RADIOGRAFIA DE L’HOME PERFECTE

Potser ens adonem de la classe de món on vivim quan veiem les noticies que parlen de guerres, violacions, robatoris, mentires, separacions, assassinats, malversació de fons, abusos, traïcions, difamació, manca de drets... Tots aquests fets tenen un factor comú: l’ésser humà. Partint del seu individualisme, sent un ser social, sembla que passa a pensar solament en ell mateix sense importar-li les conseqüències dels seus actes sobre els altres.
Impossibilitats davant el fet de canviar aquests fets tant inherents en la naturalesa de l’ésser humà durant segles, potser a algú se li va ocórrer amenaçar amb l’acumulació d’un mal Karma, el castic del foc etern... Però tampoc s’ha aconseguit cap millora al respecte.
Com molta altra gent, jo també pense en mi mateix, en el meu propi benestar i seguretat i després d’analitzar-me, sé que no sóc perfecte, però cada dia intente polir-me com a persona i com a creient, perquè també sóc conscient no estic soles en aquest món i tinc un propòsit per a la meua vida: aprendre i tractar de crear un entorn el millor possible, on la gent prenga consciència de la creació, com una part d’ella, pensant també en els altres, perquè certament no som conscients que si millora la relació i benestar de les persones del nostre entorn, també millorarà el nostre propi benestar i felicitat.
Així, dins d’un procés de maduració i busca, he trobat un exemple que considere inigualable en tota la història, malgrat que el llistó està molt alt, però que és una bona guia i segur que arribem on arribem sempre serà la millor referència: És la persona de Jesucrist.
Potser per a molts, parlar de la seua vida és un fet abstracte, inventat, poc definit, propi de beats, creients o capellans, fanàtics o desesperats... però potser caldria intentar fer una síntesi aclaridora del que ell representa:
Anteposa la voluntat de Déu a la seua pròpia vida. Així té una íntima relació amb Déu i sap perfectament quina és la seua voluntat, confiant en Ell amb una fe capaç de moure muntanyes. Però quina és la voluntat de Déu?: que el reconeguem, que hi haja estima entre nosaltres, que seguim les seues instruccions, que siguem feliços...
Esta lliure de tot condicionament humà: Que és tot el que ens diferència als uns dels altres, arrossegats per uns interessos, manipulacions, tradicions, cultures, religions...
Venç tota temptació humana: que és la seducció del món amb la que predomina la busca desmesurada del plaer, la comoditat, la riquesa, la fama, el poder... Així tampoc s'aferra a cap tipus de riquesa material, social o persona. Està lliure de tot el que ens pot lligar.
Sap perdonar i és capaç d'oferir l'altra galta quan se li agredeix: potser aquesta és la major mostra de serenitat, mansuetud, senzillesa, pacifisme, comprensió, valor...
No té prejuís davant de cap persona, donat que ningú és perfecte i totes les persones formem part de la creació i tenim la nostra valia. No cal deixar de banda a ningú.
És guia en el camí, savi, just i incorruptible en els seus principis, renunciant fins i tot del més valuós: la vida, prova de la seguretat i certesa del seu missatge.
Ell representa la màxima autoritat sense ser autoritari, així també és humil i el primer a servir als altres. No se li’n pujen els fums al cap i és conscient que tots som obrers en aquest món.
Rendibilitza els seus recursos, sent capaç de donar de menjar a moltes persones amb allò de que disposa.
Sap discernir el millor del pitjor. Perquè hi ha coses que ens convenen i altres que no, però no som conscients de les conseqüències de prendre determinades decisions o actuacions.
En definitiva, estima desinteressadament al seu proïsme. Certament si imitarem part d’aquest model, el món seria un altre.

LEER MÁS...

CONFESSIÓ

He de dir que no sóc una bona persona. Menge molt, quan en molts llocs del món hi ha gent que no té per a menjar, fins i tot alguna vegada he tirat les restes del plat; de vegades en el meu horari de feina perd el temps o faig coses que no venen al cas excusant-me que necessite desconnectar; tampoc sé dir-li a una persona que l'estime si jo no ho sent al cent per cent, quan potser aquella persona necessita sentir eixes paraules de la meua boca; sovint alce la veu i perd els nervis explicant coses que els altres no semblen entendre, potser perquè no sé explicar-me i sempre resulta més còmode pensar que els altres són “curtets”; quan porte el cotxe, pense que tinc preferència respecte als vianants i quan camine, pense que tinc preferència davant els cotxes; desperdicie bona part del temps calfant-me massa el cap, com si no hi haguera coses millors o més importants que fer; vull fer molt i acabe fent poc més que res; sovint ho cremaria tot i em frustra veure que no puc millorar el meu entorn, però de vegades estic massa concentrat en la meua feina o els meus pensaments i m'oblide que hi ha gent al meu voltant; tinc prejudicis cap els altres, però sobre tot, jutge sense conèixer, sense saber; parle amb la boca gran i demane perdó amb la boca petita; dic que no m'agrada viure, però tampoc tinc valor de fer altra cosa que canvie la meua vida; sóc cabut i també nade contra corrent, perdent un temps irrecuperable i fent esforços innecessaris; vull les coses per a hui, i no em done temps per aprendre i preparar-me, i per si fora poc, m'agrada escriure i no llig tot el que deuria; com autor no m'agrada la pirateria, però em grave alguna pel·lícula o programa que tampoc em preocupa compartir; alguna vegada he utilitzat xarxes wifi que jo no he pagat; també m'he deixat enganyar per ofertes i promocions; intente comprar productes barats, sense pensar en l'esforç i abusos als que són sotmesos els seus productors; he disparat paraules que fan més mal que les bales, perquè ens deixen vius i malferits; done de menjar al gos i el porte al veterinari, quan hi ha persones que moren de fam i malalties; quan alguna cosa no m'interessa, em faig el boig o el despistat i mire cap altre lloc; m'ofenc quan em diuen coses, i no pense en aquelles vegades en què sóc jo qui ofén; sóc massa exigent amb mi mateix i també visc de manera relaxada; sóc un covard, que no és capaç de fer res quan algú esta fent una cosa malament davant meu; me n’aprofite de les biblioteques i activitats o serveis gratuïts sense voler donar res a canvi; dic que estic massa ocupat quan no sé com fugir del que em fa sentir incòmode; i per si fora poc, sóc sexualment ardent i també mire altres dones.
Després de tot, per a rematar la foguera, em considere bona persona i fins i tot hi ha qui també ho creu així. Crec tindre principis quasi inalterables i no combregue amb rodes de molí. Així m'alce cada dia amb l'esperança de polir-me, canviar el món sencer, però Senyor, com no trobe llum dins la meua foscor, acabaré pegant-me cabotades contra una paret.

LEER MÁS...

SINÒNIMS I ANTÒNIMS

Parlar de Déu o del dimoni pareix que són coses que fan riure i ens semblen cosa del passat o d’un pensament primitiu o poc evolucionat, però sense dubte representen uns conceptes interessants de repassar, malgrat que com el yin i el yan d’altres filosofies o creences, igualment formen part d’un pensament dualista que es basa en la diferència: la força del bé, front a la força del mal; la de la creació front a la de la destrucció, la de l’equilibri front al desequilibri.
D’una banda, Déu representa el bé, la força creadora, la llum, la justícia, la pau, l’amor, l’esperit, el perdó, el vertader camí... Com a Senyor de tota la creació, demana una relació amb ell i el reconeixement de la seua obra i poder, amb una actitud nostra d’agraïment i disposició a fer el que ell ens demana, donat que és el millor per a nosaltres i també pels altres. Per a creure tot açò, és necessari recolzar-se en una cosa tan intangible o abstracta com la fe i associar-nos en la comunitat de l’església per a recolzar-nos els uns als altres, donades les nostres limitacions i debilitats, per arribar a ser un a imatge de Crist, responent també al principi d’unitat i universalitat.
D’altra banda el dimoni representa el mal, la força destructora, la foscor, la injustícia, la guerra, l’odi, la carn, la venjança, el camí alternatiu... És la rebel·lia al poder i el coneixement de Déu i ens repta a no sotmetre’ns a ell i fer i desfer per nosaltres mateixos fins arribar al coneixement propi. Només necessita dels nostres sentits i necessitats terrenals per a governar-nos, fent-nos creure que som lliures. Crea o remarca les diferències entre els éssers humans, dividint els enteniments. Alimenta una identitat pròpia anomenada ego, què resulta insaciable i sempre ens fa creure que som millor que l’altre, que el nostre camí és el més encertat. D’eixa diferència surt la incomprensió, la intolerància, el menyspreu, el rebuig, l’odi, i després de les primeres manifestacions de la violència, finalment apareix la guerra: entre comunitats, veïns, socis, germans, esglésies, partits polítics, equips de futbol, marques comercials, religions, cultures, sexes, races, nacions...
Podem triar en quin bàndol estar: el del bé, amb la unitat, l’amor, la igualtat, la justícia, la sinceritat, la lleialtat, la pau... o el del mal, amb la divisió, l’odi, la diferència, la injustícia, la mentida, la traïció, la guerra... Sabem perfectament on ens condueix cada camí. Llavors no ens queixem davant les conseqüències de la decisió equivocada.
Però si volem canviar la direcció de la nostra vida, com podem lliurar-nos de tota la càrrega, interessos o les diferències viscudes i apreses durant segles i generacions que tant ens desvien de la unitat?. Serem capaços d’acceptar que potser moltes coses no són com ens les han fet creure?. Serem capaços de deixar les nostres diferències i treballar per a fer un món millor, on el mèrit no serà nostre, sinó de Déu, el nostre guia vertader?. Serem Cristians tant còmodes que esperem una segona vinguda, quan realment la manifestació de Crist ha de vindre en cadascú de nosaltres?.

LEER MÁS...

LLUNA DE MEL INOBLIDABLE

M’agrada la meua ciutat, la seua lluminositat, la seua tranquil·litat, el seu ordre i neteja i també el seu entorn. Sembla que es valoren més les coses quan coneixem altres situacions que hi ha en qualsevol part del món. És cert que podem veure documentals o ens ho poden contar, però per a mi sempre és millor viure-ho personalment. He de dir que vam gaudir d’un viatge apassionant i difícil d’oblidar, sobre tot, pel gran contrast respecte al nostre país d’origen. Llevant la majestuositat de les piràmides, els temples i la gran evolució d’aquella cultura en l’antiguitat, o la màgia del seu gran riu que dona vida enmig d’un terrible desert, només pel contrast en la forma de vida, ja val la pena anar. Jo tornaria, malgrat que em van quedar pocs llocs importants que visitar i tard o prompte, alguna diarrea també vam tindre, trobant a faltar el nostre net vàter.
Potser no va resultar una lluna de mel amb gran component romàntic, perquè la calor ens obligava a matinar per a fer les excursions programades el més prompte possible i “a toc de pito” per a visitar-ho tot en només una setmana. Així el temps lliure quedava invertit en descansar i amagar-se del sol. Tampoc hi van haver oportunitats de consumar el matrimoni per qüestions fisiològiques, ni vam gaudir d’un luxe, condicions higièniques o menjar exquisits, però vam conèixer gent molt interessant que ens va permetre passar-ho molt bé.
Es tractava d’un país principalment àrab i amb molts encants, a pesar que poguera resultar un entorn caòtic al visitant, però que els seus habitants entenen i saben desenvolupar-se. El cert és que vam triar aquest destí, en la seua versió més econòmica, perquè a més que era assequible a la nostra butxaca, també resultava culturalment interessant, a més que un viatge com aquest possiblement siga més difícil fer-lo en altra ocasió per edat o circumstàncies de la vida, o sense comptar amb l’organització per mitjà d’una agència. Però una vegada allí, tot és més senzill del que sembla i ens vam atrevir a fer activitats pel nostre compte sense els serveis que oferien els propis guies turístics de l’agència, que guanyaven considerables quantitats de diners per mitjà de les seues intermediacions. Certament ocupaven posicions privilegiades i monopolitzadores respecte a la resta de ciutadans. Açò és una altra cosa que em va impactar: la gran corrupció que existeix a nivell de carrer, en el que tot funciona per mitjà de suborns, propines, tractes de favor, influencies... i hi ha molta gent vivint al voltant de les molles que els guies deixen caure.
Un altra cosa interessant va ser la seua religió. Ens van dir que un 20% eren cristians i el 80% musulmans, que vivien en perfecta harmonia, però el cert és que d’aquest últim percentatge es podia saber clarament qui era practicant i qui no: els practicants tenien un morat en el front de tant resar agenollats cap a la Meca i fent tocar el front en terra. Acció que feien cinc vegades al dia. Fins i tot alguns arribaven a tenir un bony i sembla que els agradava lluir aquella mostra de la seua fe. Potser càpia pensar que siga fanatisme, però per a mi açò, a l’igual que la construcció d’aquelles piràmides, va ser una mostra de fe i obra digna d’admirar.
També ofereix molt que pensar veure les restes d’una civilització tant avançada, majestuosa i rica, que finalment va acabar desapareixent. Ens pot fer veure lo efímera que resulta tota riquesa i imperi, per molts anys que puga durar.
I un altra situació digna de ressaltar és el regateig, on a banda de molta paciència, ens podem adonar que les coses no tenen cap valor real, sinó el que nosaltres li vullguem donar, i que en aquest cas està quantificat amb diners.
Certament després de visitar un lloc com aquest, em sembla que ara seria quasi capaç d’anar per qualsevol part del món només amb una motxilla a l’esquena.

LEER MÁS...

CAMINANT AMB DINOSAURES

Molta gent pensa que aquests grans éssers que un dia van dominar el planeta, van quedar extingits fa milers d’anys, fins i tot la història i la ciència així ens ho han pogut demostrar, però he de dir que encara vivim en un món ple de dinosaures. Potser aquests no són de carn i os, sinó que estan formats per grans estructures tan burocratitzades o jerarquitzades i amb falta de transparència que perden la seua agilitat de moviment, perdent també així molts recursos en la seua pròpia subsistència i pesat caminar pel món, fins i tot, atropellant les persones que caminen entre les seues potes. Aquests dinosaures són l’espècie dominant en l’era de la globalització.
Tenia un company que deia que les institucions estan per damunt de les persones. Jo no compartia aquella idea, més bé pense que són les persones les que creen les institucions i les poden enfonsar o alçar. Són per tant les institucions les que depenen de les persones. Sovint eixos dinosaures o macroentitats polítiques, empresarials, religioses, ONGs... queden fortament sacsejades davant els mitjans de comunicació per la mala acció d’alguns dels seus membres, creant un sentiment de traïció entre els seus companys i un recel de la gran massa cap a eixa entitat.
Ràpidament fem servir la generalització i de seguida jutgem a tota la institució, quan entre les seues potes hi ha grans i nobles persones fidels als principis de l’entitat que mouen petites accions que fan que eixe dinosaure continue mantenint-se en peu i més o menys també puga mantenir la seua reputació davant les persones que es beneficien de les seues bones accions o els que fan d’espectadors.
Però eixes petites accions no abasten tot el que podrien per no comptar amb tota l’energia invertida en la subsistència del dinosaure o perquè sempre es parteix del propi individualisme o rivalitat front a altres entitats; és a dir no fan manada ajuntant-se amb altres dinosaures. Així, malgrat que aquestes bones accions tenen molt de mèrit, i sempre són millor que res, si hi haguera major coordinació i suport entre entitats cada vegada que es fera una acció, aquesta tindria gran impacte i eficàcia, però sempre som nosaltres o la nostra entitat la que vol endur-se el mèrit i alimentar així la panxa buida del dinosaure.
D’altra banda, qui ostenten els seus càrrecs, no són persones cridades a l’èxit, el luxe, la fama i la riquesa, sinó que han de ser models d’honradesa, humilitat, eficàcia, humanitat i acció. Han de treballar per les persones, els seus drets i el seu benestar, fent-ho de manera honrada, àgil i humanitzada, no mecànica i rutinària. I això ha de nàixer de dins la persona, no perquè les lleis o els altres ens demanen que així ho fem.
Malgrat que és necessari, també és còmode afiliar-se a una determinada activitat i creure que així ja complim; que ja fem alguna cosa; també és còmoda la retirada quan alguna cosa no ens agrada dins la pròpia entitat, però si el que ens mou vertaderament és el desig de fer alguna cosa pels altres, hem de deixar de banda tots els prejudicis i el que envolta a les persones que formen eixes institucions i donar els nostres petits passos en l’ajuda dels altres, sent vertaders models d’acció, testimoni i denúncia de tota irregularitat que permeta a la gent tornar a creure i confiar amb eixes entitats i que aquestes siguen més àgils i transparents, perquè com la pròpia història ens ha ensenyat, els dinosaures de carn i os es van extingir, a l’igual que tots els grans imperis humans, així que és qüestió de temps que totes aquestes estructures caiguen i donen pas a nous models més àgils, cooperatius i transparents.

