FILOSOFIES D'UN IGNORANT

LES IMPLICACIONS D'UNA TROMBOSI

El divendres a la vesprada estàvem tornant de pegar una volta amb la bicicleta i baixant de la part alta per un transitat carrer del centre, de cop ens vam adonar que es feia una cua de cotxes. Mirant davant vam veure un cotxe aturat en mig del carrer. Després de maleir pel comportament de la gent que no li importa parar el seu vehicle en mig de qualsevol lloc, sense tindre en compte que puga destorbar a altra gent, vam agafar la bicicleta i anant per la vorera, vam poder lliurar-nos del col·lapse circulatori, pensant que es feia tard si volíem anar a la propera sessió de cine. Quan passàvem per davant d'aquell cotxe i la gent a qui semblava estar parlant-los el conductor, ens vam adonar que el cotxe en realitat estava avariat. Així que ens vam detindre per veure si podíem fer alguna cosa. Un altre xicot que hi havia en la vorera va dir que després d'haver cridat a la policia, li havien dit que avisara al seu segur, que ells no podien fer altra cosa.
Era un home major que acabava d'arreplegar el cotxe del seu fill del mecànic. Ens va dir que no podia moure el vehicle. Nosaltres ens ho vam creure i li vam dir que seria necessari cridar al servei d'assegurances, però l'home no duia mòbil. Tota la gent amb qui parlava el conductor, prompte va desaparéixer i ens vam quedar només nosaltres tres amb ell.
Vaig fer ús del meu telèfon pensant que cridar a aquella línia especial podia esgotar el meu saldo del mòbil. El servei d'assegurances va dir que la grua podia tardar al voltant de quaranta minuts i va prendre el meu número de telèfon per a les properes notificacions amb la grua. Així que ens havíem d'esperar que aquesta arribara. Certament nosaltres ja no arribaríem al cine. Mentre tant, el tràfic començava a col·lapsar-se més i més pels dos sentits. Passaven conductors "pitant" i maleint nerviosos, fins i tot els autobusos van haver d'anar per damunt de la vorera perquè el carrer era molt estret. Vint minuts després va aparéixer la policia. Li vam explicar que no podíem moure el cotxe ni avant ni arrere, ni posant-li el punt mort, que estava bloquejat. Aquell municipal va necessitar passar-s'ho per les mans. Tan prompte va poder posar el cotxe en marxa, va dir una mica agitat que si que arrancava, però finalment es va adonar que efectivament el cotxe estava bloquejat.
Ell i el seu company van tractar de posar ordre dins d'aquell caos circulatori en el que hi havia gent de dreta, gent d'esquerra i també apolítics; gent creient, altra atea; gent cristiana, protestant i altra de musulmana; gent que tenia pressa i altra que només havia agafat el cotxe per anar a qualsevol lloc; gent que treballava, gent que estava en l'atur o jubilada; gent de les nostres terres i gent immigrant; també vianants que volien caminar per una vorera ara envaïda pels vehicles; i de la mateixa manera, en el parc d'enfront hi havia gent expectant a qui tot li semblava un espectacle.
Finalment va aparéixer la grua i nosaltres vam poder continuar el nostre camí cap a casa, adonant-nos que la cua ocupava tota la plaça i fins i tot un dels ponts més representatius de la nostra ciutat. Resultava increïble veure com un xicotet problema que a ningú poguera importar-li, afectava una gran multitud de la que pocs sabien el que havia succeït, però que molts maleïen. És curiós també veure tota mena de comportaments de la gent en un espai tan petit com el centre de la nostra ciutat i com siguem com siguem, el malestar d'una persona pot afectar al benestar de moltes altres.
Potser si en alguna cosa volem avançar en aquest món, certament devem aprendre a cuidar i preocupar-nos tots de tots en compte de mirar només pel nostre propi cul.

