Fa ja molts anys, acabant de deixar enrere l’adolescència, em vaig posar a treballar en una fàbrica del metall. Allí hi havia gent treballant des de feia molts anys, fins i tot, alguns des d’abans d’entrar en l’adolescència. Així tots tenien les seues rutines i hàbits de treball forjats al llarg dels anys. La majoria d’ells vivien cremats ja per l’esforç físic, amb l’esquena dolorida i pel tracte rebut i la poca vida que gaudien, perquè entravem de nit i sortíem de nit. Tots fèiem jornades d’onze hores i també treballàvem el dissabte de matí.
Com jo era nou, no coneixia cap procediment de treball i vaig començar a fer algunes coses segons em semblava, perquè per al patró, el que ensenya no produeix, així que no calia invertir ensenyant a les noves incorporacions; ells ja s’agafarien a la marxa de treball. En algun cas, la meua manera de procedir va resultar més àgil i efectiva i algun company em va cridar l’atenció, dient-me que no devia treballar així i calia que em relaxara una mica. Curiós!.
Van passar els anys i vaig començar a estar tan cremat com la majoria d’ells amb les inacabables jornades de treball, amb el tracte que ens donava l’encarregat o el patró, per a qui semblàvem ser animals de càrrega. Va començar a formar-se cert caràcter agressiu, malgrat que tot fora de boca. Volia viure, reivindicar drets, queixar-me pel tracte rebut. Sembla que anava mossegant per tot arreu. Llavors va entrar a treballar un adolescent a qui jo ja li treia bastants anys. Potser veient el meu caràcter, aquest un dia em va dir: “s’aconsegueix més llepant que mossegant”. No volia dir que cal anar de “llepa-culs” o pilota pel món, sinó que una llengua afable aconsegueix més que la llengua afilada. Era tota una lliçó d’algu prou més jove que jo.
Sovint relacionem l’edat amb la maduresa, i també són les experiències viscudes les que igualment poden determinar la maduresa d’una persona. Així, a més edat i més experiències, podem deduir que hi ha més maduresa. Llavors sembla que a tothom li desagrada que algú més jove mane sobre ell o li diga com ha de fer les coses o demostre saviesa, perquè se suposa que l’adult té sempre la millor perspectiva.
Però, què són les experiències sinó viure determinades circumstancies personals molt concretes?. Sabem que una mateixa circumstància pot ser vista de manera diferent per persones diferents, depenent de la cultura, l’educació, les relacions personals, l’optimisme o el negativisme, o l’estat de salut emocional d’eixa persona, o fins i tot la influencia del pensament d’altres.
També es diu que la ment jove està més oberta, és més plàstica i modelable. Per contra, la ment adulta va tancant-se més cada vegada i refermant-se així amb les seues pròpies conviccions, en base a les seues pròpies experiències, educació i influencies rebudes en les seues relacions amb altres persones al llarg de tota la seua vida. Llavors hem de saber veure que l’opinió de cadascú sempre està dotada de gran relativitat, és a dir, mai és absolutament certa. I si bona part del que ens hagueren transmès haguera segut una gran mentida adornada amb interessos o tradicions i petites pinzellades de veritat?.
Per tant, de vegades no cal subestimar tant la gent jove, perquè sempre ens poden donar grans lliçons i no han segut tant manipulades. Realment la maduresa consisteix en saber veure els errors i saber-nos adaptar a l’entorn, assumint de manera responsable les conseqüències dels nostres actes i decisions. Així potser cal saber diferenciar la maduresa de les experiències i la saviesa, i combinar-les amb les perspectives de la ment adulta i la ment jove, perquè només podem abastar el coneixement amb amplitud de mira.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada