ART-SÀ
NINGÚ ES MOR DE FAM EN ESTE PAÍS?
AFANY DE LUCRE
SI A LES RETALLADES
IDEES DESTRONADES
EXADDICCIÓ
Últimamente qualsevol pot observar diferents persones esperant en un portal, en la parada de l'autobús o en qualsevol altre lloc, que aprofiten eixe xicotet moment per a xatejar amb qualsevol altra persona a través del mòbil. Diuen que “està connectat a la xarxa”. Però també va més enllà, inclús podem trobar gent que ho fa mentres camina, dins del tren, de l'autobús o fins i tot en l'ascensor del centre comercial.
Açò no queda ací. Igualment m'he topat amb gent que és capaç de fer-ho mentres puja per unes escales mecàniques o mentres creua el carrer, a penes sense mirar si passen vehicles o no, amb els riscos que açò podria arribar a comportar. No deixem de costat la gent que ho fa mentres conduïx, encara que porte mans lliures. Però potser, el pitjor de tot, és quan estem entre amics i algun d'ells es queda absent, perquè està més pendent del xat del mòbil o de les notificacions de les xarxes socials que de la trobada presencial entre amics. Els altres podem veure com riu ell sol amb el seu mòbil mentres ens preguntem el perquè d'eixe estrany somriure solitari. A vegades es dignen a compartir un vídeo estúpid que els acaben d'enviar, si és eixe el motiu, encara que no sempre es dóna el cas que siga aquesta la circumstància i la resta romanem completament aliens a ell. Per si no fóra poc, alguns poden arribar a mostrar-se nerviosos si no tenen cobertura o es queden sense bateria, buscant desesperadament un carregador prestat.
No és per res, però fins fa poc, estes mateixes actituds, inclús amb un poc menys, eren considerades pròpiament com una addicció a les noves tecnologies. És curiós com canvien les coses. Ara és una cosa normal, que està de moda i a més, eres un dinosaure si no estàs al dia amb esta tendència, a la que pareix que ens arrossega i ens obliga el progrés tecnològic. És realment necessari?
Jo no sóc d'eixes persones. Tampoc tinc un mòbil d'última generació, però el meu terminal és prou modern per a permetre'm consultar el temps i el correu o prendre notes per als meus escrits. Açò de vegades ha provocat que la meua dona em donara un toc d'atenció, potser per fer-ho en un d'eixos moments en què apareix la fugaç inspiració i en els que dóna la casualitat que es requerix de la meua atenció plena amb els menesters de la vida diària i les meues obligacions com a pare. A vegades estes xicotetes distraccions meues, que em porten només uns minuts, són suficients per a guanyar-me eixe reprotxe de la meua dona, una persona que agafa el mòbil si se'n recorda i que al mes gasta menys en ell que el que val un café. La veritat, és que si necessita cridar o enviar un correu, ho fa des del meu telèfon i en eixe moment és quan puc aprofitar per a tirar-li en cara els seus reprotxes, perquè pareix que ella també té eixa mateixa necessitat, encara que siga en menys ocasions que jo. Que estes xicotetes discussions arriben a produir-se, fa pensar. A on podrem arribar els sers humans? Ens quedarem entre els núvols?
Tal vegada si els dos estiguérem enganxats cada u pel seu compte a eixes noves formes de comunicació, no es produirien estos lleus conflictes. Açò seria bo o roí?
[tags MOVIL]
#END
VISIONS DEL FUTUR
SENSE CANVIS
INTOLERÀNCIA
SORTIR DE L’ARMARI
PER GRÀCIA I SIMPATIA
Els sers humans mai deixen de sorprendre'm, sobretot, pel contrast que presenten les seus dos diferents facetes: d'una banda, tot allò que representa al bé, que mostra afecte, sensibilitat, bellesa, cortesia... I d'un altre, tot allò que personifica al mal, com l'egoisme, la hipocresia, la intolerància, la desconsideració...
Potser, el més curiós d'esta doble faceta, es mostra en la relació amb els altres: davant d'una persona presenta una cara, i davant d'una altra, exhibeix una actitud completament diferent. A vegades, inclús entre els propis familiars, que davant de tu, mostren una actitud d'afecte, d'estima, de respecte, i quan no estàs present, fins pel simple fet de voler guanyar-se la simpatia d'una altra persona o caure en gràcia, són capaços de parlar malament d'eixe familiar absent, gratuïtament, amb una actitud totalment contradictòria amb la que mostren cap eixa persona de què tan fàcil ens resulta parlar malament a les seues esquenes.
No deixa de sorprendre'm esta característica de la personalitat humana, que també és capaç de ridiculitzar o burlar-se d'una persona per a parèixer graciosa a una altra. És fàcil fer-ho, i a més, ho fem amb soltesa. I potser, el pitjor de tot, és que resulta una actitud apresa, que vivim dels nostres pares i transmetem als nostres fills, però que damunt siga per a guanyar-se la simpatia o l'afecte d'altres... Com podem ser tan mesquins?
Generalment no sentim el que es diu a esquena de nosaltres, però Què passa si en alguna ocasió arriba a les nostres oïdes? Dol veure esta actitud de la gent que apreciem. Seríem capaços de reconèixer esta conducta i evitar-la?
-- Daniel Balaguer http://www.danielbalaguer.es https://sites.google.com/site/danielbalaguer
TOT SOTA CONTROL
La gent només es queixa en petits grups d'amics o en escrivint blocs. Els insurgents no surten de casa perquè només protesten a través de les xarxes socials. Així, per mitjà d'elles, també es coneixen les ideologies de cadascú, amb qui les comparteix i qui són els seus contactes, i alhora, quines són les seues respectives dades de contacte. A més, la gent ja no es comunica cara a cara, sinó a través de mitjans informatitzats que poden ser registrats, vistos, seguits i controlats per altres. Igualment també està de moda utilitzar "el núvol" per emmagatzemar arxius i informació personal.
Les convocatòries a qualsevol tipus de vaga, reuneixen sempre a poques persones. I si cal donar suport qualsevol causa, es fa des de la comoditat de la llar, darrere d'un ordinador, reunint pocs milions de signatures, si arriba. Què és això entre el total de ciutadans d'un país com el nostre o del món sencer? Les persones només s'uneixen entre milers d'ideologies i associacions diferents que donen imatge de diversitat i llibertat, però que en realitat fa que no constitueixin una poderosa unió massiva i amenaçadora davant dels que ostenten el poder. I tot moviment reivindicatiu ciutadà que arriba carrer, defalleix en quatre dies.
Les persones creuen les notícies que els mitjans de masses els presenten i veuen, i també segueixen la moda que altres els marquen, i fins a tal punt és aquest poder de control i influència, que la gent fins i tot és capaç d'arriscar la seva salut sotmetent-se a una operació estètica per abastir els cànons de bellesa que s'han establert.
I en aquests temps, li atribuïm el mal de tot a una crisi mundial aliena i la situació dels països s'atribueix a la incompetència i corrupció dels polítics. Així, mentre ells són els caps de turc, qui realment governen el món, l'economia i els mercats, fan i desfan al seu aire. Realment, només un grup reduït d'homes controla el preu dels mercats i les lleis de l'oferta i la demanda. I per si fos poc, les legislacions beneficien als que tenen els diners i el poder, que en moltes ocasions, fins i tot es mouen fora del seu abast.
També es fomenta l'ús de targetes de fidelització, de dèbit, de crèdit, facilitant informació sobre què compra la gent i on ho compra.
I una mica d'esclavitud també s'albira quan totes les famílies han de treballar per pagar la hipoteca i portar un nivell de vida consumista. I en aquests temps de crisi i escàs treball, es fomenta que com moltes persones estan desesperades per treballar, s'acullen a qualsevol ocupació precària.
Finalment cal ressaltar que la gent està tan saturada d'informació per totes les vies, que ja és impermeable al que qualsevol els digui. I el millor de tot és que moltes persones ni tan sols llegiran açò, i si per error alguna ho fa, seguirà igual, sense difondre ni canviar res en la seva vida.
¿No et produeix calfreds pensar realment en tot açò?
UN BITXO RAR
-- Daniel Balaguer http://www.danielbalaguer.es https://sites.google.com/site/danielbalaguer
EL SENTIT DE LA FE
Sovint els sers humans han debatut sobre l'existència o no de forces divines. Es diu també que creure en una cosa no visible ni demostrable científicament, és només qüestió de fe. La fe, simplement es té o no es té. Però Què és la fe? Diuen que mou muntanyes. Com ho podríem explicar?
Potser podem utilitzar el senzill exemple dels espinacs. Es diu que cap a 1930 les autoritats sanitàries d'un conegut país es van veure desbordades per l'augment del nombre casos d'anèmia produïts per la falta de ferro. Prompte es van iniciar campanyes entre la població per a popularitzar el consum d'aliments rics en este mineral. Segons un estudi publicat l'any 1870 i per un error en la transcripció de l'intèrpret, es van transcriure malament les dades originals, corrent els decimals de la xifra i per tant, multiplicant per deu el contingut en ferro dels espinacs.
Este error va donar lloc a què es disparara la producció i el consum d'espinacs, fins i tot portant-ho a la televisió a través d'un personatge animat que al prendre espinacs, cobrava una força i vigor espectaculars. Encara que després es va descobrir l'error, l'aura del personatge va continuar eclipsant la realitat i el mite encara persisteix en els nostres dies.
Açò explica el poder de la fe. Els sers humans pareix que necessitem creure en alguna cosa per a mobilitzar-nos, per a produir i consumir espinacs, per veure-ho en la televisió, indistintament que l'origen d'eixa creença estiga fonamentat en errors o imperfeccions. Creure en una cosa ens ajuda a ser millors, a traure forces, a moure el poder de la humanitat. I mentrestant, els que no creuen, els que estan convençuts que estem ací per una sèrie de mutacions aleatòries, producte de l'evolució, potser es limiten a viure, naixent, creixent, treballant, amuntonant riqueses, reproduint-se i envellint sense més, com a robots, tal vegada també sense preocupar-se pels altres.
-- Daniel Balaguer http://www.danielbalaguer.es https://sites.google.com/site/danielbalaguer
UNA QUEIXA
Sovint sent la gent queixar-se: si està calb, si té massa pèl, si té feina, si no té feina, si té els cabells rulls o si els té massa llisos; si està casat o si no té parella; si està a soles, o si un pesat vol que l’acompanye a algun lloc; si té fills xics o si són xiques; es queixa també del temps, dels polítics, dels veïns, de la programació televisiva, dels anuncis, de la manera de “pitar” l’àrbitre o de l’entrenador del seu equip de futbol favorit... Així, siga com siga, sembla que tots ens queixem de tot. A què es pot deure tanta insatisfacció? Es diu també que hem d’aprendre a ser optimistes, però la majoria pareix que veu més fàcilment el costat fosc de les coses. Perquè veiem sempre la part més roïna de les coses i a som mes proclius al pessimisme i la queixa?
Potser tot es dega que ens han educat més així i tenim aquesta actitud apresa, i per tant, una fosca manera de veure la vida programada en el nostre subconscient. Però d’altra banda, el curiós és que quan ens queixem dels altres, sempre ho fem a les seues esquenes: tampoc hem après o ens han ensenyat a dir les coses a la cara, sense ofendre, buscant les solucions per a dur a terme la millor convivència. També sovint ens agrada queixar-nos, però quan algú es queixa de nosaltres, això no ens agrada tant. Sembla que ens ofèn.