COMPOSTA I SENSE NÓVIO

Érem un grup d’adolescents en el que hi havia una xica que per a tots els xics resultava ser l’epicentre de qualsevol les activitats que es feien. Era molt oberta de caràcter i a tots ens queia massa bé, fins el punt que d’alguna manera cadascú de nosaltres volia anar més enllà d’una bona amistat i formar parella amb la xica.
Ella se sentia molt a gust en aquella posició des de la que ens tenia a tots menjant en la palma de la mà, inclús alimentava les esperances de cadascun dels xics amb lleus insinuacions o comentaris, però no es decantava mai per ningú, com si volguera assaborir al màxim la seua posició de poder. Al cap d’un temps va portar algunes amigues, qui sap si per engrandir més el grup o alimentar la seua sobirania, però curiosament va començar a emparellar-nos a uns i a altres, dient-los a les xiques alguns detalls de la vida dels xics o que si a aquesta li agradava l’altre, o concertant encontres en solitari... Mentre ella guiava totes les nostres vides, aquelles amistats adolescents rodaven massa bé; d’alguna manera tots teníem el que necessitàvem però quan algú es va adonar que tot depenia de les seues accions i va voler actuar per compte propi, l’amistat va quedar desbaratada i fins i tot va arribar a posar enemistat entre germans, acusar a alguna de les xiques de borratxa i de moral laxa, o fins i tot de quedar embarassada.
Lògicament amb el temps cada xic va anar deixant el grup i buscant una novia més assequible o que no fora parella de conveniència. Així ella es va quedar enrabiada en quasi tothom i sense parlar-se amb ningú, llevant del seu fidel escuder, un xic pacient, noble i de bona voluntat, potser ja amb més esperances d’aconseguir el que ningú havia sabut conquerir. Tampoc va tindre eixa sort!.
Ella finalment va acabar decantant-se per algú del seu mateix sexe, amb cara de pomes agres i sense saludar-nos a cap pel carrer.
En l’ésser humà resulta curiós on pot arribar la barreja de l’ego, la baixa autoestima, el desig de complaure a l’altre, els zels, l’orgull, el desig de ser adulat,... sentiments que amb aquesta estranya combinació sempre acaben malament, potser fruit de la superficialitat de les nostres relacions.

NO ESTEM SOLS

Sovint m’he sentit soles, fora de lloc en un món en el que no acabe d’encaixar, perquè hi ha coses que no m’agraden o fan que no em senta bé. També m’he sentit buit, sense ganes de fer res, deixant-me arrossegar per aquest riu que no porta a cap lloc i en el que també he trobat gent que, en compte de tirar-te una mà per a portar-te cap a la vora, encara t’espenta més endins. Però m’alce cada dia amb ganes de fer coses, pensant que puc tindre un potencial desaprofitat, que podria donar més de mi, però el món no fa més que frenar-me, posar obstacles.
Crec que es podrien fer moltes coses per tractar de millorar-lo, per molt condemnat que pensen alguns, dient que aquesta vida és una cosa transitòria, o creient que viure-la consisteix en passar-ho el millor possible, de festa en festa, amb comoditats i tancant els ulls davant els problemes dels altres. Però ara que encara estem vius, crec que hem d’aprendre molt a estimar i fer coses pels altres, deixant de banda les nostres diferències, els nostres propis interessos, preocupant-nos pel benestar comú.
Alguns diuen que sóc massa idealista, que així sempre aniré entropessant, estaré soles i acabaré per no fer res. De vegades pense que tenen raó i he arribat a pensar que és un castic no ser un mortal més que es conforme cada dia en anar a treballar, tindre una casa, un cotxe, parella, fills i passar una estona amb els amics veient un partit de futbol amb una cervesa. Però sembla que no sóc un cas aïllat. He trobat gent que ha viscut o està vivint la mateixa situació que jo i ens hem ajuntat.
Fruit de les nostres inquietuds, carències, necessitats, passions, capacitats, interessos i desitjos de millorar..., fa temps que hem començat a reunir-nos cada setmana. El propòsit està clar, i malgrat que encara estem una mica perduts, junts estem posant una part de nosaltres, buscant cobrir expectatives, motivar-nos, recolzar-nos per a fer canvis en el nostre entorn, que volem que comencen amb una nova forma de relació, en condicions d’igualtat, fent allò que ens agrada, aportant el millor de nosaltres, polint-nos com a persones i sobre tot, coneixent gent i tractant de fer una xarxa de relacions humanes, cara a cara, de persona a persona. T’apuntes?

http://noestemsoles.blogspot.com

LA VEU DE L’EXPERIÈNCIA

Fa ja molts anys, acabant de deixar enrere l’adolescència, em vaig posar a treballar en una fàbrica del metall. Allí hi havia gent treballant des de feia molts anys, fins i tot, alguns des d’abans d’entrar en l’adolescència. Així tots tenien les seues rutines i hàbits de treball forjats al llarg dels anys. La majoria d’ells vivien cremats ja per l’esforç físic, amb l’esquena dolorida i pel tracte rebut i la poca vida que gaudien, perquè entravem de nit i sortíem de nit. Tots fèiem jornades d’onze hores i també treballàvem el dissabte de matí.
Com jo era nou, no coneixia cap procediment de treball i vaig començar a fer algunes coses segons em semblava, perquè per al patró, el que ensenya no produeix, així que no calia invertir ensenyant a les noves incorporacions; ells ja s’agafarien a la marxa de treball. En algun cas, la meua manera de procedir va resultar més àgil i efectiva i algun company em va cridar l’atenció, dient-me que no devia treballar així i calia que em relaxara una mica. Curiós!.
Van passar els anys i vaig començar a estar tan cremat com la majoria d’ells amb les inacabables jornades de treball, amb el tracte que ens donava l’encarregat o el patró, per a qui semblàvem ser animals de càrrega. Va començar a formar-se cert caràcter agressiu, malgrat que tot fora de boca. Volia viure, reivindicar drets, queixar-me pel tracte rebut. Sembla que anava mossegant per tot arreu. Llavors va entrar a treballar un adolescent a qui jo ja li treia bastants anys. Potser veient el meu caràcter, aquest un dia em va dir: “s’aconsegueix més llepant que mossegant”. No volia dir que cal anar de “llepa-culs” o pilota pel món, sinó que una llengua afable aconsegueix més que la llengua afilada. Era tota una lliçó d’algu prou més jove que jo.
Sovint relacionem l’edat amb la maduresa, i també són les experiències viscudes les que igualment poden determinar la maduresa d’una persona. Així, a més edat i més experiències, podem deduir que hi ha més maduresa. Llavors sembla que a tothom li desagrada que algú més jove mane sobre ell o li diga com ha de fer les coses o demostre saviesa, perquè se suposa que l’adult té sempre la millor perspectiva.
Però, què són les experiències sinó viure determinades circumstancies personals molt concretes?. Sabem que una mateixa circumstància pot ser vista de manera diferent per persones diferents, depenent de la cultura, l’educació, les relacions personals, l’optimisme o el negativisme, o l’estat de salut emocional d’eixa persona, o fins i tot la influencia del pensament d’altres.
També es diu que la ment jove està més oberta, és més plàstica i modelable. Per contra, la ment adulta va tancant-se més cada vegada i refermant-se així amb les seues pròpies conviccions, en base a les seues pròpies experiències, educació i influencies rebudes en les seues relacions amb altres persones al llarg de tota la seua vida. Llavors hem de saber veure que l’opinió de cadascú sempre està dotada de gran relativitat, és a dir, mai és absolutament certa. I si bona part del que ens hagueren transmès haguera segut una gran mentida adornada amb interessos o tradicions i petites pinzellades de veritat?.
Per tant, de vegades no cal subestimar tant la gent jove, perquè sempre ens poden donar grans lliçons i no han segut tant manipulades. Realment la maduresa consisteix en saber veure els errors i saber-nos adaptar a l’entorn, assumint de manera responsable les conseqüències dels nostres actes i decisions. Així potser cal saber diferenciar la maduresa de les experiències i la saviesa, i combinar-les amb les perspectives de la ment adulta i la ment jove, perquè només podem abastar el coneixement amb amplitud de mira.

UNA MAQUINA EN EL LLIT

La tecnologia, o el que alguns anomenen progrés, va camí d’uns avanços que semblen automatitzar amb màquines i ordinadors molts àmbits de la nostra vida, que sovint substitueixen a les persones. Així les reclamacions es fan per telèfon exposant-li el problema a una màquina, en compte de parlar amb una persona que hi ha darrere del mostrador; hi ha fàbriques on quasi tot es fa amb màquines i robots i només hi ha contades persones per a supervisar-los; ja podem pagar rebuts pel caixer automàtic, fer gestions bancàries i administratives amb firmes digitals, vigilar la nostra casa des del mòbil o des d’un ordinador connectat a Internet, fer qualsevol compra o fins i tot, conèixer i relacionar-nos amb molta altra gent per mitjà d’un ordinador connectat a Internet. Així també, igual que utilitzem l’ordinador per a conèixer gent, de la mateixa manera podem utilitzar el mòbil per tallar amb una relació de parella, potser perquè ja no tenim valor d’enfrontar-se o tractar amb una persona a la cara.
De vegades he anat al banc a fer alguna gestió i no han tardat gaire en dir-me que això ho podia fer des del caixer. Llavors em pregunte què fa eixa gent que hi ha en les oficines dels bancs?. Sembla que fugen de la feina o que els obliguen a fer que tractem amb les màquines. Quina sensació deuen tenir en veure que el seu esdevenir serà reemplaçat per una maquina més productiva i econòmica a llarg termini de temps, que mai estarà de baixa per depressió, ni necessitarà cotització a la Seguretat Social, ni rebre una nòmina.
M’imagine així el dia en què anar al metge s’haja convertit en posar la llengua i la targeta sanitària en una mena de caixer automàtic i aquest ens dirà el que tenim i el que hem de prendre. O també gent que no sàpia relacionar-se amb altres persones i tinguen un robot d’aparença humana amb qui ficar-se en el llit i a la seua completa disposició. M’esgarrifa pensar que el que semblen arguments de pel·lícules de ciència ficció algun dia puguen ser realitat.
Malgrat açò, l'altre dia vaig anar al caixer a traure diners i em vaig trobar en la seua pantalla amb un senzill missatge que considere molt interessant: “AMB MÉS IGUALTAT MENYS VIOLÈNCIA”. Segurament voldria transmetre algun missatge respecte la violència de gènere, però no hi ha emoció, passió o contacte humà que ens puga fer connectar amb la idea o acabar d’entendre-la. Sé que darrere d’eixe caixer automàtic hi ha una persona, però pel moment no crec que el que vullga transmetre arribe a tindre la mateixa força. No obstant va donar la casualitat que aquell dia vaig llegir el missatge. En moltes altres ocasions no ho he fet pensat que es tractava només de publicitat. I m’agradaria reflexionar una mica sobre la magnitud d’aquest missatge que em va sorprendre. Crec que té un significat molt més profund que la dramàtica moda de la violència de gènere.
Si no hi hagueren diferències davant el color de la pell, la cultura, la religió, el sexe, les ideologies polítiques, la posició social, els drets, el sou... Potser no hi hauria robatoris, guerres, lluita pel poder, imposició o seducció per una forma de pensar, abusos de poder, enveja, rivalitat... Però per desgràcia, sembla que aquest argument no atrau les productores cinematogràfiques i aquesta és una ficció massa idealista que tristament pot tardar més en aconseguir-se que tindre un robot per parella, que si ens destorba o no fa el que volem, sempre podrem desconnectar-lo de la llum.

DONES AL VOLANT

Fa poc vaig estar en un país àrab on em va sorprendre veure unes dones enfilades baix un drap negre, del que a penes només se li podien veure els dos ulls de tot el seu cos. El curiós de la situació, és que estàvem en una mundialment coneguda cadena d’hamburgueseries i em vaig adonar com una d’elles estava enfilant-se el menjar per baix d’aquella tela que li cobria la cara, sense que es mostrara la més mínima part del seu rostre. No sé si heu experimentat menjar qualsevol d’aquestes hamburgueses, però a mi em “regallen” les salses, se m’esvara la carn o l’ensalada... És a dir, menge embrutant-me com un porc o com un nen al que constantment han d’estar torcant-li els morros. No vull ni imaginar fer-ho envoltat en una tela com aquesta!.
Ja en les nostres terres, quatre xics acabàvem de fer la compra en un supermercat i parlant animosament de la jornada de treball i la compra que havíem fet, ens vam endinsar en l’ascensor per abaixar al pàrking. En el moment que la porta començava a tancar-se, una jove va amorrar el seu carro i d’un cop, la porta de l’ascensor es va tornar a obrir i ella es va enfilar dins. Tota conversa entre nosaltres va desaparèixer per complet. Com si estiguérem aguantant la respiració, sense llevar-li ull a aquella xica de complexió atlètica enfundada en unes malles ajustades que definien tots els seus contorns. Ella va somriure i tan prompte com es va obrir la porta de l’ascensor en el pàrking, va sortir amb un somriure triomfal acomiadant-se de nosaltres i el nostre dens i sospitós silenci.
El cert és que fa setmanes que el calor afavoreix que les dones mostren la seua bellesa d’una manera potser insinuadora que a més també pot resultar perillosa, per exemple quan un home va al volant pel mig d’una avinguda al minvar la vesprada. Sembla que les dones estiguen dissenyades per a lluir els seus encants o els agrada massa que tothom les mire. Sobre els homes cau el fet de bavejar per elles o perdre la vista mirant-les de dalt a baix. Perquè?
Què tenen aquestes corbes que tant ens fan embadalir?. Potser açò em fa entendre perquè en altres països les dones no poden mostrar els seus encants: per no distraure l’atenció dels homes. Potser si no som capaços de dominar els nostres ulls, la fam o el desig, la millor solució és la vida de clausura, però si no aguantem viure en una presó aïllat del món, o ens sembla una mesura desproporcionada, que millor solució que tapar allò que és desitjable, atractiu, insinuador, provocatiu... És un altra mesura igualment desproporcionada, com bé podria ser tapar-los els ulls pel carrer als homes.
Així es veu clarament qui domina el món, qui és capaç de conduir els homes i desviar tota la seua atenció i sentits. Així, si els homes no són capaços de vèncer eixe desig, eixa atracció tan poderosa, potser només els queda fer servir la seua força dominadora sobre les dones, per exemple encobrint sobre la tradició, la cultura o la religió el fet que no poden controlar-se davant els encants i la bellesa femenina, de vegades arribant fins la supressió dels drets i llibertats o el maltracte de les dones.

EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA

L’altre dia estava jo baix en la vessant del riu llegint el periòdic quan vaig sentir algú parlant sobre el vandalisme que hi ha en els bancs, fonts, baranes i faroles d’aquest entorn. Es tractava d’un pare explicant-li a la seua filla que tots els ciutadans paguem amb els impostos tot el que hi ha a la nostra ciutat; que és per al nostre benefici i satisfacció, però que no tothom ho entén així i hi ha gent que, potser com un acte de rebel·lia contra les autoritats o “el sistema”, atenta contra el que està al seu abast. Curiosament en el periòdic es parlava de la creació d’un nou lloc de treball en una població veïna: l’educador de carrer. Es tractava de dues persones que anirien recorrent el poble informant als ciutadans sobre normes de civisme. Algun motiu hi haurà per que es pense en crear llocs de treball com aquests.
El cert és que em va semblar molt lloable que un pare tractara un tema com aquest amb la seua filla, exercint la funció responsable de ser pare: que podria ser una cosa així com educar els fills per que sàpien desenvolupar-se en aquest món amb plena autonomia, alimentant la capacitat de raonar o opinar i ser responsables i partícips dels seus actes dins la societat en què es mou cadascú.
Sovint he vist pares mirant cap altra banda mentre el seu fill feia alguna cosa que no estava bé, amb total indiferència; o argumentant que la seua decisió és “perquè sí”, sense cap altre raonament; o encarant-los al televisor o el videojoc per que no destorbe, sense dedicar-los massa temps per a passar-lo amb ells escoltant-los, parlant i jugant... Sovint també he sentit pares dient que no poden amb els fills, o adults dient que no entenen a les noves generacions... Així canvia la societat, canvien els valors, però sovint no canvia perquè nosaltres siguem promotors d’eixe canvi, sinó perquè deixem fer, potser com altres han anat deixant-nos fer a nosaltres, deixant-nos descobrir sense cap guia. Així els nostres progressos com “éssers humans” són molt lents i de vegades anem massa a la deriva, deixant perdre oportunitats que no es tornaran a repetir. Ser pare exigix responsabilitat, paciència, ser un exemple pràctic, promoure el canvi d’aquelles coses que es poden fer millor... Però sembla que tots estem massa immersos en la nostra feina, préstecs, relacions o problemes com per a preocupar-nos pels altres.
Es reclama també així la necessitat de crear una nova assignatura, perquè hi ha moltes coses que venen fallant en l’educació de les noves generacions. Hi ha qui es posa les mans al cap davant els continguts d’aquesta assignatura, però tot són intents d’abordar problemes o carències que s’han anat detectant en l’educació de les noves generacions. I aquests són tan amples i variats, que potser fa falta més que una assignatura. El cert és que si haguérem tingut una bona educació integral de base, seriem capaços d’enfrontar millor tota situació i comportar-nos millor dins la societat a la que pertanyem. Però podem dir que açò no s’aconsegueix amb una assignatura o amb els educadors de carrer, sinó que requereix la implicació de tothom: mestres, companys, amics, veïns, família, ciutadans...
danibalaguer@movistar.es