FILOSOFIES D'UN IGNORANT

UNA MAQUINA EN EL LLIT

La tecnologia, o el que alguns anomenen progrés, va camí d’uns avanços que semblen automatitzar amb màquines i ordinadors molts àmbits de la nostra vida, que sovint substitueixen a les persones. Així les reclamacions es fan per telèfon exposant-li el problema a una màquina, en compte de parlar amb una persona que hi ha darrere del mostrador; hi ha fàbriques on quasi tot es fa amb màquines i robots i només hi ha contades persones per a supervisar-los; ja podem pagar rebuts pel caixer automàtic, fer gestions bancàries i administratives amb firmes digitals, vigilar la nostra casa des del mòbil o des d’un ordinador connectat a Internet, fer qualsevol compra o fins i tot, conèixer i relacionar-nos amb molta altra gent per mitjà d’un ordinador connectat a Internet. Així també, igual que utilitzem l’ordinador per a conèixer gent, de la mateixa manera podem utilitzar el mòbil per tallar amb una relació de parella, potser perquè ja no tenim valor d’enfrontar-se o tractar amb una persona a la cara.
De vegades he anat al banc a fer alguna gestió i no han tardat gaire en dir-me que això ho podia fer des del caixer. Llavors em pregunte què fa eixa gent que hi ha en les oficines dels bancs?. Sembla que fugen de la feina o que els obliguen a fer que tractem amb les màquines. Quina sensació deuen tenir en veure que el seu esdevenir serà reemplaçat per una maquina més productiva i econòmica a llarg termini de temps, que mai estarà de baixa per depressió, ni necessitarà cotització a la Seguretat Social, ni rebre una nòmina.
M’imagine així el dia en què anar al metge s’haja convertit en posar la llengua i la targeta sanitària en una mena de caixer automàtic i aquest ens dirà el que tenim i el que hem de prendre. O també gent que no sàpia relacionar-se amb altres persones i tinguen un robot d’aparença humana amb qui ficar-se en el llit i a la seua completa disposició. M’esgarrifa pensar que el que semblen arguments de pel·lícules de ciència ficció algun dia puguen ser realitat.
Malgrat açò, l'altre dia vaig anar al caixer a traure diners i em vaig trobar en la seua pantalla amb un senzill missatge que considere molt interessant: “AMB MÉS IGUALTAT MENYS VIOLÈNCIA”. Segurament voldria transmetre algun missatge respecte la violència de gènere, però no hi ha emoció, passió o contacte humà que ens puga fer connectar amb la idea o acabar d’entendre-la. Sé que darrere d’eixe caixer automàtic hi ha una persona, però pel moment no crec que el que vullga transmetre arribe a tindre la mateixa força. No obstant va donar la casualitat que aquell dia vaig llegir el missatge. En moltes altres ocasions no ho he fet pensat que es tractava només de publicitat. I m’agradaria reflexionar una mica sobre la magnitud d’aquest missatge que em va sorprendre. Crec que té un significat molt més profund que la dramàtica moda de la violència de gènere.
Si no hi hagueren diferències davant el color de la pell, la cultura, la religió, el sexe, les ideologies polítiques, la posició social, els drets, el sou... Potser no hi hauria robatoris, guerres, lluita pel poder, imposició o seducció per una forma de pensar, abusos de poder, enveja, rivalitat... Però per desgràcia, sembla que aquest argument no atrau les productores cinematogràfiques i aquesta és una ficció massa idealista que tristament pot tardar més en aconseguir-se que tindre un robot per parella, que si ens destorba o no fa el que volem, sempre podrem desconnectar-lo de la llum.

