FILOSOFIES D'UN IGNORANT: 2011

LA CONVERSIÓ DELS INFIDELS

Fins fa uns anys, si per qualsevol tipus de convicció, algú tenia l'atreviment de dir que no volia batejar el seu fill, a banda de fer escandalitzats el senyal de la creu, posar el crit en el cel o les mans al cap, qualificant-ho de barbaritat digna de l'infern, deien que aquest xiquet era considerat "moret", com si no existiren altres religions al món, a banda del catolicisme o l'islamisme. Uns segles abans, si un "infidel" es convertia al catolicisme, de manera voluntària o obligatòria, igualment se l'etiquetava de "morisc". Potser perquè als "conversos" se'ls continuava mirant amb recel, com dubtant de la veracitat de la seua conversió.
Els temps canvien i sembla que majoritàriament, qui bateja els fills, fa que prenguen la comunió o es casa per l'església, ho sol fer més per tradició, per ser un acte social o encara per certa pressió dels pares, que per convicció. No vull dir amb açò que no quede gent que realment ho faça per convicció. D'altra banda, també convivim amb gent que practica diferents religions i igualment ara hi ha altres religions més que triar o inclús variants de les majoritàries, malgrat que aquestes puguen ser considerades sectes o fins i tot, és comú no pertànyer a cap religió, uns perquè diuen no creure en Déu, altres per les males pràctiques de les que han segut testimonis, altres perquè diuen que han creat divisió i greus enfrontaments entre els éssers humans, altres perquè consideren que si hi haguera un Déu, no consentiria tantes injustícies...
Però segons van les coses, en aquesta societat en crisi, en compte d'afiliar-se a la seguretat social, a un partit polític o a un sindicat, dels que no traiem cap trellat, cura, ni benefici, al pas que anem, serà millor afiliar-se a qualsevol confessió religiosa perquè hui per hui, són els únics que ens reben amb els braços oberts i prenen cura dels seus germans en la fe, perquè si alguna cosa bona tenen les religions, deixant de banda la relació amb la divinitat, a efectes terrenals pràctics, és que solen ser una ferramenta per tal de fer-nos millors com a persones i millorar també les relacions humanes, cosa que quan no aconsegueixen, perden bona part del seu sentit i per tant, deixen de considerar-se necessàries en la societat actual.

EL SEGREST

L'altre dia, aprofitant un vesprada de festa, en vaig arrimar passejant per la plaça a veure els ornaments nadalencs amb la meua neboda i allí mateix, vaig presenciar la conspiració d'un segrest, cosa sembla bastant habitual en la nostra ciutat per aquestes dates, però potser no dient-ho tan descaradament davant la gent. Era una dona d'uns quaranta i tants anys, ataviada amb ulleres, barret i una jaqueta amb un dels seus braços buit, però que semblava amagar-se baix la penyora. Aquesta dona, sense cap tipus de pudor, anunciava públicament les seues intencions: anava a segrestar el nen del Betlem de la plaça. Fins i tot, passant per damunt de la corda que delimita fins on ens podem arrimar, el va agafar d'una mà per alçar-lo en alt i sospesar-lo, davant la mirada atònita d'uns iaios que en aquell mateix moment estaven mirant el naixement amb el seu net, i jo, que anava amb la meua neboda de sis anys.

De sobte, en un moment de lucidesa que l’alcohol que destil·lava pel seu alè li va permetre, es va adonar del públic que hi havia i els nens que la miraven espantats i que no van tardar gaire en fugir. Va tirar cap enrere i va dir que s’esperaria que passaren els Reis, però que mentre tant, s’emportaria un poc de palla. Així, va començar a omplir una petita bossa d’una perfumeria amb palla, mentre donava tota classe d’explicacions al immutable bou, la vaca, Sant Josep i la Verge Maria i de seguida se’n va anar, mentre nosaltres acabàvem d’observar l’escena des de la distància, pensant que potser calia cridar a la policia si es decidia per complir els seus propòsits sense més demora.

Quan aquella dona va desaparèixer de l’escena, prompte es va arrimar aquell home major que havia fugit amb el seu net, mentre la seua muller encara l’esperava a una distància prudent dels esdeveniments que acabaven de succeir, preguntant-nos com havia acabat la cosa i què anava dient aquella atrevida dona.

No sé massa bé quina gràcia pensa que pot albergar la gent que necessita fer coses com aquestes o la que es dedica a causar tota mena de danys en els espais públics, façanes, carrers, etc. Potser alguns ho fan amb un estat d’embriaguesa del que no són massa conscients, però altres ho fan de manera molt conscient.

El cert és que entre merdes de gossos, pintades en les parets, robatoris en el cablejat de l’enllumenat públic, cotxes aparcats en doble fila o en els passos per als vianants, o ruptura de bancs, baranes senyals o parades d’autobús,... em costa creure que cada vegada som més cívics i menys agressius. Certament hem millorat en alguna cosa, perquè ja no anem amb pistoles o espases batent-nos en duel per qualsevol ofensa, però encara ens queda molt que aprendre de la convivència amb altres persones. Clar que així ens va tot!.

TISORADA EN EDUCACIÓ

He escoltat que amb la crisi volen retallar en sanitat i en educació. Centrant-nos en l’ensenyament, si el govern persegueix reduir el gasto en educació, ens trobem que l’ensenyança del futur és una realitat ja cada vegada més pròxima.

Jo me’n recorde que quan era menut, en casa s’aprofitava la roba i els llibres del major per als germans xicotets. Així, forràvem els llibres per que es conservaren millor i fins i tot, es cosia la roba quan es foradava i es posaven genolleres. En el col·legi, érem uns trenta alumnes per classe i en secundària, els ordinadors eren per a jugar en casa, qui en tenia, i poc més, perquè en l’escola ni es coneixien. Anàvem de viatge només al canviar de cicle i després de calfar-se el cap tractant de vendre un muntó de bitllets per a qualsevol rifa. No es celebraven els aniversaris i menys amb tota la classe en una cafeteria amb un parc ple de boles de colors. Tot açò és cosa del passat i de la memòria de la gent major.

En l’ensenyança d’aquest futur pròxim, no serà necessari invertir en grans instal·lacions, calefacció, aules modernitzades, taules i cadires, professorat, llibres, ordinadors, uniformes... Un sol professor, en un xicotet despatx, potser en la seua pròpia casa, podrà donar classe a uns dos-cents alumnes per via telemàtica, és a dir, amb un ordinador amb vídeo-càmera, connectat a la xarxa i cadascú en sa casa, fent-se càrrec de les seues respectives i pròpies despeses d’Internet, calefacció, llum, taula, cadira, ordinador... Els diners que s’estalviaria així l’estat!.

Així, el que per un lloc s’estalviara, es podria invertir fent gran el país, per exemple construint aeroports, malgrat que no foren necessaris i no s’obriren mai, perquè així es crearien llocs de treball per una bona temporada; també es podria augmentar el sou dels diputats i senadors o disposar de més diners per a les seues dietes (no règims dietètics); fins i tot, es podria renovar cada any el parc mòbil dels cotxes oficials i els uniformes dels cossos de seguretat nacional; els passos per als vianants també es podrien ja pintar del tot i no només en els seus extrems; podríem circular a 150 ó 200Km per hora en les autopistes tot l’any i no tres mesos a 110 per tal d’estalviar; fins i tot, hi haurien diners per enviar-nos a casa el programa complet de cadascun dels partits polítics de cara a les eleccions.

No cal tanta cortina de fum per a donar-nos què parlar o desviar la nostra atenció del vertaderament important, però clar, si es parla que és necessari reduir el gasto en educació, no importa haver de comprar llibres nous i totalment diferents cada any; ni passa res si canvien completament l’uniforme escolar cada poc temps, perquè com al cap i a la fi, això no ho paga l’estat sinó que ho paguen les famílies i sembla que aquestes no pateixen la crisi...

HOMES DE FERRO

Diuen que abans la gent començava a treballar als catorze anys, almenys així ho van fer mon pare i els meus avis, fins i tot potser que alguns anys abans. Ma mare també va començar prompte, però en aquest sentit, de qui més me'n recorde és de mon pare, fet que potser no queda tant lluny dels nostres dies. Recorde poques ocasions en les que tinguera vacances. Treballava també llargues jornades de dilluns a dissabte, anant-se'n de casa ben matí, quan tots estaven dormint i encara faltaven unes hores per a la sortida del sol, passant per casa de manera fugaç a hora de dinar i tornant una vegada més a l'hora de sopar o fins i tot, alguns dies, més tard. Els pocs moments que estava per casa, se'ls passava descansant en el sofà. Si alguna vegada es va haver d'absentar del seu lloc de treball al llarg de tota la seua vida laboral, en la que ja té més de quaranta anys cotitzats, sobrarien dits d'una mà per a contar-les. No el recorde mai malalt o de baixa laboral.
Sé també d'altres homes de l'edat de mon pare que estaven treballant fins que els cridaven del paritori per a dir-los que havien tingut un xiquet o una xiqueta. I altres amb un braç o una cama enguixada, que igualment han continuat anant al seu lloc de feina. Són homes que han nascut per a treballar i que com han estat treballant des de ben menuts, potser no coneixen millor manera d'emprar el seu temps. Així tampoc han tingut massa moments per gaudir de la vida o la família i fins i tot, potser quan els jubilen no sàpien què fer i comencen a experimentar el desfici o les dolences que mai han tingut.
Alguns arriben a adonar-se que en la vida no és tot treballar o que per molt que treballen, no deixaran de ser treballadors, ni arribaran a amassar grans fortunes per a gaudir d'una jubilació de luxe, o que, per molt que treballen, el món continuarà la seua marxa i els diners sempre continuaran enduent-se'ls els mateixos de sempre.
Potser ja no queden homes així, com tampoc feina en aquestes condicions, però no obstant això, de vegades vivim o patim les nostres circumstàncies sense ser massa conscients que la vida passa, com una experiència única i irrepetible, en la que el treball, igual que dormir, són parts importants, però és igualment important gaudir de temps d'oci, amb la família, amb els amics o amb un mateix. És aquesta varietat la que li dona color a la vida i fa que meresca la pena viure-la.

ESTEM SALVATS

No sé massa bé si qualificar el resultat de les eleccions com un èxit o com un fracàs, si bé pense que el descontent d'uns no pot produir mai l'èxit d'altres, malgrat que potser en l'anterior govern, si la memòria o la meua ignorància no em porta a errar, també va succeir una cosa semblant a causa d'un atemptat terrorista. Llavors, si tot és cosa de les circumstàncies i no dels mèrits propis, açò si que és una cosa que em dona vertadera por.
Ara, potser molts han triat aquest nou govern pensant que és necessari un canvi que sense dubte creuen que va a millorar el nostre país rescatant-nos a tots de la crisi. En qualsevol cas, malgrat que cal esperar alguna millora, pense que això encara portarà molt de temps, però de la mateixa manera, també cal donar-los una oportunitat a eixos nous càrrecs del govern, a banda de tenir-los simpaties o afinitats o no, per tal que treballen sempre per millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Són ells els que han desitjat ocupar aquests càrrecs, i els ciutadans el que els han obert les portes. Així, cal posar-se mans a l'obra amb tota diligència, sense alçar més cortines de fum tirant-li la culpa a uns o a altres.
Si per contra, el nou govern busca omplir-se les butxaques com han fet els predecessors i omplir també les dels familiars, amics i coneguts, (malgrat que vist el forat que han deixat els d'abans, no sé què esperen traure, però que segur que encara trauran alguna cosa per a no anar-se'n amb les butxaques buides) en aquest cas, sempre estarem a temps d'alçar-nos en una nova revolta o guerra civil que provoque que els dirigents escolten sincerament el que potser fins ara només han segut xicotetes manifestacions, perquè al cap i a la fi, segons diuen els seguidors d'un calendari precolombí, l'any que ve s'acaba el món. I si tots hem d'estrènyer-nos el cinturó, és lògic començar pels que més mengen de les arques públiques i no que acaben pagant-ho sempre els ciutadans i treballadors que els mantenen.
Deixant de parlar de ciència ficció, siga el que siga, pel que veig o escolte de la gent que parla pel carrer, en la feina o entre amics, només espere que ara no arribe una època com l'edat mitjana, d'obscurantisme o inquisició i repressió, amb reducció o retrocés en els drets socials i especulació que acabe enriquint més a una minoria i fent que l'anomenada classe mitjana perda bona part del seu poder adquisitiu o benestar, si bé també crec que ha estat vivint en una fantasia molt per damunt de la seua realitat, creient-se en una classe social superior, però que al cap i a la fi, és només un producte del model consumista en el que tot ho valorem segons el que es té o el que val econòmicament.
Arriba ja el moment de dir que posem més temps, interès, ganes i diners en futbol que en política, malgrat que la política també li coste lo seu al país, però d'aquests números també sembla que no som tan coneixedors, i això que en aquest camp, tot és o deuria ser completament públic. Segur que d'haver sigut així, no s'haurien produït tan estranys i grans forats en les arques públiques.

USAR I TIRAR

El matrimoni de la democràcia i el capitalisme, que potser va estar a punt de seduir els països islàmics com no va saber fer el catolicisme, baix l’aparent defensa de drets i llibertats, fent-nos creure que el vot és la millor ferramenta en la protecció dels interessos dels seus ciutadans, ara és ja un vell model que esta en crisi, perquè tampoc s’ha pogut alliberar de la prostitució i la corrupció humana.

Així, com els fills d'aquest matrimoni, ens han ensenyat a consumir en un món d'usar i tirar; en el que tot caduca perquè sempre cal vendre nous productes; en el que no podem acabar de seguir modes que van i venen; en el que vestim roba de temporada, que esta vella o desfasada a l'any vinent; en el que els ordinadors, mòbils o sistemes operatius, en molt poc de temps queden desfasats; en el que resulta més barat comprar una impresora nova que canviar el cartutx de tinta esgotat o comprar una rentadora nova abans que canviar-li qualsevol peça danyada; en el que podem fer servir plats, gots i coberts de plàstic per la "comoditat" de no haver de rentar-los; en el que també hi ha bosses, xeringues o embocadures d'alcoholímetre d'usar i tirar; en el que tot necessita energia per funcionar; en el que es prefereix destruir els excedents de producció, abans que donar-los a gent amb pocs recursos; en el que fins i tot els famosos o els polítics tampoc duren massa; en el que també el treball i els empleats o el matrimoni igualment són d'usar i tirar... Així, tot té una duració limitada o data de caducitat i nosaltres ho veiem com una cosa completament normal.

Aquest model consumista, insaciable, esgotador de recursos, que busca vendre més i més cada vegada, concentrant la riquesa en només unes poques mans, per molt que alguns vullguen mantenir-lo i salvar-lo, sembla no ser útil ja. És necessari fer prevaldre l'ésser humà, l'honradesa i la protecció del medi natural i els seus recursos per damunt de l'especulació i el negoci enriquidor que ha estat enlluernant-nos a tots perquè ens ha facilitat la capacitat adquisitiva. Així, sembla que aquest benestar nostre, de la clase treballadora, qui tinga feina, també arriba al seu fi.

Vam començar tornat a utilitzar els sarnatxos, i conforme estan les farmacèutiques, ens veig reutilitzant preservatius o xeringues, entre altres coses; o potser també hi començarà a haver més malalts mentals solts, sense medicar perquè no es podran pagar els medicaments o perquè tampoc hi haurà centres per al seu tractament; com també drogodependents, perquè són un gasto sanitari poc eficient o potser menys prioritari i si cal reduir el gasto sanitari...; igualment es podran reduir les estances en presons, en hospitals; i potser també haurem de deixar aparcat el cotxe i anar més a peu, o sacrificar els esmorzars en el bar o els sopars i les copes del cap de setmana fora de casa...

Ens podrem acostumar a viure de manera més humil?.

PARIR EN TEMPS DE GUERRA

Fa uns mesos he segut pare i em sorprèn veure la gran quantitat de xiquets que també acaben de vindre al món, i més ara, en aquests temps tan difícils de crisi, incertesa i desocupació. Com és possible?. Potser no tenim altra cosa millor que fer?. Podrem garantir-los un bon futur?.

Diuen que els xiquets sempre són una gran alegria i potser és aquest el motiu pel que la gent ara més que mai, necessita tindre xiquets, per experimentar alegria quan tot està tan malament. Jo també arribe a casa preocupat per la feina i veure el somriure de la nostra xiqueta, és la major satisfacció que he experimentat des que vaig conèixer la meua dona. Em dona forces per seguir endavant i fer el que siga necessari per garantir la seua supervivència. Tinc ganes cada dia d’arribar prompte a casa i estar al seu costat, veient com creix dia a dia, feliç i indiferent a les preocupacions de la nostra societat.

Si ho pensem una mica, l’esser humà ha viscut guerres, epidèmies, fam i desastres naturals de tot tipus i així i tot, ha continuat portant fills al món, adaptant-se, sobrevivint com ha pogut. Resulta sorprenent aquesta mostra de valentia i d’adaptació, malgrat que alguns també ho podrien qualificar d’irresponsabilitat, però potser si per aquests fora, si ens deixarem vèncer per la por o la incertesa, igual ja ens havíem extingit com espècie.

Qui sap si aquests anys de benestar i pau que hem viscut, també ens han fet acomodar-nos, ens han sembrat por front la inestabilitat i ens han fet oblidar la valentia amb la que els nostres avantpassats ens van portar al món en temps encara més difícils dels que estem vivint. Així, el canvi i l’adaptació, són elements indispensables per a no estancar-nos i permetre’ns l’evolució, perquè ho admetem o no, pot resultar trist que l’esser humà ha crescut, ha evolucionat més a base de conflictes, obstacles i problemes, desenvolupant idees i tecnologies majors que les que ha viscut en temps de prosperitat, pau i tranquil·litat.

AMB LES BARBES A REMULL

Sovint la gent parla que la cosa està malament, que amb la crisi, no hi ha feina. Segur que coneixem algun amic o familiar que esta en l'atur; fins i tot jo mateix estic veient perillar la meua feina. Així hi ha empreses que tanquen o redueixen el nombre d'empleats perquè baixen les seues vendes; altres perquè han acabat endeutades o algunes perquè no han cobrat el que els devien, o fins i tot, perquè eren subcontractes de l’administració pública i aquesta té tants deutes, que no sap fer front als pagaments. Les empreses poc a poc van esgotant les pòlisses de crèdit dels bancs, que generen interessos que no els paguen els morosos; van reduint el personal o la jornada laboral; van demanant aplaçaments per al pagament dels segurs socials; van retardant els pagaments de les seues despeses; acaben pagant mig sou als empleats; van reduint serveis...

De vegades podem arribar a pensar que aquestes situacions queden encara bastant lluny de les nostres vides, però el cert és que estar fixe en una empresa o fins i tot ser funcionari, tampoc acaba garantint-nos que les vaques flaques no acaben dins la nostra pròpia casa i es mengen el nostre benestar.

Diuen que cal ser optimistes, que les vaques flaques no duren per sempre, com tampoc les èpoques de vaques grosses que estàvem vivint en els últims anys, situació que ja es reflecteix en antics llibres sagrats. El cert és que aquesta no sembla ser cap situació nova al llarg de la història, però potser o llegim poc, o poc hem aprés de la història i els nostres avantpassats, com si estiguérem una vegada rere altra vivint les mateixes circumstàncies sense saber sortir d’elles.

Potser ara cal començar a posar els peus en terra i qui sap si anem a tornar a viure com fa uns anys vivien els nostres pares, de lloguer acabats de casar, comprant els mobles poc a poc; amb només un cotxe en casa; compartint la vivenda amb els sogres, o fins i tot tenint els avis en casa; subsistint a base de cigrons, llentilles i creïlles; vivint únicament d’un sou, generalment del pare que feia llargues jornades de treball.

Estava clar que casar-se ja amb un pis completament moblat propi i amb tot luxe de comoditats, malgrat que a costa de quantioses hipoteques i préstecs, que s’afegixen a dos o tres vehicles per casa, que utilitzem fins i tot per anar a comprar pa al cantó de baix de casa; vivint completament emancipats dels pares i ficats els avis oblidats en qualsevol asil; cobrant sense necessitat de treballar... eren privilegis que no podien durar massa.

