Malgrat que l’evolució tecnològica ha ficat els cavalls dins d’un motor i aquests animals han passat a formar part d’un hobby, el diccionari diu que un cavaller és un home que es porta amb noblesa i generositat, però a més, curiosament en altra accepció, també diu que és una persona obstinada, que no es deixa dissuadir per cap consideració.
La majoria de les relacions humanes, per no dir totes, ho creguem o no, es mouen per interessos personals, de vegades honests, però no sempre; de vegades clars, però també ocults. Eixa necessitat d’associar-se es dona per abastar allò que l’ésser humà no és capaç d'aconseguir per ell mateix i cobrir les necessitats personals. Així, tota associació humana és fruit d'un pacte d’interessos en el que es posa en conjunció lo propi i lo aliè. L’èxit d’aquest pacte dependrà de la satisfacció de cadascun dels interessats i també la resposta que done a les necessitats humanes i socials del moment.
Açò són lleis de pura economia de medis que fins i tot es produeixen en l’estat natural d’altres espècies: el cas més conegut s’anomena simbiosi, però l’ésser humà ja ho valora tot amb diners. Dins d’aquest sistema d’intercanvi econòmic, també hi ha gent que no vol donar res a canvi o traure sempre major benefici, sense importar-li gens l’altre. A més, curiosament vivim en un món on hi ha persones que tenen molta capacitat per a parlar i conduir a les persones cap als seus propis interessos, sovint fen ús de tècniques de manipulació que fins i tot poden arribar a fer sentir malament a les persones si no van per on se’ls diu. Imperen i s’imposen així els criteris, les necessitats o els interessos propis per damunt dels dels altres. Són nombrosos els errors que aquestes formes d’actuar han produït al llarg de la història, però per desgràcia aquests mètodes encara continuen utilitzant-se.
Buscar el bé comú per damunt de les diferències personals, sense imposar criteris, potser és una ferramenta pel moment encara utòpica per a la nostra forma de vida, però que no dubtem que a la llarga es produirà.
Pel moment, posant exemples, pot resultar il·lusori trobar una persona que desitje fer un voluntariat de forma totalment altruista. És cert que potser el moguen certes inquietuds que el porten a voler fer coses pels altres, però a sovint també necessitarà omplir el seu temps, relacionar-se amb altres persones, omplir el seu currículum, aprendre uns continguts, obtenir reconeixement, identificar-se amb una causa, o a la llarga, cobrir la vacant d’un lloc de treball... Si satisfem eixos interessos personals, sempre obtindrem major implicació i també es notarà en la qualitat de l’atenció que puga oferir a les persones necessitades d’eixa labor voluntària. Sinó, estarem aprofitant-nos d’eixa persona com també ho puga fer qualsevol altra secta.
De la mateixa manera les persones treballen per un sou, sovint perquè no tenen altre remei i més si han de pagar la hipoteca o mantenir una família, però també li donem a la feina un sentit d’autorealització, amb la qual si fem una labor que ens agrada, amb bon ambient de treball, aprofitant les nostres capacitats, sempre rendirem més que si estem a disgust. Així també l’empresari necessita dels treballadors per a que li facen la feina, donat que ell no la pot fer tota per si mateix i no podria obtindre tants beneficis. Si l’empresari és víctima de l’ànsia de riquesa, luxe, poder o posició social i no és capaç de reconèixer i valorar el sacrifici dels treballadors, és més propi del temps de l’esclavitud que d’una societat civilitzada.
Igualment anem amb uns amics perquè ens sentim a gust, perquè ens accepten com som i nosaltres també els podem acceptar com són, perquè compartim aficions, perquè junts ho passem bé, perquè així tenim companyia... Sempre hi ha alguna cosa d’intercanvi pel mig, per molts que alguns s’esforcen en vendre un altruisme desinteressat, l’amor al proïsme, que ja no són altra cosa que utopies del món actual, amb les ja ha perdut tot el valor allò de “que Déu t’ho pague” o “et guanyaràs el cel”. Hem de tenir clar que ningú ens donarà mai res, per molt que sovint fem servir la paraula “gratis”.
Potser tot acaba resumint-se en “doneu i rebreu”. Està clar que de donar ningú es fa ric, i de rebre molt tampoc s’abasta la plenitud. Al cap i a la fi, tot és qüestió d’un equilibri, del que nosaltres només som ximples peces dins de la totalitat de l’univers, on hem de posar una part de nosaltres per a rebre una part dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada