Hi havia una vegada una granota que vivia en una llacuna baix d'un gran pont de formigó. Aquesta granota es passava el dia treballant en els fangs, perquè el cert és que no tenia estudis. Quan acabava la seua jornada de feina, no feia altra cosa que parlar de futbol, política, gent de les revistes del cor, “sapos i culebres”. Era una granota idealista que mai havia sortit d'aquell estanc, no obstant era experta en tota classe d’aigües en rius, llacs, embassaments i pantans, fins i tot d'aigua salada.
Però aquesta granota no era del tot feliç. Constantment esperava que vinguera el príncep de la loteria i la traguera del fang, però el príncep mai arribava. Mentre l’esperava amb una il·lusió constant, omplia el seu temps jutjant tot el que feien les altres granotes, els peixos, els parotets, les sangoneres, els gripaus, les serps i mosquits de la llacuna: que si l’alcalde, que si el president del govern o el de l’oposició, que si els homosexuals, que si els capellans, que si la veïna divorciada, que si els drogoaddictes, que si els immigrants, que si la societat... Sembla que des del seu punt de vista, en comparació a ella mateixa, tothom tenia defectes.
Per a ella era tot un fàstic viure en aquella llacuna en la que ningú es preocupava que les persones tiraren llaunes i altra classe de deixalles, o les tortugues estrangeres es menjaren els peixos, o les algues envaïren les aigües, o els mosquits transmeteren malalties. Ella era una víctima més de la forma de vida de la llacuna. Així somiava en el dia en què l’atzar cridara a la seua porta amb el premi de la loteria, dia en el que podria mirar als altres per damunt del muscle, fent-los veure que era millor que els altres, que havia triomfat i deixaria per fi aquella caòtica llacuna. I mentre aquell dia arribava, en compte de fer res per millorar el seu entorn i la misèria de la seua vida, esperava que la seua sort canviara, però mentre esperava, no feia altra cosa que esperar. Així, el temps passava.
Sovint sent la gent parlar i sembla que tots ens creiem experts en tota matèria. De vegades ens creiem prou savis per a donar consells i per descomptat, jutgem les actuacions dels altres, com si nosaltres fórem autèntics models de perfecció. Però si tan bons som, potser cal preguntar-se que hem aportat nosaltres a la humanitat o al nostre entorn per tal de millorar-los?. Fàcil és parlar, fins i tot escriure-ho, però el vertader repte, és actuar. Així cal millorar les relacions amb els nostres semblants, que tindran tants defectes com nosaltres mateixos, fomentant el respecte, la lleialtat, l’afecte, la comprensió, el perdó... I junts creixerem com persones, com germans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada