FILOSOFIES D'UN IGNORANT

ELS PERILLS D’UNS POLÍTICS EN EDAT DE JUBILAR-SE

En aquest dies està parlant-se en els mitjans de comunicació que el govern vol allargar l'edat de jubilació fins els seixanta-set anys. Sense més preàmbuls, he de dir que em sembla una mesura realment absurda o paradoxal, potser fruit de la desesperació dels polítics front a la crisi, la mala previsió del fons de les pensions per jubilació i l'escassa cotització a la Seguretat Social.

Només si ens parem a analitzar una mica el mercat laboral, podrem veure que resulta curiós que hi haja molts parats de llarga duració, tots ells majors de cinquanta, que tenen moltes dificultats per a ser contractats. Però sense dubte, sembla que encara serà una minoria respecte als que passades aquestes edats, encara estan treballant i cotitzant.

Així m'imagine gent a la que encara li quedaria algun temps per a jubilar-se, com ara un conductor de mercaderies perilloses de 66 anys conduint de pas per una poblada ciutat; o a un obrer de 63 anys penjat d'una cornisa per arreglar una façana o caminant per les bastides d'una construcció; o un miner de 64 anys traient carbó de baix terra; o a un dentista de 65 anys esmolant un dent per a fer un empastat; o un mecànic de 66 anys canviant el motor d'un cotxe; o un soldador d'estructures metàl·liques de 65 anys fent la coberta d'una nau industrial.

Per a suavitzar el seu disbarat, que sembla se'ls ha anat de les mans, han afegit que dependrà de casos, però segur que no es jubilaran abans els casos que jo he comentat, sinó aquelles persones que pel seu ofici, podrien estar treballant fins una edat més avançada, com ara polítics (amb dubtes), banquers i funcionaris.

Potser el que en realitat vol el govern amb aquesta mesura és mantenir treballant als que tenen ganes i cotitzen, perquè aquests han de mantenir a tots els altres que no tenen ganes i volen cobrar la seua pensió; o aquells que volent treballar, no tenen feina i també cobren una prestació; o pagar-li-la a una envellida població on també hi ha un nombrós grup de persones que per la seua edat, dret i anys d'ofici, finalment s'han jubilat. Està clar que si es paga més del que s'ingressa, la vaca prompte es queda sense llet.

Al cap i a la fi, mesures com aquestes sempre les paguen els que tenen la sort de poder treballar per a viure honestament i traure les seues famílies endavant sense grans luxes.

1, 2, 3 ...I el Nadal es va fer.

Eren mitjan de juny allà per l'any 133 a.C. quan l'exèrcit romà acabava d'invadir Àsia menor. La veritat és que per allí no van trobar molt amb que engrandir el seu imperi, però no podien tornar amb les mans buides; així que, en vistes que no tenien una religió estable amb què sotmetre al poble i atés que entre aquelles terres es van topar amb la forta influència del mitraísme, a algú se li va ocórrer la idea d'importar quelcom que no s'havia fet fins llavors: podien emportar-se una religió a casa.

No es va veure cap estrela en el cel que els indicara un drecera per a un tornada que es vaticinava llarga davant de l'arribada de l'estiu. La ruta tampoc estava senyalitzada i les molles de pa que havien deixat com a rastre per a la tornada, se les havien menjat els pardals. De no ser per tres o quatre poblacions assolades que havien deixat al seu pas, no haurien sabut tornar, o haurien tardat uns quants anys. El camí era molt llarg, sobretot, recordant que les legions anaven a peu i les autopistes no existien.

L'hivern els va agafar de tornada prop de Natzaret, però en aquell moment, el cristianisme estava molt lluny de tota imaginació o profecia. Els romans celebraven per aquelles dates les saturnals. En estes festes, després de les cerimònies religioses i els banquets, s'intercanviaven regals i visites i als esclaus se'ls concedia llibertats pocs corrents, però de nou van començar a perdre les nocions de la seua pròpia religió amb el carregament que portaven. La veritat és que el mitraísme prometia ser una religió ideal per al poble romà.

El temps va passar i aquella religió efectivament va aconseguir una expansió formidable, encara que estava començant ja la competència del cristianisme; però cap a l'any 385 d.C, Teodosi I va dictar fortes mesures contra esta creixent amenaça al seu culte. A pesar d'açò, ni tots els lleons del coliseu van poder acabar amb els cristians i a algú se li va ocórrer allò de “si no pots amb el teu enemic, unix-te a ell”. I va ser així com el cristianisme va començar a anar guanyant terreny a les altres religions; però per descomptat, el que més atreia als seguidors d'una determinada religió, eren les festes pròpies d'ella. Del naixement de Jesús, poc se sabia; quan Ell va nàixer era un xic normal del que poc cabia imaginar la seua glòria, així que ningú es va anotar aquella data com una cosa memorable; sí, sa mare se'n recordaria, però només mentres visquera. Tirant uns segles pel mig, evidentment aquella data va quedar en el més absolut oblit. Com se'ls podia haver passat una cosa tan important?.

Així que per a guanyar-se el beneplàcit dels romans, van adoptar les dates de les saturnals i alguna dels costums propis d'aquella vella religió com a data del naixement de Jesús; amb això van aconseguir més seguidors del cristianisme.

En la seua creixent expansió, el cristianisme va anar topant-se amb altres religions al llarg del món i va anar contagiant-se de les altres, de les que va anar agafant algun detall per a no discriminar els seguidors d'eixes altres religions, que finalment acabaven per seguir el cristianisme, atés que s'estava posant de moda i tenia moltes festes.

Així, doncs, les saturnals romanes i a festa pagana dels britans, tenia lloc cap al 25 de desembre. Més o menys, es va estar d'acord a fixar aquella data com la del naixement de Jesús, atés que havia sigut molt notable en les tradicions anteriors. També van conservar el fet de fer regals.

Del mitraísme, es van adoptar idees com la immortalitat de l'ànima, ja que aquell detall agradava molt i donava més poder a esta religió, però també la creença en el castic etern dels roïns i la perdurable felicitat dels bons, ja que aquell detall servia per a dirigir al poble pel camí que més interessava: el camí del bé. En aquell món d'hòmens, les dones estaven excloses de les pràctiques del culte, encara que s'insistia molt en la caritat del proïsme.

Per a donar color a la data del naixement de Jesús, es va adoptar també el costum d'adornar les esglésies amb visc i grèvol; decorar la casa amb garlandes, era un costum nòrdic de la que també es va servir el cristianisme...

I va ser més o menys així com entre saturnals, mitraísme, regals, garlandes, caritat i la resta, va nàixer el nadal del cristianisme.

CARA O CUL

L’altre dia estava amb la meua dona i un amic i els dos es van posar a parlar d’una persona que tots dos coneixien; xerrar a les esquenes d’altre, fet molt comú entre els éssers humans. Per a un era una bellíssima persona i per a l’altra era l’encarnació del propi dimoni. Com és possible que una persona puga tindre dos cares tan diferents?. Potser té a veure la simpatia entre les persones, sentiment molt poc objectiu i bastant egocèntric dins les relacions humanes.

Igualment vaig tindre l’oportunitat de conèixer a una companya de treball, que a banda de ser poc feinera i que no engranava massa bé dins l’equip, perquè era molt resistent a qualsevol canvi i boicotejava totes les noves accions, ella sempre s’esforçava en tractar de donar la imatge contraria davant de qualsevol altre que no la coneguera o amb el que hi poguera haver més simpatia. No l'acomiadaven per por i per ser germana d'una persona influent. Els companys es queixaven al cap, però aquest acabava dient-los unes paraules que després no tenia valor de dir-li, o almenys ni tan sols era capaç de supervisar-li la feina o exigir-li una mica més. Quan finalment al cap de molts anys es van decidir a acomiadar-la de mala manera, aprofitant una baixa de maternitat, ella de seguida va traure la cara de repost, i el cert és que se sabia vendre com a la víctima de les manies dels companys i defenent que sempre havia segut molt feinera i mai havia tingut cap queixa.

En altre lloc, es vivia una situació semblant i quan la gent es queixava al president, ell deia unes coses que donaven la raó als que es queixaven. En altre context, quan els que es queixaven no estaven davant, la raó la donava a la persona de la qual havien queixat. Només una persona neutral que està en els dos contexts pot adonar-se d’açò. Qué podem opinar?.

Sembla que ens agrada molt jugar a dos bandes i guanyar-se sempre a l’audiència que tenim davant. Sense dubte és tota una mostra de la major falsedat humana i de la nostra incapacitat per a la conciliació, labor de tots els que ostenten càrrecs com presidents, polítics, alcaldes, caps...

Així que per evitar aquestes situacions, pense que el millor és tractar sempre tots els temes conflictius a la cara davant de tots els implicats. Sense dubte és tasca difícil que pot convertir-se en tota una batalla campal entre dos egos diferents si no ho fem davant d’un bon mediador, i si el desig de les dos parts no és arribar a la conciliació. Sembla que no som conscients que si en compte de canviar de cara, solucionem els conflictes i acabem duent-nos bé, tot ens anirà realment millor en la vida.

danibalaguer@movistar.es

MESURES DESESPERADES

Hui hi ha una dona divorciada més. Feia ja temps que la situació en casa era desesperada. L'home no feia res. No treballava, tampoc atenia els fills, ni contribuïa en les tasques de la casa. També havia començat amb l'alcohol. El temps passava en forma d'hores dies, setmanes, mesos i anys i res canviava. Ella havia de treballar per a poder pagar l'hipoteca i el menjar, a més de tots els altres gastos de la casa i les necessitats dels fills, als que també havia de dedicar-los atenció i temps. Després havia de fer els llits, cuinar, netejar la casa i si un poc de temps o ganes li quedaven, potser devia estimar al seu marit, que es passava el dia en casa, sense sortir només que a comprar tabac o cervesa, fins que també va decidir comprar-se un ordinador amb tarifa plana de connexió a Internet, per si l'economia domèstica no estava suficientment magolada.
Després de passar molt de temps pensant amb la decisió de divorciar-se, va reunir el valor necessari i li ho va dir. El seu marit es va mostrar totalment indiferent, com si no s'ho creguera; com si estigués convençut que això realment no acabaria succeint. Amb paciència, ella li va anar repetint la seua decisió un dia darrere altre, fins que el marit va començar a adonar-se que anava seriosament. Llavors ell va començar a menejar-se i de seguida va trobar feina, però la decisió estava igualment presa. En veure que la seua dona continuava ferma en el que havia decidit, va deixar la feina quan encara no feia una setmana que havia començat a treballar. Va començar a dir-li a la seua dona que ella tenia un amant i per això volia deixar-lo.
Com aquella provocació tampoc sorgia l'efecte desitjat, va començar a publicar anuncis i imatges pudoroses de la seua dona dient que necessitava un home. Mentre tant, ell va conèixer una altra dona en un xat amb la que sembla va iniciar una relació, potser per a fer servir els zels o fer creure que encara era un home desitjable, però tampoc va sortir efecte. Després va començar a amenaçar-la que anava a suïcidar-se. Així un dia, en tornar de treballar, el va veure tirat en mig del corredor de casa, al costat d'una botella d'alcohol i unes pastilles. Ella no li va fer cas. Quan se li van passar els efectes de la "bufa", ell va tornar en si. La dona li va presentar els papers del divorci que ell no va voler signar. Ho van haver de fer davant un advocat uns dies després, donant-li un curt període de temps per a deixar la casa. No es va preocupar ni en buscar un lloc on viure, i no parava de dir-li a la seua dona que se n'anava baix del pont o que faria una bogeria amb la que ella hauria de carregar sempre. Després va continuar anant a la casa quan la dona i els fills no estaven per engegar l'ordinador. La situació era cada vegada menys sostenible. Van haver de canviar el pany.
Un dia van acabar ingressant-lo en l'hospital per un intent de suïcidi, però els especialistes van confirmar que no hi havia cap tipus de depressió i només volia cridar l'atenció de la seua ex-dona. Pel moment ell va deambulant pel carrer, sense afaitar-se ni dutxar-se.
Per sort no va acabar sent un cas més de violència de gènere en el que la dona acaba morta, però és un cas de maltractament psicològic com molts altres que hi haurà al món i que passen desapercebuts. Perquè actuem així les persones?. No és millor intentar agradar a l'altre o ajudar-se mútuament que tractar de doblegar-lo, manipular-lo o forçar-lo?. Sembla clar que a nivell de relacions humanes encara tenim molt que aprendre i corregir, perquè sovint estan basades en pors, debilitats, inseguretats, acomodaments, desconfiança, incomunicació...

MEDALLA DE COURE

Fa uns dies estava fent una activitat en un parc amb un grup juvenil i de sobte vam veure un esquirol (espècie animal) botant entre els arbres del parc sense cap tipus de pudor davant de tots els espectadors, que sorpresos el seguien amb exclamacions. Prompte va sorgir un altre adolescent que el va perseguir a pedrades. Malgrat que en aquell moment jo no vaig tindre valor per a dir-li res, o no vaig ser suficientment ràpid per a cridar-li l'atenció, una altra monitora ho va fer per mi. Per sort aquell adolescent va callar i se'n va anar, cosa poc habitual perquè sovint s'envalentixen i tot acaba amb una discussió on el ciutadà que crida al civisme sol ser increpat, insultat i humiliat sense cap consideració ni respecte. I en situacions com aquestes, he d'admetre que si em fique en ella, jo no calle la boca i em solc posar al mateix nivell, convertint la situació en un intercanvi de paraules inútils i vulgars, en què els nervis i la manca de paciència em vencen. A més, quan veig aquesta mena de comportaments, generalment també m'agafen ganes de pegar-los una bescollada o un bon estiró d'orelles, que potser podrien acabar de pitjor manera.
Una vegada l'adolescent se'n va anar, de seguida va sorgir un gat, que va voler acabar de fer la feina que l'adolescent no havia completat, perseguint a l'esquirol fins que aquest, més ràpid en agilitat i reflexes, es va enfilar rames amunt botant d'un arbre a altre. Sense dubte aquell esquirol va tindre un mal dia.
Dos nits després es va repetir una situació semblant, però aquesta vegada estava jo a soles. Vaig veure a tres persones causant danys en el mobiliari urbà a plena nit. Estaven furgant en unes faroles, segurament tractant d'extraure el cablejat de coure. Els vaig saludar amb indiferència i vaig passar de llarg pel seu costat, no sense tornar a dubtar què podia fer. Finalment em vaig decidir a agafar el telèfon i cridar a la policia, que no va tardar en aparèixer com si d'una gran persecució poguera tractar-se. Van vindre dos unitats mòbils que van necessitar que els assenyalara als autors del delicte. Aquests van tractar de fugir, no sense deixar d'insultar-me per haver-los delatat. Un cotxe de policia va fer un gir de 180 graus enmig del carrer i va reprendre la persecució, mentre l'altre va anar a pegar la volta, potser per tal de rodejar-los i evitar que s'escaparen.
Jo no vaig tindre molt clar que els pogueren agafar i finalment me'n vaig anar a casa a dormir sense conèixer el final de la història. Dos dies després en el periòdic sorgia la noticia. N'havien detingut a dos d'ells, un dels quals era menor. Sembla que el tercer havia fugit.
És així com la implicació ciutadana pot ajudar a impedir danys majors o corregir els actes poc cívics d'algunes persones. Potser si tots velarem per aquestes coses i li cridarem l'atenció quan veiem que algú està fent una pintada o quan hi ha un gos "cagant" en la vorera o el parc mentre el seu amo mira a l'univers, o quan altre està tirant pedrades a una farola o un animal, o quan veiem gent deixant-se la brossa en el parc o la muntanya, o altre tirant un pot o un paper en qualsevol lloc,... sense dubte ja estaríem contribuint a fer un entorn millor.

AMB FRANCO VIVÍEM MILLOR

Malgrat que aquesta és una frase feta que sembla sentir-se encara pel nostre país, una dictadura és sinònim d'autoritarisme, però sobre tot, de repressió, on sembla que es governa fent servir la por. I amb la por, pareix que tot el món es comporta. En canvi, amb la democràcia creem que es tenen més en compte les llibertats i drets de l’individu. I acabem per no respectar res.

Així l’altre dia ens van convidar a un banquet en un restaurant i dos persones van començar a fumar en la taula, al costat de dos xiquets. A un d’ells, la mare dels xiquets, una dona fumadora que amb total discreció havia sortit del restaurant quan li abellia fumar-se un cigarret, li va cridar l’atenció i aquest de seguida va apagar el cigarret, però l’altra persona va continuar fumant i defenent el seu dret amb foc i espasa. Prompte va sorgir així un tema acalorat com és que amb la llei del tabac no es podrà fumar en quasi cap lloc, fins i tot els parcs on juguen els infants. Mentre aquella dona defenia entusiastament que amb el seu cos feia el que volia i que havia conegut molta gent fumadora que no havia patit cap conseqüència física, mentre altres no fumadors estaven traient els pulmons per la boca, la conversa pujava de to. Va arribar a dir-se que amb tanta prohibició estàvem vivint baix una dictadura encoberta, on no podíem fumar on ens abellira.

Molts defenem la llibertat com un dret i un valor que també va aconseguint-se amb el progrés. Així sembla que aquella dona tenia raó, però recorde amb gran interès el que un dia li vaig sentir dir a una altra persona; i és que “ser lliure implica haver de ser responsable”. El cert és que la paraula “responsabilitat” és la gran oblidada quan parlem de llibertat. Sembla que cada vegada hi ha menys civisme i respecte. Som ciutadans menys responsables. Llavors és necessari anar ficant noves lleis i prohibicions perquè no sabem conviure massa bé amb altra gent. Així, per exemple, quan no fem cas dels límits de velocitat dins la ciutat és necessari posar turons que colpegen els amortidors del cotxe. Tampoc es pot fer foc o acampar en la muntanya perquè tirem moltes deixalles o no tenim en compte els possibles riscs d’incendi. Igualment no podem anar amb moto o bicicleta per la serra perquè fem molt de soroll o anem de manera que causem danys en els camins. Les sancions també cada vegada són majors, perquè tampoc som responsables al volant i segur que si rebusquem encara trobarem moltes altres coses.

Llavors podem parlar de drets i llibertats, però primer hem d’aprendre a ser més responsables, més cívics, menys individualistes i menys indiferents amb el que ens rodeja, tenint en compte que pel fet de viure en societat, tot açò és necessari, a més que també hem de complir amb les nostres obligacions com a ciutadans.

INCONFORMISTES

Hi havia una vegada una dona viuda que plorava desconsoladament la pèrdua del seu marit, quan va sentir que cridaven al timbre. En obrir va trobar una parella que deia necessitar diners per agafar el autobús i anar a la capital de la província. Ella, ficant la mà en el seu moneder, va agafar el que tenia i els ho va donar. De seguida aquella jove parella estrangera no va dubtar en dir que els semblava molt poc el que els havia donat. Ella va dir que no tenia més i aquests li van dir que els estranyava molt, que vivint en una casa com aquella, poguera tindre i donar-los tan poc. De seguida ella els va dir que canviaria la casa i la seua situació per la d'ells, en la que almenys es tenien l'un a l'altre i que els havia donat el que tenia. Si no estaven d'acord, se'n podien anar amb les mans buides. Sense massa convenciment i res més que afegir, aquella parella de joves va agafar els diners i se'n va anar. Mentre, la dona va continuar enyorant el seu marit.
Sembla estar en la naturalesa de l'ésser humà no conformar-se amb el que té i desitjar sempre el que puga tindre l'altre. Potser açò té a veure amb el sentit de propietat privada i l'enveja quan no tenim el que ens agradaria. Sempre sembla millor allò que té l'altre i mentre envegem, no som capaços d'aprofitar i viure feliços amb el que tenim. A més hi ha qui no es conforma en desitjar allò que tenen els altres i fins i tot, decideix recórrer al robatori per aconseguir-ho, però el cert és que resulta fàcil parlar d'aquestes coses quan tenim les necessitats cobertes o quan afecta a altres. Per a que no ens furtem el que tenim, pregonem que no hi ha que robar; per a que l'enveja que ens puguen tindre no arribe a fer-nos mal, diem que no hi ha que envejar. Però el cert és que tot açò surt quan no som capaços d'estimar i compartir amb l'altre, o arribar a preocupar-nos tant pel benestar dels altres com del nostre propi benestar. I amb seguretat es pot dir que fins que no arribem a entendre i aplicar açò, viurem dins el model del món que ara tenim, que sembla anar cada vegada més a la deriva, i que tampoc acabarà per molt que alguns s'afanen en predicar que el fi del món està pròxim.