Llavors, açò ens permet veure la complexa dimensió de les relacions humanes, que com a éssers dotats d’intel·ligència, en compte de buscar solucions, una vegada rere altra ens capfiquem creant problemes i més problemes de diversa índole, que sovint ens carreguem a la motxilla negra, potser buscant fer servir posteriorment la nostra intel·ligència per tractar de solucionar-los. No és per res, però sembla un malbaratament d’energia. A cas no tenim res millor que fer?
Potser el primer pas per corregir aquesta manera de veure les coses i d’actuar, és adonant-nos-en d’aquestes actituds arrelades en la nostra manera de ser i veure que també ens envolten en el grup de persones entre les que ens movem. Una vegada detectades, el següent pas consistirà en fer l’esforç necessari per alliberar-se d’elles i corregir-ho, aprenent a ser més positius. Per descomptat que no ha de ser gens fàcil trobar el costat positiu d’una tragèdia. No hi ha optimisme que valga, però segur que amb el temps, la pràctica i les darreres vivències, si no ens deixem arrossegar ni alimentem el negativisme, veurem com sorgixen noves oportunitats que aportaran llum i color a les nostres vides.
-- Daniel Balaguer http://www.danielbalaguer.es https://sites.google.com/site/danielbalaguer
LA JUSTÍCIA DIVINA
Sovint, quan fem algun favor a altra persona, la gent major diu allò de: “que Déu t'ho pague”. En canvi, si alguna vegada algú fa una cosa malament, també diuen que la vida ja li passarà factura.
No sé si serà cert o no que estem governats per forces divines o lleis del Kama. El cas és que fa poc temps, fent la compra de la setmana, hi va haver un producte que no em van cobrar. En revisar-ho, veient que la suma en caixa era inferior i no quadrava amb la que jo tenia calculada, em vaig adonar i bé podria haver-me quedat amb allò sense dir-ho, però vaig optar per notificar-ho al venedor. Després de revisar-ho tot, vaig haver de pagar el producte de més que m’enduia.
Curiosament, aquella mateixa setmana, en altre lloc em van tornar malament el canvi sense que jo m’adonara. En tornar a la setmana següent per la factura, la dependenta, també una persona honrada com potser poques trobem hui en dia, em va informar de l’errada en el canvi i em va tornar la diferencia.
Així, potser cal pensar que una acció correcta retorna a un mateix amb altra acció semblant i correcta. Però què passa si fem alguna cosa malament? Pense amb tots eixos casos de corrupció, malversació de fons, tràfic d’influències... I en vista que tenim una justícia que no funciona igual per a tothom, i que per tant no és justa, potser només ens queda el consol de pensar en eixa justícia divina, però la llàstima és que no sempre es manifesta, no és palpable, no la percebem. Segur que si la rebérem de manera visible, el món seria altre.
Potser hem volgut projectar una vida eterna amb premis i castics que atenen als interessos terrenals de persones que han buscat reconduir, dominar o condicionar a altres, però per desgràcia, avui en dia poca gent creu amb tot açò. Sembla que com tot, açò és un producte més de la imaginació de l’ésser humà, que ha creat cultures diferents amb projeccions diferents sobre altre món després de la vida. I a més, si etiquetem una cosa com a sagrada, es convertix automàticament en inqüestionable i intocable. Així, tenim massa punts de vista divergents sobre eixa eternitat i la seua justícia.
El cert és que els desenganys que vivim en aquest món, cada vegada ens provoquen creure menys, i si quasi com coneixem la totalitat del funcionament d’aquest món, què anem a saber de la divinitat? Tal vegada només reomplim els buits de lo desconegut amb allò que coneixem. Però què passaria si aquestes traçades imaginades tingueren lleus pinzellades de veritat, si realment hi haguera justícia divina? Hi ha molta gent esperant veure-ho, esperant poder creure.
-- Daniel Balaguer http://www.danielbalaguer.es https://sites.google.com/site/danielbalaguer