El divendres a la vesprada estàvem tornant de pegar una volta amb la bicicleta i baixant de la part alta per un transitat carrer del centre, de cop ens vam adonar que es feia una cua de cotxes. Mirant davant vam veure un cotxe aturat en mig del carrer. Després de maleir pel comportament de la gent que no li importa parar el seu vehicle en mig de qualsevol lloc, sense tindre en compte que puga destorbar a altra gent, vam agafar la bicicleta i anant per la vorera, vam poder lliurar-nos del col·lapse circulatori, pensant que es feia tard si volíem anar a la propera sessió de cine. Quan passàvem per davant d'aquell cotxe i la gent a qui semblava estar parlant-los el conductor, ens vam adonar que el cotxe en realitat estava avariat. Així que ens vam detindre per veure si podíem fer alguna cosa. Un altre xicot que hi havia en la vorera va dir que després d'haver cridat a la policia, li havien dit que avisara al seu segur, que ells no podien fer altra cosa.
Era un home major que acabava d'arreplegar el cotxe del seu fill del mecànic. Ens va dir que no podia moure el vehicle. Nosaltres ens ho vam creure i li vam dir que seria necessari cridar al servei d'assegurances, però l'home no duia mòbil. Tota la gent amb qui parlava el conductor, prompte va desaparéixer i ens vam quedar només nosaltres tres amb ell.
Vaig fer ús del meu telèfon pensant que cridar a aquella línia especial podia esgotar el meu saldo del mòbil. El servei d'assegurances va dir que la grua podia tardar al voltant de quaranta minuts i va prendre el meu número de telèfon per a les properes notificacions amb la grua. Així que ens havíem d'esperar que aquesta arribara. Certament nosaltres ja no arribaríem al cine. Mentre tant, el tràfic començava a col·lapsar-se més i més pels dos sentits. Passaven conductors "pitant" i maleint nerviosos, fins i tot els autobusos van haver d'anar per damunt de la vorera perquè el carrer era molt estret. Vint minuts després va aparéixer la policia. Li vam explicar que no podíem moure el cotxe ni avant ni arrere, ni posant-li el punt mort, que estava bloquejat. Aquell municipal va necessitar passar-s'ho per les mans. Tan prompte va poder posar el cotxe en marxa, va dir una mica agitat que si que arrancava, però finalment es va adonar que efectivament el cotxe estava bloquejat.
Ell i el seu company van tractar de posar ordre dins d'aquell caos circulatori en el que hi havia gent de dreta, gent d'esquerra i també apolítics; gent creient, altra atea; gent cristiana, protestant i altra de musulmana; gent que tenia pressa i altra que només havia agafat el cotxe per anar a qualsevol lloc; gent que treballava, gent que estava en l'atur o jubilada; gent de les nostres terres i gent immigrant; també vianants que volien caminar per una vorera ara envaïda pels vehicles; i de la mateixa manera, en el parc d'enfront hi havia gent expectant a qui tot li semblava un espectacle.
Finalment va aparéixer la grua i nosaltres vam poder continuar el nostre camí cap a casa, adonant-nos que la cua ocupava tota la plaça i fins i tot un dels ponts més representatius de la nostra ciutat. Resultava increïble veure com un xicotet problema que a ningú poguera importar-li, afectava una gran multitud de la que pocs sabien el que havia succeït, però que molts maleïen. És curiós també veure tota mena de comportaments de la gent en un espai tan petit com el centre de la nostra ciutat i com siguem com siguem, el malestar d'una persona pot afectar al benestar de moltes altres.
Potser si en alguna cosa volem avançar en aquest món, certament devem aprendre a cuidar i preocupar-nos tots de tots en compte de mirar només pel nostre propi cul.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada