Una vegada més hi ha hagut uns atemptats terroristes davant la indignació, el patiment o la impotència de milers de persones que s’hi oposen a aquests actes. Després de tants anys que en aquesta part del món patim una mena de barbàrie més pròpia dels animals, em torne a fer la pregunta de sempre: Perquè?. Què persegueixen amb aquests actes?. Per a mi, que la política només representa una pobra escenificació de titelles, sincerament ja no crec que tinguen cap ideal; per a mi la seua raó de ser es l’assassinat. Si els donaren el que demanen, si es que ells mateixa saben el que volen, pense que continuarien causant la mateixa mena de terror i accions com les que turmenten als ciutadans pacífics que res se’n deuen, perquè ja no tindrien cap al·licient en la seua vida.
Estic segur que sense l'acte d'assassinar, no té sentit l'adquisició d'armes, l'entrenament, la fabricació d'explosius,... que es el que pot presentar una mena d’atractiu als joves “descerebrats” que somien en formar part d’organitzacions com aquestes, vivint la clandestinitat i el risc, que tristament es l’únic que els fa sentir-se alguna cosa en aquest món. Crec que en realitat es tracta de persones altament covards, que necessiten de la força bruta per a fer-se notar i cridar una atenció que en realitat no mereixen. No tenen altre mitjà de vida i poden disfressar les seues accions baix qualsevol tipus d'objectiu polític, però que no us enganyen que la seua vertadera funció en aquest món es matar i sentir-se així superiors en algun aspecte de la seua mísera vida i potser així també fer sentir uns desgraciats a les víctimes directes o indirectes dels seus actes.
Em resulta trist pensar que hi puga haver gent així. Em sap greu, però no ho sé entendre i m’agradaria trobar qui m’ho explicara. Per a mi no cap altra solució que la mateixa barbàrie de la que ells son capaços i aplicar aquella llei de “ull per ull, dent per dent” o qui “a ferro mata a ferro mor”. Potser de ser capaç d’aplicar açò, jo podria arribar a entendre’ls, però igualment considere injustificada aquesta altra mostra de barbàrie al seu mateix nivell. Potser es aquesta condició meua la que em fa veure i assumir les meues debilitats, però que també em permet considerar-me un ésser més evolucionat, malgrat que altres puguen decidir si jo mereix o no continuar vivint en defensa de res més que la crueltat i la força bruta, que es l’únic que sembla quedar-los als que no saben dialogar, adaptar-se, cedir. Com un matrimoni malavingut en el que no hi ha llibertat ni afecte, sinó dependència, por a la soledat, o dominació d’un sobre l’altre.
Finalment es el més dèbil el que sembla caure primer, però l’opressor ja ho ha perdut tot, i per tant també la seua raó de viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada