L’altre dia estava jo baix en la vessant del riu llegint el periòdic quan vaig sentir algú parlant sobre el vandalisme que hi ha en els bancs, fonts, baranes i faroles d’aquest entorn. Es tractava d’un pare explicant-li a la seua filla que tots els ciutadans paguem amb els impostos tot el que hi ha a la nostra ciutat; que és per al nostre benefici i satisfacció, però que no tothom ho entén així i hi ha gent que, potser com un acte de rebel·lia contra les autoritats o “el sistema”, atenta contra el que està al seu abast. Curiosament en el periòdic es parlava de la creació d’un nou lloc de treball en una població veïna: l’educador de carrer. Es tractava de dues persones que anirien recorrent el poble informant als ciutadans sobre normes de civisme. Algun motiu hi haurà per que es pense en crear llocs de treball com aquests.
El cert és que em va semblar molt lloable que un pare tractara un tema com aquest amb la seua filla, exercint la funció responsable de ser pare: que podria ser una cosa així com educar els fills per que sàpien desenvolupar-se en aquest món amb plena autonomia, alimentant la capacitat de raonar o opinar i ser responsables i partícips dels seus actes dins la societat en què es mou cadascú.
Sovint he vist pares mirant cap altra banda mentre el seu fill feia alguna cosa que no estava bé, amb total indiferència; o argumentant que la seua decisió és “perquè sí”, sense cap altre raonament; o encarant-los al televisor o el videojoc per que no destorbe, sense dedicar-los massa temps per a passar-lo amb ells escoltant-los, parlant i jugant... Sovint també he sentit pares dient que no poden amb els fills, o adults dient que no entenen a les noves generacions... Així canvia la societat, canvien els valors, però sovint no canvia perquè nosaltres siguem promotors d’eixe canvi, sinó perquè deixem fer, potser com altres han anat deixant-nos fer a nosaltres, deixant-nos descobrir sense cap guia. Així els nostres progressos com “éssers humans” són molt lents i de vegades anem massa a la deriva, deixant perdre oportunitats que no es tornaran a repetir. Ser pare exigix responsabilitat, paciència, ser un exemple pràctic, promoure el canvi d’aquelles coses que es poden fer millor... Però sembla que tots estem massa immersos en la nostra feina, préstecs, relacions o problemes com per a preocupar-nos pels altres.
Es reclama també així la necessitat de crear una nova assignatura, perquè hi ha moltes coses que venen fallant en l’educació de les noves generacions. Hi ha qui es posa les mans al cap davant els continguts d’aquesta assignatura, però tot són intents d’abordar problemes o carències que s’han anat detectant en l’educació de les noves generacions. I aquests són tan amples i variats, que potser fa falta més que una assignatura. El cert és que si haguérem tingut una bona educació integral de base, seriem capaços d’enfrontar millor tota situació i comportar-nos millor dins la societat a la que pertanyem. Però podem dir que açò no s’aconsegueix amb una assignatura o amb els educadors de carrer, sinó que requereix la implicació de tothom: mestres, companys, amics, veïns, família, ciutadans...
danibalaguer@movistar.es
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada