Molta gent pensa que aquests grans éssers que un dia van dominar el planeta, van quedar extingits fa milers d’anys, fins i tot la història i la ciència així ens ho han pogut demostrar, però he de dir que encara vivim en un món ple de dinosaures. Potser aquests no són de carn i os, sinó que estan formats per grans estructures tan burocratitzades o jerarquitzades i amb falta de transparència que perden la seua agilitat de moviment, perdent també així molts recursos en la seua pròpia subsistència i pesat caminar pel món, fins i tot, atropellant les persones que caminen entre les seues potes. Aquests dinosaures són l’espècie dominant en l’era de la globalització.
Tenia un company que deia que les institucions estan per damunt de les persones. Jo no compartia aquella idea, més bé pense que són les persones les que creen les institucions i les poden enfonsar o alçar. Són per tant les institucions les que depenen de les persones. Sovint eixos dinosaures o macroentitats polítiques, empresarials, religioses, ONGs... queden fortament sacsejades davant els mitjans de comunicació per la mala acció d’alguns dels seus membres, creant un sentiment de traïció entre els seus companys i un recel de la gran massa cap a eixa entitat.
Ràpidament fem servir la generalització i de seguida jutgem a tota la institució, quan entre les seues potes hi ha grans i nobles persones fidels als principis de l’entitat que mouen petites accions que fan que eixe dinosaure continue mantenint-se en peu i més o menys també puga mantenir la seua reputació davant les persones que es beneficien de les seues bones accions o els que fan d’espectadors.
Però eixes petites accions no abasten tot el que podrien per no comptar amb tota l’energia invertida en la subsistència del dinosaure o perquè sempre es parteix del propi individualisme o rivalitat front a altres entitats; és a dir no fan manada ajuntant-se amb altres dinosaures. Així, malgrat que aquestes bones accions tenen molt de mèrit, i sempre són millor que res, si hi haguera major coordinació i suport entre entitats cada vegada que es fera una acció, aquesta tindria gran impacte i eficàcia, però sempre som nosaltres o la nostra entitat la que vol endur-se el mèrit i alimentar així la panxa buida del dinosaure.
D’altra banda, qui ostenten els seus càrrecs, no són persones cridades a l’èxit, el luxe, la fama i la riquesa, sinó que han de ser models d’honradesa, humilitat, eficàcia, humanitat i acció. Han de treballar per les persones, els seus drets i el seu benestar, fent-ho de manera honrada, àgil i humanitzada, no mecànica i rutinària. I això ha de nàixer de dins la persona, no perquè les lleis o els altres ens demanen que així ho fem.
Malgrat que és necessari, també és còmode afiliar-se a una determinada activitat i creure que així ja complim; que ja fem alguna cosa; també és còmoda la retirada quan alguna cosa no ens agrada dins la pròpia entitat, però si el que ens mou vertaderament és el desig de fer alguna cosa pels altres, hem de deixar de banda tots els prejudicis i el que envolta a les persones que formen eixes institucions i donar els nostres petits passos en l’ajuda dels altres, sent vertaders models d’acció, testimoni i denúncia de tota irregularitat que permeta a la gent tornar a creure i confiar amb eixes entitats i que aquestes siguen més àgils i transparents, perquè com la pròpia història ens ha ensenyat, els dinosaures de carn i os es van extingir, a l’igual que tots els grans imperis humans, així que és qüestió de temps que totes aquestes estructures caiguen i donen pas a nous models més àgils, cooperatius i transparents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada