Al món hi ha persones altes i altres baixetes; hi ha persones joves i altres amb molta més edat; hi ha persones amb una gran bellesa física i altres que la tenen al seu interior; hi ha persones molt formades i preparades i altres amb molta experiència; hi ha persones que treballen i altres que no ho fan o ja ho van fer; hi ha persones amb molts diners i altres que no en tenen massa; hi ha persones amb bones paraules i altres amb nobles intencions; hi ha persones que conserven totes les parts del cos i altres a les que els manca alguna; hi ha persones molt simpàtiques i altres més serioses... Però al cap i a la fi, totes aquestes persones formen part del món i la societat on vivim.
Si continuem observant aquest món, ens podem adonar que en la pròpia natura, de la que en algun moment vam sortir, prima la llei del més fort i la supervivència. Així, podem veure que un animalet amb alguna debilitat o desavantatge, bé per l’edat, limitacions físiques, malformacions, etc. queda a mercè de la fam, les malalties, els depredadors i fins i tot en algunes espècies, cau en l’abandó dels seus.
Si alguna cosa ens pot diferenciar bé dels animals, és que els éssers humans no deixen enrere a cap dels seus, siguen com siguen, tinguen el que tinguen. Açò no és gens fàcil perquè d’alguna manera continuem mirant-nos amb recel entre nosaltres com si aquests instints animals encara ens governaren. Mirem a l’altra persona com l’amenaça o la presa a devorar, el llast, la competidora pel territori, el rival que busca ser el mascle alfa o conquerir la femella...
Amb aquesta mateixa actitud, fàcilment rebutgem els altres pel seu aspecte, pel seu estatus social, pel seu nivell cultural, per la seua manera de ser, perquè no ens cau bé o pensa de manera diferent a la nostra... sense tindre en compte eixe ésser humà; eixa persona que hi ha darrere de tot això, a qui no hem d’excloure pel que la seua genètica o el seu entorn han acabat fent d’ella.
Però sembla que mentre el fet de ser rebutjat els passe als altres, no som conscients de la sort que la resta tenen d’haver pogut nàixer en un país desenvolupat, tindre una bona atenció sanitària, una educació, viure en una casa amb una aixeta per la que ix aigua, tindre qui ens estima... Així fàcilment ens podem creure millor que eixa altra persona que és baixeta o grossa, que no té feina, que ja té molta edat, que tampoc és massa simpàtica... Quan en realitat, totes i tots acabem asseient-nos en la tassa del vàter, aportant la nostra pròpia merda al món.