DONES AL VOLANT

Fa poc vaig estar en un país àrab on em va sorprendre veure unes dones enfilades baix un drap negre, del que a penes només se li podien veure els dos ulls de tot el seu cos. El curiós de la situació, és que estàvem en una mundialment coneguda cadena d’hamburgueseries i em vaig adonar com una d’elles estava enfilant-se el menjar per baix d’aquella tela que li cobria la cara, sense que es mostrara la més mínima part del seu rostre. No sé si heu experimentat menjar qualsevol d’aquestes hamburgueses, però a mi em “regallen” les salses, se m’esvara la carn o l’ensalada... És a dir, menge embrutant-me com un porc o com un nen al que constantment han d’estar torcant-li els morros. No vull ni imaginar fer-ho envoltat en una tela com aquesta!.
Ja en les nostres terres, quatre xics acabàvem de fer la compra en un supermercat i parlant animosament de la jornada de treball i la compra que havíem fet, ens vam endinsar en l’ascensor per abaixar al pàrking. En el moment que la porta començava a tancar-se, una jove va amorrar el seu carro i d’un cop, la porta de l’ascensor es va tornar a obrir i ella es va enfilar dins. Tota conversa entre nosaltres va desaparèixer per complet. Com si estiguérem aguantant la respiració, sense llevar-li ull a aquella xica de complexió atlètica enfundada en unes malles ajustades que definien tots els seus contorns. Ella va somriure i tan prompte com es va obrir la porta de l’ascensor en el pàrking, va sortir amb un somriure triomfal acomiadant-se de nosaltres i el nostre dens i sospitós silenci.
El cert és que fa setmanes que el calor afavoreix que les dones mostren la seua bellesa d’una manera potser insinuadora que a més també pot resultar perillosa, per exemple quan un home va al volant pel mig d’una avinguda al minvar la vesprada. Sembla que les dones estiguen dissenyades per a lluir els seus encants o els agrada massa que tothom les mire. Sobre els homes cau el fet de bavejar per elles o perdre la vista mirant-les de dalt a baix. Perquè?
Què tenen aquestes corbes que tant ens fan embadalir?. Potser açò em fa entendre perquè en altres països les dones no poden mostrar els seus encants: per no distraure l’atenció dels homes. Potser si no som capaços de dominar els nostres ulls, la fam o el desig, la millor solució és la vida de clausura, però si no aguantem viure en una presó aïllat del món, o ens sembla una mesura desproporcionada, que millor solució que tapar allò que és desitjable, atractiu, insinuador, provocatiu... És un altra mesura igualment desproporcionada, com bé podria ser tapar-los els ulls pel carrer als homes.
Així es veu clarament qui domina el món, qui és capaç de conduir els homes i desviar tota la seua atenció i sentits. Així, si els homes no són capaços de vèncer eixe desig, eixa atracció tan poderosa, potser només els queda fer servir la seua força dominadora sobre les dones, per exemple encobrint sobre la tradició, la cultura o la religió el fet que no poden controlar-se davant els encants i la bellesa femenina, de vegades arribant fins la supressió dels drets i llibertats o el maltracte de les dones.

EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA

L’altre dia estava jo baix en la vessant del riu llegint el periòdic quan vaig sentir algú parlant sobre el vandalisme que hi ha en els bancs, fonts, baranes i faroles d’aquest entorn. Es tractava d’un pare explicant-li a la seua filla que tots els ciutadans paguem amb els impostos tot el que hi ha a la nostra ciutat; que és per al nostre benefici i satisfacció, però que no tothom ho entén així i hi ha gent que, potser com un acte de rebel·lia contra les autoritats o “el sistema”, atenta contra el que està al seu abast. Curiosament en el periòdic es parlava de la creació d’un nou lloc de treball en una població veïna: l’educador de carrer. Es tractava de dues persones que anirien recorrent el poble informant als ciutadans sobre normes de civisme. Algun motiu hi haurà per que es pense en crear llocs de treball com aquests.
El cert és que em va semblar molt lloable que un pare tractara un tema com aquest amb la seua filla, exercint la funció responsable de ser pare: que podria ser una cosa així com educar els fills per que sàpien desenvolupar-se en aquest món amb plena autonomia, alimentant la capacitat de raonar o opinar i ser responsables i partícips dels seus actes dins la societat en què es mou cadascú.
Sovint he vist pares mirant cap altra banda mentre el seu fill feia alguna cosa que no estava bé, amb total indiferència; o argumentant que la seua decisió és “perquè sí”, sense cap altre raonament; o encarant-los al televisor o el videojoc per que no destorbe, sense dedicar-los massa temps per a passar-lo amb ells escoltant-los, parlant i jugant... Sovint també he sentit pares dient que no poden amb els fills, o adults dient que no entenen a les noves generacions... Així canvia la societat, canvien els valors, però sovint no canvia perquè nosaltres siguem promotors d’eixe canvi, sinó perquè deixem fer, potser com altres han anat deixant-nos fer a nosaltres, deixant-nos descobrir sense cap guia. Així els nostres progressos com “éssers humans” són molt lents i de vegades anem massa a la deriva, deixant perdre oportunitats que no es tornaran a repetir. Ser pare exigix responsabilitat, paciència, ser un exemple pràctic, promoure el canvi d’aquelles coses que es poden fer millor... Però sembla que tots estem massa immersos en la nostra feina, préstecs, relacions o problemes com per a preocupar-nos pels altres.
Es reclama també així la necessitat de crear una nova assignatura, perquè hi ha moltes coses que venen fallant en l’educació de les noves generacions. Hi ha qui es posa les mans al cap davant els continguts d’aquesta assignatura, però tot són intents d’abordar problemes o carències que s’han anat detectant en l’educació de les noves generacions. I aquests són tan amples i variats, que potser fa falta més que una assignatura. El cert és que si haguérem tingut una bona educació integral de base, seriem capaços d’enfrontar millor tota situació i comportar-nos millor dins la societat a la que pertanyem. Però podem dir que açò no s’aconsegueix amb una assignatura o amb els educadors de carrer, sinó que requereix la implicació de tothom: mestres, companys, amics, veïns, família, ciutadans...
danibalaguer@movistar.es

LA DONA DE LA CADIRA

Tornàvem d’allà dalt dels pirineus circulant ja per la mateixa carretera nacional que també sempre ha travessat el nostre poble. Eren poc més de les onze del matí quan vam passar per davant d’una dona assentada en una cadira de plàstic al costat de la carretera. Jo anava conduint i em va semblar molt estrany trobar aquella dona com qui s’assenta en una cadira en la terrassa d’estiu d’una cafeteria, però en mig de cap lloc. Què fa eixa ací assentada?, li vaig comentar innocentment a la meua dona, que es va posar a riure. Què va a fer?, va preguntar ella, afegint si l’havia vista bé. A l’estona vam veure una altra dona també assentada en una cadira a l’altra banda de la carretera. Ho vaig tindre clar: una dona amb un “top” fúcsia i una falda molt curta, tant curta que per baix se li podien veure els pels de... No vull ni imaginar la de coses que s’hauran vist per davall d’aquella falda!. En tota la solana i sense una ombrel·la!. Collons!. Cal tindre valor i ganes. I després també vam veure moltes cadires buides. Certament ganes no devien faltar-ne i ja se sap que qualsevol hora sempre és bona, i si no, que li ho pregunten a un home!.
Em vaig imaginar una furgoneta plena de cadires i dones, repartint-les al llarg de la carretera nacional, com qui reparteix el pa o la premsa. Però perquè no hi havia també homes assentats en aquelles o altres cadires?. Curiosament algunes diuen que les dones tenen el mateix desig que els homes, però jo no ho tinc massa clar. Altres diuen que elles mantenen més la decència i no ho manifesten tan visiblement i desesperadament com els homes. El que està vertaderament clar és que hi ha més demanda de dones que d’homes. Per algun motiu ha de ser: o els homes estan insatisfets, o són uns inconformistes, o els agrada explorar terrenys nous, o ells sempre tenen més gana...
El cert és que ha de ser tot un negoci, malgrat que estiga ple de misèria, abusos, explotació, marginalitat, violació de drets i llibertats... Es pot dir que és un vell ofici que també ha anat adaptant-se als temps però que llevat de possibles malalties de transmissió sexual, tampoc sembla haver decaigut o patit greus crisis i no ha necessitat I+D com altres sectors, malgrat que també haja de competir amb el mercat asiàtic, africà, de l’est...
Sovint aquest negoci sol estar relacionat amb el de les drogues i hi ha gent que parla tant de legalitzar-ne un com l’altre, perquè diuen que així no hi hauria els mateixos abusos, estaria tot més controlat... Hi ha qui diu que la prohibició i la il·legalitat afavoreix el desafiament, la delinqüència, la marginalitat... Possiblement si el govern ficara mà per a controlar-lo, a banda que tot seria més car pels impostos, irònicament cal afegir que potser no hi hauria suficients funcionaris per a controlar-los.
Falta saber si la llibertat de cadascú és compatible amb la pròpia responsabilitat i si les nostres decisions i actes no van a afectar negativament als altres. Els més conservadors o moralistes defenen la prohibició, no sense ser consumidors encoberts alguns d’ells. Els més llibertaris i possibles consumidors majoritaris defenen la seua legalitat. Així ens movem a cavall fent la “vista gorda” entre els uns i els altres, perquè certament mai hi haurà acord i per damunt del si o del no, hi continuarà havent consum. Perquè?.

LA GRANOTA EXPERTA EN JUDICIS

Hi havia una vegada una granota que vivia en una llacuna baix d'un gran pont de formigó. Aquesta granota es passava el dia treballant en els fangs, perquè el cert és que no tenia estudis. Quan acabava la seua jornada de feina, no feia altra cosa que parlar de futbol, política, gent de les revistes del cor, “sapos i culebres”. Era una granota idealista que mai havia sortit d'aquell estanc, no obstant era experta en tota classe d’aigües en rius, llacs, embassaments i pantans, fins i tot d'aigua salada.
Però aquesta granota no era del tot feliç. Constantment esperava que vinguera el príncep de la loteria i la traguera del fang, però el príncep mai arribava. Mentre l’esperava amb una il·lusió constant, omplia el seu temps jutjant tot el que feien les altres granotes, els peixos, els parotets, les sangoneres, els gripaus, les serps i mosquits de la llacuna: que si l’alcalde, que si el president del govern o el de l’oposició, que si els homosexuals, que si els capellans, que si la veïna divorciada, que si els drogoaddictes, que si els immigrants, que si la societat... Sembla que des del seu punt de vista, en comparació a ella mateixa, tothom tenia defectes.
Per a ella era tot un fàstic viure en aquella llacuna en la que ningú es preocupava que les persones tiraren llaunes i altra classe de deixalles, o les tortugues estrangeres es menjaren els peixos, o les algues envaïren les aigües, o els mosquits transmeteren malalties. Ella era una víctima més de la forma de vida de la llacuna. Així somiava en el dia en què l’atzar cridara a la seua porta amb el premi de la loteria, dia en el que podria mirar als altres per damunt del muscle, fent-los veure que era millor que els altres, que havia triomfat i deixaria per fi aquella caòtica llacuna. I mentre aquell dia arribava, en compte de fer res per millorar el seu entorn i la misèria de la seua vida, esperava que la seua sort canviara, però mentre esperava, no feia altra cosa que esperar. Així, el temps passava.
Sovint sent la gent parlar i sembla que tots ens creiem experts en tota matèria. De vegades ens creiem prou savis per a donar consells i per descomptat, jutgem les actuacions dels altres, com si nosaltres fórem autèntics models de perfecció. Però si tan bons som, potser cal preguntar-se que hem aportat nosaltres a la humanitat o al nostre entorn per tal de millorar-los?. Fàcil és parlar, fins i tot escriure-ho, però el vertader repte, és actuar. Així cal millorar les relacions amb els nostres semblants, que tindran tants defectes com nosaltres mateixos, fomentant el respecte, la lleialtat, l’afecte, la comprensió, el perdó... I junts creixerem com persones, com germans.

PACTE DE CAVALLERS

Malgrat que l’evolució tecnològica ha ficat els cavalls dins d’un motor i aquests animals han passat a formar part d’un hobby, el diccionari diu que un cavaller és un home que es porta amb noblesa i generositat, però a més, curiosament en altra accepció, també diu que és una persona obstinada, que no es deixa dissuadir per cap consideració.
La majoria de les relacions humanes, per no dir totes, ho creguem o no, es mouen per interessos personals, de vegades honests, però no sempre; de vegades clars, però també ocults. Eixa necessitat d’associar-se es dona per abastar allò que l’ésser humà no és capaç d'aconseguir per ell mateix i cobrir les necessitats personals. Així, tota associació humana és fruit d'un pacte d’interessos en el que es posa en conjunció lo propi i lo aliè. L’èxit d’aquest pacte dependrà de la satisfacció de cadascun dels interessats i també la resposta que done a les necessitats humanes i socials del moment.
Açò són lleis de pura economia de medis que fins i tot es produeixen en l’estat natural d’altres espècies: el cas més conegut s’anomena simbiosi, però l’ésser humà ja ho valora tot amb diners. Dins d’aquest sistema d’intercanvi econòmic, també hi ha gent que no vol donar res a canvi o traure sempre major benefici, sense importar-li gens l’altre. A més, curiosament vivim en un món on hi ha persones que tenen molta capacitat per a parlar i conduir a les persones cap als seus propis interessos, sovint fen ús de tècniques de manipulació que fins i tot poden arribar a fer sentir malament a les persones si no van per on se’ls diu. Imperen i s’imposen així els criteris, les necessitats o els interessos propis per damunt dels dels altres. Són nombrosos els errors que aquestes formes d’actuar han produït al llarg de la història, però per desgràcia aquests mètodes encara continuen utilitzant-se.
Buscar el bé comú per damunt de les diferències personals, sense imposar criteris, potser és una ferramenta pel moment encara utòpica per a la nostra forma de vida, però que no dubtem que a la llarga es produirà.
Pel moment, posant exemples, pot resultar il·lusori trobar una persona que desitje fer un voluntariat de forma totalment altruista. És cert que potser el moguen certes inquietuds que el porten a voler fer coses pels altres, però a sovint també necessitarà omplir el seu temps, relacionar-se amb altres persones, omplir el seu currículum, aprendre uns continguts, obtenir reconeixement, identificar-se amb una causa, o a la llarga, cobrir la vacant d’un lloc de treball... Si satisfem eixos interessos personals, sempre obtindrem major implicació i també es notarà en la qualitat de l’atenció que puga oferir a les persones necessitades d’eixa labor voluntària. Sinó, estarem aprofitant-nos d’eixa persona com també ho puga fer qualsevol altra secta.
De la mateixa manera les persones treballen per un sou, sovint perquè no tenen altre remei i més si han de pagar la hipoteca o mantenir una família, però també li donem a la feina un sentit d’autorealització, amb la qual si fem una labor que ens agrada, amb bon ambient de treball, aprofitant les nostres capacitats, sempre rendirem més que si estem a disgust. Així també l’empresari necessita dels treballadors per a que li facen la feina, donat que ell no la pot fer tota per si mateix i no podria obtindre tants beneficis. Si l’empresari és víctima de l’ànsia de riquesa, luxe, poder o posició social i no és capaç de reconèixer i valorar el sacrifici dels treballadors, és més propi del temps de l’esclavitud que d’una societat civilitzada.
Igualment anem amb uns amics perquè ens sentim a gust, perquè ens accepten com som i nosaltres també els podem acceptar com són, perquè compartim aficions, perquè junts ho passem bé, perquè així tenim companyia... Sempre hi ha alguna cosa d’intercanvi pel mig, per molts que alguns s’esforcen en vendre un altruisme desinteressat, l’amor al proïsme, que ja no són altra cosa que utopies del món actual, amb les ja ha perdut tot el valor allò de “que Déu t’ho pague” o “et guanyaràs el cel”. Hem de tenir clar que ningú ens donarà mai res, per molt que sovint fem servir la paraula “gratis”.
Potser tot acaba resumint-se en “doneu i rebreu”. Està clar que de donar ningú es fa ric, i de rebre molt tampoc s’abasta la plenitud. Al cap i a la fi, tot és qüestió d’un equilibri, del que nosaltres només som ximples peces dins de la totalitat de l’univers, on hem de posar una part de nosaltres per a rebre una part dels altres.

EL PODER DEL FUTBOL

A mi no m’agrada gens el futbol. És més, igual em dona que perda o guanye un equip o l’altre. No em provoca la més mínima alegria, interès o emoció, tant en una lliga local com mundial. Senzillament no ho entenc. Un company diu que l’ésser humà necessita alimentar el sentit de pertinència a alguna cosa major que el propi individu, però a mi no m’ha contagiat la bactèria de l’afició. També he de dir que si per guanyar, al tallar l’accés a la plaça, han de passar tots per l’estret carrer on visc tocant el “pito”, sovint desitge que no guanyen mai i açò sí que és una emoció clarament manifesta. M’irrita enormement eixa processó de gent "xillant", "pitant", i fent tota classe de sorolls amb els motors dels seus cotxes, i més per la nit, quan més m’abelleix trobar pau i descans en la meua llar per així poder matinar a l’endemà. He de dir que m’alegra enormement que la gent tinga alguna satisfacció en la seua vida, però tampoc crec que faça falta “fer el borrego”. No entenc perquè manifesten tant la seua alegria provocant soroll i destorbant els altres durant hores. El meu gos pensa igual que jo. No para de lladrar davant els coets i els clàxons, cosa que encara alimenta més eixa obscura faceta meua.
Malgrat açò, si que hi ha una cosa per a mi digna d’admirar en el futbol: i és la passió, l’alegria i l’emoció que és capaç de despertar en els aficionats, fent-los sentir, per exemple, els majors patriotes davant l’èxit de la selecció; deixant els carrers buits per concentrar-los davant els televisors, com si d’un toc de queda es tractara; fent-los a tots oblidar la política, l’atur, la pujada dels impostos o la crisi. També crea certs moments d’agermanament per a veure un partit, vestint una samarreta i compartint eixa emoció que transmeten les jugades i més si porten a l’èxit. M’emociona veure a la gent plenament satisfeta i feliç per uns instants només amb un simple joc. Això denota la gran senzillesa de l’ésser humà.
Però també resta molt al seu favor el fet que molta gent aprofita per a sorgir de la repressió i la rutina de les seues vides, per exemple quan arremeten contra els aficionats de l’equip rival o quan es deixen arrossegar i fan gamberrades que atempten contra l’ordre i la neteja de les ciutats... Així també, per exemple, la setmana passada un aficionat, onejant la bandera nacional en mig del carrer, com si d’un torero davant el bou es tractara, quasi tomba a la meua dona quan tornava cap a casa en la moto a les deu de la nit després d’acabar de treballar. Literalment la va torejar. Menys mal que no li va fer una estocada. En aquest sentit, és un consol pensar que demà ja s’haurà acabat tot i la vida tornarà a la seua rutina, a la seua calma.
Però al cap i a la fi, no escric per a fer una critica, malgrat que m’he deixat arrossegar, veient que passen ja de les dotze de la nit, continua eixe pas de cotxes i gent cridant i la son em venç. Em fa pensar que malgrat les circumstàncies adverses la gent pot ser feliç i la felicitat no és una cosa que ens pot vindre de fora, sinó que nosaltres som capaços de traure-la del nostre interior. Potser només necessitem un estímul extern. Segurament si posarem la mateixa alegria, ganes, il·lusió, germanor... en les activitats de la vida diària, crearíem un gran canvi en el nostre entorn que podria contagiar molta gent, que potser no duraria el que dura una lliga, sinó tota una vida.
Però és trist que malgrat l’alegria d’haver guanyat una copa del món, es veja el nostre país com un lloc en el que no entendrem de política o no s’invertirà en llocs de treball, però el que és en futbol, entenem i invertim molt, perquè la il·lusió que puga portar-nos serà sempre molt efímera.