LEER MÁS...

SEXE GRATIS

Sense dubte aquestes dos paraules atrauen molt l’atenció, i més si van juntes. És per aquest motiu que davant les recents polèmiques que el tema sexual novament ha causat en la nostra societat, en aquesta ocasió m’atreveix a deixar-me arrossegar pel plagi citant algunes idees que considere prou clarificadores i interessants en matèria de sexualitat humana, que deriven d’un dels seus temes del llibre que estic llegint, això si barrejant-les en aquesta petita síntesi que obra ara davant els vostres ulls, no sense abans haver-li demanat permís a l’autor, què és qui ho explica millor que jo.
“Quan la femella de l’espècie humana es va posar en igualtat de condicions respecte al seu mascle, passant a no dependre del període de zel i el canvi de la fisiologia de la resposta sexual femenina, la sexualitat humana es va desenvolupar de tal manera, que gradualment va perdre importància l’instint de conservació individual i de l’espècie. Davant aquesta possibilitat tant oberta, les comunitats van haver de posar restriccions a aquest instint, com vincles sexuals limitadors de la sexualitat, com per exemple el matrimoni, o normes morals i legals que impedeixen l’activitat sexual fora d’eixos vincles o fora de l’esquema tipus d’una activitat sexual oficialment admesa. Però cal diferenciar entre les restriccions legals y morals i els comportaments reals dels individus. Així la llei deixa de complir-se en molts casos: adulteri, homosexualitat, poligàmia, incest, violacions, pedofília...
Veiem que les actituds en una cultura no tenen una exacta expressió en els comportaments, sent les restriccions desbordades per la intensa força de la sexualitat humana, és a dir que la sexualitat transcendeix les restriccions culturals, malgrat que es puga veure afectada per aquestes. En aquest sentit, la biologia va per un lloc i la cultura per altre, però és la cultura la que permet un procés d’adaptació més ràpid a l’entorn que la pròpia biologia.
Així, part d’eixa energia bonament reprimida per la cultura, és canalitzada cap a la creació, la invenció, la investigació científica, en fer progressar la civilització, en l’activitat artística. És el que s’anomena sublimació, que a banda de ser necessària, també és beneficiosa, sempre i quant l’individu tinga relativament satisfet el seu instint. Però també l’individu solitari, incomunicat, insatisfet, pensa i pensa en com fer per a sortir d’eixa soledat e inseguretat i crea i s’aferra a idees o dogmes que li parlen de “la veritat” o “el millor” i que vol imposar als altres, emprant tota eixa energia reprimida que deriva d’una sexualitat patològica i que va mesclada amb agressivitat i desig de poder.
Però per a sublimar, primer ha de quedar satisfeta eixa necessitat de contacte íntim, que proporcionaria la pròpia autoafirmació i el plaer necessari e inevitable per a la maduresa i el creixement personal de l’ésser humà, perquè una vegada satisfet, l’individu no tindria res que reprimir, sinó moltes coses que fer amb una energia transformada i sobrant”.
Bibliografia: Sed de Piel, de Lucas Matheu

LEER MÁS...

LA INVASIÓ DELS ORCOS

Perduda la feina, arrossegats pels préstecs o les hipoteques i el fet d’haver de mantenir una família, ha produït que un moviment de gent haja començat a manifestar-se pels carrers, davant els ajuntaments, en els mitjans de comunicació... En la nostra ciutat, mentre per una banda uns distrauen als que tenen el poder i el control, per les terres baixes del centre un grup d’orcos es dedica a anar arrancant tota classe de parts metàl·liques del mobiliari urbà: tapadores dels albellons o dels registres d’aigua, baranes, fonts...
Amb seguretat puc dir que van fondre eixos metalls, en el millor cas, portant-los a establiments de recuperació de metalls a canvi d’uns diners per a mantindre el que sembla que els serveis socials no els acaben de cobrir, però també m’atreveix a imaginar que potser aniran a fondre eixos metalls per a fer les armes del seu exèrcit i preparar una invasió que cree racisme, por, separació, però sobre tot molta ronya i accidents quan algun despistat fique la pota en qualsevol albelló descobert.
Ara comencen a fer-se algunes actuacions defensives per part d’un grup de mercenaris que es dediquen a soldar aquestes tapadores, o almenys les que encara queden, però continuen sense ser suficients, perquè els orcos són més, estan organitzats i no tenen la limitació horària dels mercenaris. Ells ataquen per la nit!.
Així, tothom diu que no hi ha feina, però jo en veig per totes parts: Parcs sense vigilància, o sense manteniment, fatxades per a netejar de les pintades, paratges naturals que desbrossar, arbres que podar, voreres o carrers que reparar, persones dependents que atendre, barrancs que netejar, guies que acompanyar els turistes per la nostra ciutat i entorn, cases buides que arreglar o derrocar, banquets que pintar...
Però qui posa els diners per a pagar tot això?. Eixe és el vertader problema: feina n’hi ha, el que no hi ha són diners per a pagar-la. Uns perquè s’han omplit massa les butxaques i han desbancat el mercat, altres perquè vist el panorama no s’arrisquen a invertir-lo, altres perquè tot açò els resulta indiferent,...
Tots esperen que no tardem en sortir d’aquesta crisi, però el cert és que s’allarga massa i tampoc es veuen molt bones perspectives encara. Es fan anuncis en els que ens diuen que tots junts podem sorgir d’aquesta, però el cert és que continuem massa dispersats i mirant-nos el melic. Vist el teatre de la política i el suport que la gent més adinerada dona per a crear llocs de treball, potser cal proposar mesures en aparença absurdes, però que de manera semblant ja es van dur a terme fa uns anys en les nostres terres per a la creació d’una llar infantil ací dalt en la muntanya: segur que dos o tres euros al mes no suposen massa per a qualsevol “mileurista” que s’ho pot gastar en cafè. Llavors per cada mil euros de sou, es podria crear un fons en el que posant cadascú, per exemple dos euros, pagar uns quants nous llocs de feina en benefici de la nostra ciutat i els seus habitants.
Falta saber si cap confiar amb la política per a l’administració d’aquest fons i si tots seríem suficientment solidaris amb aquells que no tenen feina.

LEER MÁS...