terra, tecnologia superavançada, educació universal, eleccions democràtiques supervisades per l'Organització de Nacions Unides, polítics populistes, la condonació del deute, donacions del Banc Mundial, ni amb congressos internacionals. No té res a veure amb sensibilitat ni amb generositat. Ni amb la lluita d'algunes persones per qualsevol cosa.
Si és possible o no trobar solució al problema de la pobresa, és una qüestió molt fàcil d'abordar i sobre la qual no cal escriure moltes línies perquè la resposta és imminent i molt senzilla. Si vosté, igual que jo o el seu veí, somiem tindre una casa més gran, en la platja o en el camp, o que ens toque la loteria per a deixar de treballar o simplement viure més folgat, o en sa casa cada un té el seu propi cotxe o simplificant, el seu propi telèfon mòbil, i és més, si tenim preferències culinàries, possiblement aspirem a més del que realment ens toca.
Perquè no se senta tan culpable, li diré que mentres els rics no siguen capaços de renunciar a les seues riqueses per a conformar-se amb una forma de vida mitjana, els pobres continuaran sent pobres. Com és obvi que una persona acostumada als seus passejos en iot2, a tindre xòfer, viure en palaus, menjar ostres i percebes, etc. difícilment renunciarà a esta forma de vida, no podrà atallar-se el problema de la pobresa, perquè evidentment, la porció de drets vitals d'eixa minoria menys afortunada ha sigut usurpada pels altres.
Totes les altres opinions, convencions mundials, labors polítiques i accions de les ONGs són un redundar sense sentit i una consegüent pèrdua de temps.
1 Cumbre
2 Yate
LEER MÁS...

LA TERRA PROMESA


Cada vegada resulta més comú, o fins i tot és ja habitual trobar-nos amb immigrants pel carrer, en la feina, en el metge, en l’escola. A sovint sent la gent parlar dient que els immigrants ens lleven la feina, que a ells els donen més cobertura sanitària, prestacions i ajudes que a nosaltres, que portem anys cotitzant. Curiosament després acaben dient que ells no són racistes, però la mateixa societat els porta a ser-ho.
Potser entre tots hem anat contribuint a crear el nostre estat de benestar i ens incomoda que vinguen de fora a llevar-nos el que nosaltres considerem que ens hem guanyat, però el cert és que mai tenim consideració a costa de qui s’ha anat creant tot aquest estat de benestar. Potser càpia recordar que en temps de conquesta, vam anar a altres terres de les que ens vam apoderar de tot el que poguera tindre valor, fins i tot mà d’obra esclavitzada, inclús els vam llevar la seua pròpia cultura per a imposar-los la nostra. Després també hi havia gent estrangera que vivia per aquestes terres i els vam expulsar per no compartir la nostra religió o pels seus orígens, desposseint-los de tot el que tenien i havien creat. També els països desenvolupats fan servir la mà d’obra barata dels menys desenvolupats per abaratir els costs i traure més beneficis. Potser resulte lògic pensar que d’alguna manera ells tornen a recuperar allò del que els hem anat desposseint al llarg de la història, però potser això formarà part dels desconeguts mecanismes de l’univers.
Tal vegada resulte necessari fer-nos veure que vivim tant bé, que fins i tot portem els gossos a la perruqueria i ells tenen millor cobertura sanitaria i menjar que moltes persones arreu del món; que nosaltres podem permetre’ns tindre vicis, o malalties com l’obesitat, l’anorèxia i bulímia o fins i tot depressions, cosa que en països on realment hi ha calamitat no coneixen aquestes coses. Però ara bé, per a conèixer la vertadera dimensió del fenomen migratori de les persones, deuríem tractar de posar-nos en el seu lloc: Què faríem nosaltres si no tinguérem per a menjar, per a beure, on dormir, la sequera assolara les nostres terres, a més de les malalties?. Seriem capaços de deixar tot el que hem conegut, fins i tot la família amb l’incerta esperança de trobar una cosa millor?. Tindríem valor per hipotecar el poc que posseïm, disposats fins i tot a arriscar la vida per anar a terres desconegudes?. I si arribarem a un altre lloc en el que la gent viu tan bé, que fins i tot es permet deixar-se menjar al plat d’un restaurant, Cóm ens sentiriem novament si ens deixaren tirats al carrer com un gos?. No voldríem almenys tindre el bàsic per a poder viure, malgrat que fora per una curta temporada?.
Una cosa es certa, nosaltres hem d’agrair haver nascut ací i valorar totes les oportunitats que hem tingut: malgrat que ara la situació estiga en crisi, la majoria dels immigrant no coneixen altra cosa. Ells sempre han estat en crisi, i de segur que molt pitjor que la nostra. Nosaltres fins ara hem tingut moltes oportunitats, com decidir si estudiar o treballar, o triar que ens abelleix més comprar en el supermercat, elegir a la nostra parella o la nostra casa, fins i tot si tindre fills ara o més endavant.
Hem de deixar de banda els nostres prejudicis i egoismes i ser una mica més solidaris amb els més necessitats.
LEER MÁS...

FELIÇ ANIVERSARI


Perquè la gent posa ciris en una tortada d'aniversari? Perquè es fan regals en estes celebracions? Segurament tots ho fem mecànicament perquè ho fan els altres, perquè s'ha convertit en un costum o tradició. Ni ens imaginem que remuntant-nos molt de temps arrere, estos costums naixen de la màgia i la religió.
En l'antiguitat, segons diferents cultures, el costum de felicitar, donar regals i fer una festa amb dolços i ciris encesos, entre altres rituals, tenien el propòsit de protegir dels dimonis a qui celebrava el seu aniversari i garantir la seua seguretat durant l'any entrant. Inicialment, el cristianisme va rebutjar la celebració d'aniversari per considerar-ho un costum pagà. Però un poc després, al començar a difondre's la festa del Nadal, com es va fer amb molts altres costums paganes para guanyar seguidors, els cristians també van començar a festejar el seu propi aniversari, unint-se al del seu Salvador. Segons una tradició alemanya, es posaven en les tortades d'aniversari el nombre de ciris que corresponien a la quantitat d'anys de l'homenatjat i un ciri gran que era la “llum de vida o llum de Crist”. En altres cultures, estes celebracions eren només per a la celebració del naixement de fills barons entre la reialesa.
Històries a part, actualment també té trets altament consumistes. Així, celebrem l'aniversari dels fills diverses vegades, per exemple reunint a gran quantitat d'amics de l'escola en un parc de jocs; se celebra també a casa amb amics i familiars; se celebra també en l'escola junt amb els que complixen anys eixe mes... I sobretot, abunden els regals dels invitats per a l’homenatjat.
Curiosament, sense estar influït per creences religiosos o costums i també per economia, al igual que evitant el consumisme innecessari, en ma casa no celebrem l'aniversari com a tal, i si alguna vegada ho fem, encara que siga a la llarga per un o altre, és només com a excusa per a reunir la família, perquè en eixe moment volem, podem i ens abellix. No ens regalem res i demanem també que no es porten regals. Però què passa quan anem a casa d'altres persones que si tenen eixe costum? Nosaltres seguim sense portar regals i en l'últim aniversari a què assistim, l’homenantjada no va dubtar a preguntar-nos per què no li havíem portat regal. Òbviament em vaig quedar de pedra, sense saber què dir, perquè als seus cinc anys jo no anava a explicar-li tota la parrafada anterior.
Fins a quin punt estos costums influïxen de manera positiva o negativa en els nostres fills? No estem promovent uns hàbits excessivament consumistes? Podem estar fomentant que es valore les persones segons fan regals o no?
LEER MÁS...