He de dir que tinc ganes de treballar, però vaig amb certa por perquè veig que s’acaba. Vull ser optimista, pensar que trobaré feina, que també m’abelleix un canvi que em permeta no acomodar-me massa rere anys amb les mateixes rutines i aprendre coses noves. No voldria haver de cobrar cap prestació d’atur, que segurament acabaria amb les meues ganes de treballar i potser poc a poc faria que anara acomodant-me mentre tinguera prestació i que no em moguera el necessari per a trobar altra feina, si és que en queda per algun lloc.

LES CLAUS DE LA GABIA

A tots ens han ensenyat des de xicotets a aspirar a ser feliços, però mai ens han preparat per al contrari, ni tampoc es pot dir que ens han ensenyat com ser feliços de la manera adequada, creant-nos així unes empremtes que governaran la resta de les nostres vides i que serà bastant difícil canviar i que a més, anirem perpetrant generacions darrere de generacions. Potser sovint ens han inculcat que aconseguirem la felicitat amb l’èxit, associat a guanyar molts diners, amb una bona feina; també és necessari tindre fama o poder i respecte dels altres; una casa gran, un bon cotxe, i gaudir de l’estima de la parella. Només cal afegir ja tindre una bona salut.

Potser tenint tot el que hem anotat, hi ha molts que no són feliços o veient que en realitat, tot açò no és fàcil d’aconseguir, ens han ensenyat a viure amb l’esperança que tot canviarà i ens anirà millor, o a viure de les il·lusions, fent-nos creure que potser un dia ens tocarà la loteria, vivint així amb castells en l’aire, que acaben convertint-nos en subjectes passius a mercè de qualsevol voluntat aliena. Açò constitueix el fracàs de qui no ha sabut fer-nos veure que la felicitat no és un bé material que prové de l'exterior, sinó que la podem trobar només amb l’actitud adequada davant la vida i davant els altres, valorant coses tan senzilles com la natura o un somriure; sense grans ambicions materials, sent respectuós amb els altres; sense envejar ni guardar rancors; sense orgull i amb humilitat...

És cert que moltes religions ho pregonen, però sovint la manera de fer-ho resta credibilitat, perquè en realitat són els primers que no ho practiquen i a l'igual que la política, han acabat prostituides i també sembla que pot més la voràgine d’un món i una vida que se’ns escapa, que la seua pràctica real i tot acaba confinat al lloc de les utopies, desterrant qualsevol idea que ens faça veure, més que creure, que un món millor encara és possible, malgrat que sembla que no interessa, perquè amb açò no es fa cap negoci.

Així també diuen que un xiquet riu multitud de vegades al dia, però segons ens fem majors, riem cada vegada menys. Perquè serà?. Potser perquè preferim alimentar més les pors, els prejudicis, els rancors, els odis, les enveges,... Llavors sembla que sobre la forja del nostre caràcter, acaben podent més les males vivències o la gent que també s’encabota en ofegar la felicitat dels altres, abans que els bons pensaments, les bones accions, les bones experiències... Endinsats ja en la vida adulta, segons ens han anat modelant, també sembla que els problemes d'atur, hipoteca, pagaments i la resta fan que cada vegada ens riguem menys. Si ho analitzem una mica, potser ens adonem que tampoc ens han ensenyat a enfrontar els problemes, inculcant-nos la idea que són quelcom summament negatiu, roí, dolorós, dels que cal fugir.

Tots coneixem massa aquestes coses. Sabem també que la rialla és la medicina de l'anima. Però hi sembla haver una tendència preferent cap el lloc malaltís i fosc de la vida. Així pensem només amb nosaltres mateixos; en omplir-nos les butxaques el més possible per a viure més que folgadament; alimentant dia a dia el nostre insaciable ego; creient-nos millors que els altres... i poc a poc, ens fiquem dins les nostres pròpies gàbies, de les que tenim les claus, però mai ens atrevim a alliberar-nos.