A mi no m’agrada gens el futbol. És més, igual em dona que perda o guanye un equip o l’altre. No em provoca la més mínima alegria, interès o emoció, tant en una lliga local com mundial. Senzillament no ho entenc. Un company diu que l’ésser humà necessita alimentar el sentit de pertinència a alguna cosa major que el propi individu, però a mi no m’ha contagiat la bactèria de l’afició. També he de dir que si per guanyar, al tallar l’accés a la plaça, han de passar tots per l’estret carrer on visc tocant el “pito”, sovint desitge que no guanyen mai i açò sí que és una emoció clarament manifesta. M’irrita enormement eixa processó de gent "xillant", "pitant", i fent tota classe de sorolls amb els motors dels seus cotxes, i més per la nit, quan més m’abelleix trobar pau i descans en la meua llar per així poder matinar a l’endemà. He de dir que m’alegra enormement que la gent tinga alguna satisfacció en la seua vida, però tampoc crec que faça falta “fer el borrego”. No entenc perquè manifesten tant la seua alegria provocant soroll i destorbant els altres durant hores. El meu gos pensa igual que jo. No para de lladrar davant els coets i els clàxons, cosa que encara alimenta més eixa obscura faceta meua.
Malgrat açò, si que hi ha una cosa per a mi digna d’admirar en el futbol: i és la passió, l’alegria i l’emoció que és capaç de despertar en els aficionats, fent-los sentir, per exemple, els majors patriotes davant l’èxit de la selecció; deixant els carrers buits per concentrar-los davant els televisors, com si d’un toc de queda es tractara; fent-los a tots oblidar la política, l’atur, la pujada dels impostos o la crisi. També crea certs moments d’agermanament per a veure un partit, vestint una samarreta i compartint eixa emoció que transmeten les jugades i més si porten a l’èxit. M’emociona veure a la gent plenament satisfeta i feliç per uns instants només amb un simple joc. Això denota la gran senzillesa de l’ésser humà.
Però també resta molt al seu favor el fet que molta gent aprofita per a sorgir de la repressió i la rutina de les seues vides, per exemple quan arremeten contra els aficionats de l’equip rival o quan es deixen arrossegar i fan gamberrades que atempten contra l’ordre i la neteja de les ciutats... Així també, per exemple, la setmana passada un aficionat, onejant la bandera nacional en mig del carrer, com si d’un torero davant el bou es tractara, quasi tomba a la meua dona quan tornava cap a casa en la moto a les deu de la nit després d’acabar de treballar. Literalment la va torejar. Menys mal que no li va fer una estocada. En aquest sentit, és un consol pensar que demà ja s’haurà acabat tot i la vida tornarà a la seua rutina, a la seua calma.
Però al cap i a la fi, no escric per a fer una critica, malgrat que m’he deixat arrossegar, veient que passen ja de les dotze de la nit, continua eixe pas de cotxes i gent cridant i la son em venç. Em fa pensar que malgrat les circumstàncies adverses la gent pot ser feliç i la felicitat no és una cosa que ens pot vindre de fora, sinó que nosaltres som capaços de traure-la del nostre interior. Potser només necessitem un estímul extern. Segurament si posarem la mateixa alegria, ganes, il·lusió, germanor... en les activitats de la vida diària, crearíem un gran canvi en el nostre entorn que podria contagiar molta gent, que potser no duraria el que dura una lliga, sinó tota una vida.
Però és trist que malgrat l’alegria d’haver guanyat una copa del món, es veja el nostre país com un lloc en el que no entendrem de política o no s’invertirà en llocs de treball, però el que és en futbol, entenem i invertim molt, perquè la il·lusió que puga portar-nos serà sempre molt efímera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada