ACCIÓ DE GRÀCIES

Després de tant de temps mantenint-me costant en la meua afició a l’escriptura i dedicant-li unes hores per a complir amb el meu compromís setmanal mantingut amb aquest periòdic, he de donar-li les gràcies al seu director, redactors, editors... per haver fet possible difondre algunes de les meues opinions i també perquè m’han permés donar-me ànim i motivacions per a continuar escrivint.
També he d’agrair als lectors que he anat tenint pel fet d’haver dedicat uns minuts del seu temps per a llegir part del que jo pense, donat que ells són la meua font d’inspiració i dedicació, i és a ells a qui sempre he volgut dirigir-me, esperant que el que escric ens haja permés a tothom reflexionar una mica sobre la vida i la classe de món que tenim, només amb la intenció de tractar de fer millor el nostre entorn.
Per la meua part, també he de donar-li gràcies a Déu per la seua direcció i suport, perquè m’ha donat els recursos, l’interés per l’escriptura i un despertador que quasi tots els dies em fa alçar-me a les sis i mitja del matí per a orar, llegir i escriure, a més de moltes de les paraules necessàries per fer tot açò possible.
Igualment he de demanar perdó, perquè potser en alguna ocasió també he quedat emborratxat pel propi llenguatge i després d’haver deixat l’agradable “calentoreta” del llit a aquestes hores del matí, potser haja dit alguna paraula o cosa que no deuria, però que al cap i a la fi, també formen part de la meua natura que igualment he d’anar polint-me.
Moltes gràcies a tots i fins la pròxima.

LEER MÁS...

EN LA TASSA DEL VÀTER

Com totes les setmanes des que tinc el costum de menjar, el dissabte vaig anar a fer la compra setmanal i de vegades em sorprén a mi mateix la quantitat de coses que poden menjar dues persones. És cert que m’agrada cuinar i tindre sempre convidats en casa, de fet la setmana passada vaig tindre convidats per a dinar durant cinc dies, però no sempre compre per als comensals, perquè diuen que on mengen dos mengen tres i on mengen tres mengen quatre. Sóc dels que planifiquen el menú de tota la setmana i en funció d’aquest menú, intentant sempre repassar abans tot el que em queda en el pastador, el congelador o la nevera, elabore una llista de compra a la que també sóc bastant fidel. Diuen que aquesta manera de procedir permet l’estalvi i certament hi ha setmanes que compre poc, però també n’hi ha d’altres en les que la cartera sol tremolar, o almenys ho fa la meua mà mentre la trac per a pagar.
El més fàcil és dir que han pujat els preus, però de vegades també comprem més del necessari, com aquesta setmana que em vaig permetre el luxe de comprar dos terrines de gelat, maduixes i nata. Del corder, la vedella, el salmó, l’emperador o el marisc, fa temps que vaig prescindir.
I ja veus per a què: després de passar hores cuinant i uns minuts menjant, el que no s’acumula en els “michelets”, va a parar a la tassa del vàter. És ara que va arribant el bon temps, quan tothom, fins i tot jo, vol perdre pes, pot ser per a no avergonyir-se en la platja o la piscina lluint uns “modelets” que a sovint fan paor.
És cert que des que m’he independitzat menge el que vull i mai tire el menjar, també perquè procure que mai en sobre. He fet algun curset de cuina i manipulació d’aliments, també done classes per aprendre a cuinar i fins i tot he arribat a superar a ma mare en la cuina. He de dir que disfrute menjant, però també a mida passen els anys i la meua vida va tenint estabilitat, com gana no me’n falta i he anat fent-me una mica més sedentari, comença a aparéixer eixe flotador anomenant corba de la felicitat.
Açò em fa reflexionar sobre eixa gent que no té per a menjar mentre altres es peguen unes bones fartades i fins i tot es permeten el luxe de deixar menjar al plat o dir “açò no m’agrada”. La meua consciència i la meua espiritualitat em mouen a voler fer alguna cosa. Cada dia li pregue a Déu que em guie, però pel moment no he trobat ninguna ONG, partit polític o església en la que creure plenament i obrar pels demés, malgrat això, col·labore en alguna en la mida en què em deixen i he de dir que no es fa tot el que es podria i a sovint es perd molt temps i recursos.
Mentre tant, nosaltres en la tassa del vàter ens peguem les nostres bones cagades.

LEER MÁS...

LES CENT MILLORS BUFETADES

Un dia estava jo veient la televisió, i em va resultar curiós veure que estaven parlant de l’existència d’un rànquing mundial en el que s'identificava a les cent persones més riques del món, entre les que curiosament hi ha tretze espanyols. Un altre dia canviant de canal mentre buscava alguna cosa interessant que veure, vaig trobar un programa en el que també ensenyaven les cases d'algunes d'aquesta élite de persones.
Per a mi, lluny de mostrar-me orgullós per la meua fortuna i èxit davant els altres, em cauria la cara de vergonya en demostrar-li al món que el meu propòsit és amuntonar una riquesa exclusivament per a mi i el meu benestar, amb la que per les meues capacitats i dedicacions, em puc considerar superior als demés i per tant, he de tindre més que els altres com una recompensa a la meua pròpia forma d’actuar.
El món està distribuït de manera que cadascú te unes capacitats o dons i no hi ha uns millor que altres, sinó que tots són necessaris. Així hi ha gent amb la capacitat de dirigir, altres amb la de divertir o distraure, altres amb la de treballar, altres amb la de curar, altres amb la de crear, també amb la de construir, invertir... i així fins a cada un de nosaltres.
La suma de tots aquests dons o habilitats és el que ens permetria viure en un món millor, en el que cadascú desenvoluparia el seu paper no per a si mateix, sinó per al funcionament comú, fent un conjunt perfecte i estable, en el que ningú és millor que l’altre; seriem com un cos en el que cada òrgan és necessari i no hi ha cap millor o més necessari que altre. De no actuar com una part del cos, sinó buscant només l’interès propi, és comportar-se com un tumor, que persegueix la seua pròpia reproducció i subsistència a costa de la totalitat del cos, fins i tot al punt de contribuir a la destrucció de l’organisme en el que habita i per tant també la seua pròpia autodestrucció.
Açò ens pot semblar una utopia que ens fa dependents els uns dels altres, però en una societat com la nostra, ja és així i en realitat depenem els uns dels altres; l’única diferència és que li donem més importància i reconeixement a unes persones que a altres, quan en realitat no hi ha escriptors sense lectors, cases sense obrers, venedors sense compradors, metges sense malalts, mecànics sense cotxes, mestres sense alumnes, futbolistes o cantants sense els seus seguidors, cadires sense la gent que necessita sentar-se... Cadascú té unes capacitats i funcions que exercir en aquest món.
Sense dubte el món seria altre si compartirem els nostres dons no per benefici propi, sinó pel de tothom. Exhibir amb orgull la pròpia fortuna és donar-li una bufetada a cada persona en qualsevol part del món que no té per a menjar, feina o casa, quan en realitat són ells qui la mereixen.
És tota una mostra de menyspreu pels altres no tractar de fer que la seua vida siga millor, més fàcil i feliç; cosa que a banda d’altruisme, també s’anomena amor. És clar que no fa falta estar entre eixes cent persones més riques del món, sinó que, al seu nivell, cadascú també pot tractar de fer que la vida dels altres siga millor, perquè una cosa també és certa: si els altres estan millor, nosaltres també estarem millor.

LEER MÁS...

ELS BENEFICIS DE LA MORT

L’altre dia vaig rebre una cridada de telèfon del banc dient-me que per ser bon client, havia segut seleccionat per a beneficiar-me d’una assegurança de vida que seria gratuïta fins a maig. És curiós que tothom resulta ser eixe bon client seleccionat!. Seguidament van començar a dir-me una “retahila” de cobertures i avantatges al contractar aquesta assegurança, conversa que seria gravada; per últim em van dir el preu, que per a ells era molt assequible i jo el podia pagar amb còmodes quotes mensuals. Després d’haver escoltat pacientment i educadament aquesta dona que estava fent la seua feina, li vaig dir que per a mi, afegir un gasto més no em venia massa bé i llavors no m’interessava. Em va tornar a repetir que era gratuït fins a maig i que només podia beneficiar-me d’aquesta oferta per telèfon i no ho podria contractar en qualssevol altre moment ni oficina bancària. Va afegir que en una setmana rebria la pòlissa en casa per a estudiar-la i decidir si rebutjar-la o confirmar la seua contractació. Mentre tant jo ja passava a ser beneficiari de les garanties d’aquesta assegurança fins al mes de maig, tant si la contractava com si no. No vaig voler deixar de ser educat i penjar-li el telèfon.

Després em va passar la cridada a un altre company que per si fora poc, em va repetir el mateix i al que també li vaig dir que no volia afegir un gasto més, però que no obstant, de tant emborratxat com estava de llegir el seu missatge, tampoc va ser capaç d’escoltar-me i va tornar a repetir que en una setmana rebria la pòlissa i així jo ja decidiria.

Abans de rebre aquests documents, sense necessitat de llegir-los, tinc clar que la meua resposta serà “NO”. Quin desperdici de paper i gastos innecessaris d’enviament!. Ja tinc massa assegurances!: que si la del cotxe, la de la casa, la de decessos, la del préstec hipotecari... Si ells es van encabotar que jo rebera aquesta pòlissa, he d’afegir que jo també tinc la virtut o el defecte de ser un cabota i dels grans. Això sí, ara veurem si és tan fàcil rebutjar-la com contractar-la i si he de donar i repetir tantes explicacions com ells em van fer per telèfon.

Després de tot, em molesta el fet que et venen una tragèdia personal com puga ser la mort teua o de la teua parella amb una recompensa mesurada en diners, com si els diners pogueren mitigar una pèrdua com aquesta, o servir-nos per a traure beneficis, fins i tot de la mort d’una persona estimada. Sembla cosa de voltors més que amor!. Jo tinc clar que ni vull el mort, ni vull beneficiar-me amb una recompensa econòmica per la seua mort. Així que viuré assaborint al màxim cada moment de la meua vida com si fora l’últim, agraint aquells moments en els que caminem junt a eixes altres persones i que fan del caminar una experiència més agradable i enriquidora. Pense que pel simple fet de nàixer estem condemnats a morir, per tant la mort és tant natural com la vida i no ens hem d’aferrar a res ni a ningú, perquè a banda que no aprofitarà per a res, donat que s’enduem al morir el mateix que portem al nàixer, no és bo viure recolzat amb el dolor que ens produeix tot allò que anomenem “tragèdies o problemes”, que curiosament deixen una empremta inesborrable en les nostres vides i mai oblidem, a diferencia de les coses bones, que prompte solen quedar en l’oblit.

LEER MÁS...

VENEDORS DE VASELINA

Fa una setmana la meua parella va assistir a una reunió en la comunitat de veïns del garatge que entre altres coses, tristament van heretar ella i les seues germanes i germà. El fet d’anar a una reunió de veïns, ja sol anunciar que hi haurà pèrdua de temps, manca d’assistència i algunes desavinences. En aquest cas, en la comunitat es volia fer una reforma en l’ascensor de la casa que baixaria una mica el sostre en un tros del garatge per a donar-lo al portal d’entrada a la finca. Res que no afectara al conjunt general del garatge ni a la plaça d’aparcament d’un veí que no parava d’oposar-se acaloradament. Després d’enterbolir, allargar i desviar la reunió o centrar l’atenció en aquest personatge, que va portar la tensió necessària per que la reunió de la comunitat poguera considerar-se com a tal, perquè sembla que si no succeeix açò en una reunió de veïns, aquesta no és més que una simple trobada en el portal, tots alhora, com si la resta de veïns hagueren conspirat prèviament contra aquest altre propietari, li van demanar quins eren els arguments de la seua oposició.
Finalment es va veure acorralat i desprotegit perquè no va dir res que poguera argumentar en contra de la reforma, a més que era a qui menys afectava i tampoc li suposava cap gasto. Després de trenta anys, aquesta modificació es va aprovar i dins de més o menys temps l’ascensor baixarà fins l’entrada i la gent major no necessitarà pujar els deu escalons que hi ha fins la porta de l’ascensor.
Sovint en la vida trobem dificultats en diferents situacions com puguen ser malalties, accidents, manca de feina, desenganys amorosos, mort d’amics o familiars... Certament tots anhelem felicitat i que les coses ens vagen bé lliurant-nos de les desgràcies o els problemes, fins i tot m’atreveix a pensar que la gent envejosa, mentidera, malhumorada o grunyidora també vol ser feliç, però crec que no saben veure que eixes actituds són oposades al camí de la felicitat.
No acabe d’entendre perquè hi ha gent que viu per a donar pel c... Què trauen o atrauen amb això?. Potser que la resta valorem la tranquil·litat, la pau i l’harmonia que hi ha quan, a banda de les nostres pròpies dificultats, ens lliurem de les que altres s’encaboten en ocasionar-nos perquè si, sense cap altre motiu. És trist pensar que potser hi ha gent que no sap ser feliç i inverteix tots els seus esforços en fer que la gent del seu voltant tampoc siga feliç. “Viu i deixa viure!”, solia dir la meua àvia. Sense dubte aquestes persones són dignes de llàstima i potser els demés deuríem conèixer-les una mica millor per oferir-los el que manca en les seues vides, però no és gens fàcil ni atractiu. Certament tenim molta feina que fer encara per a canviar el món del nostre voltant, però és més còmode esperar que siga l’altre qui arranque primer o canvie. I així, esperant, acaba de passar la vida sense que cadascú haja aportat el seu gra per a millorar el nostre entorn.

LEER MÁS...

PIXANT DE DALT D'UN PONT

Estic fent-me major. Me n'adone perquè comencen a sortir-me canes, perquè vaig a casar-me i vull tindre fills, perquè tinc una casa i busque estabilitat, perquè em faig més sedentari i perquè cada vegada em sent més diferent de les noves generacions.
Quan era més jove, jo deia que no volia casar-me ni tindre al meu nom res que poguera privar-me de la llibertat; tampoc volia tancar-me en un sol pensament i menys encara pensava en tindre fills. Sent més jove encara, volia ser veterinari, perquè m'entenia millor amb els animals que amb les persones. Un poc abans, amb els meus companys em dedicava a córrer pels bancals, fent cabanyes i "tira xines" o ficant-nos enmig d'un camp de panís o tomaques per a menjar-ne desafiant el “masero”.
Ara tot ha canviat, com la moda, que potser va i torna, però amb els joves em sembla més diferent. Fa uns dies van celebrar les anomenades "paelles", en les que pareix que els estudiants s'ho passen molt bé. Per desgracia no m'han convidat mai a una festa com aquestes, perquè a més que ja no conec massa universitaris, possiblement també em sentiria molt fora de lloc i perquè per a mi la diversió és una cosa molt diferent a emborratxar-me fins vomitar o perdre el coneixement o pixar des de dalt d'un dels nombrosos ponts de la nostra ciutat, com puga ser el del Viaducte.
Aquell dia, de camí a una reunió quasi a les huit de la nit, hi havia uns joves d’una vintena d’anys amb els pantalons a mig cul i ensenyant els calçotets, com és ara aquesta curiosa o graciosa moda, que estaven aturats enmig del pont. Em va resultar un fet cridaner que amb aquella “frescoreta”, característica de les nostres terres i el present hivern, hi haguera un grup de joves rient i cridant, aturats i recolzats sobre la barana del pont mirant cap avall. Finalment me’n vaig adonar del que estaven fent. “Caliu” calent en mà, sembla que tots alhora van decidir airejar-se’l aprofitant les corrents del barranc i ja que estaven, fer un assortidor a cinc xorros. Potser hi ha homes que utilitzen la viagra per a “sentir el poder”, però a aquells a qui se’ls planta a tota hora més del compte, sembla que com no poden fer altra cosa millor, necessiten refrescar-se-la de tant en tant, amb una ostentació de virilitat, valentia, desafiament i menyspreu per esta societat i les seues normes de moral i conducta. Tota una carrera!.
No voldria ser jo qui passejara pel parc, o estigués magrejant la novia en un banc baix de l’anomenat pont, i desproveït de paraigües, rebre aquella pluja “d’alcohol destil·lat”, però certament era per agafar una navalla d’eixes com les que llueixen els contrabandistes, i amb una afilada ganivetada... eradicar el problema i tota mostra de virilitat tallant-ne cinc d’un cop.
Poc després em vaig trobar a un altre “universitari” de costat a costat de la vorera, acaronant parets i retrovisors dels cotxes, per no haver d’anar a quatre potes i fer evident la seua involució.
On anem a parar!.
Si seguim aquesta tendència de les noves generacions, no vull ni imaginar-me la classe de món que tindrem dins d’uns anys, però puc imaginar-me grans doctors amb els pantalons mig foradats i pels genolls, parlant com vertaders analfabets, mentre escupen, se la rasquen, roten o es burlen i desafien a tothom sense cap vergonya, que per si fora poc, estarà aprovat i ben vist.

LEER MÁS...

CARTA A L'ALCALDE

Treballe amb drogodependents i malgrat que sovint és dur i frustrant, em sent a gust amb el que faig i també intente fer-ho millor cada dia, però admet que és un món del que no sempre és fàcil sortir, trobar el recolzament necessari o fins i tot, posar-li ganes per a renovar tota una vida de trampes i maldecaps.

Curiosament, un d'aquests pacients em va demanar si podia escriure-li una carta per a l'alcalde, però admet que em fa por en les seues mans; no sé l'ús que li podria donar o les possibles repercussions que aquest fet podria tindre, així que he decidit escriure-la, no sols per a l'alcalde, sinó també per aquest pacient.

“Fa temps que estic en l'atur i malgrat que puga tindre altres problemes personals a més de la manca de feina, com molta altra gent intente subsistir en aquest temps de crisi, és per això que m'agafe a qualsevol cosa amb l'esperança que tot vaja millor.

Sovint pense que els polítics parlen per parlar i guanyar vots, i ara, després d'uns mesos en els que un dia vam coincidir en una visita i li vaig exposar el meu problema, recorde que va dir que miraria de fer alguna cosa per mi. Fins i tot podria ensenyar-li una foto que va sortir al periòdic en la que nosaltres dos ens donàvem la mà.

Sé que és una persona amb moltes responsabilitats, que s'enfronta a una actual situació massa difícil per a tothom i que tampoc troba recolzament o una guia en el seu camí, però m'agradaria creure que hi ha alguna esperança; que eixa gent a la que en el seu dia alguns li van donar el seu vot, no ho van fer per a donar-vos quatre anys de seguretat econòmica i laboral o més, sinó també confiant que realment esteu per a millorar la situació d'aquesta magolada societat.

Sé que açò requeriria un gran esforç per la meua part, ja que hauria de donar la cara per vosté en la feina que em poguera trobar. Malgrat que podria excusar-me com molta altra gent que ostenta càrrecs com el seu i dir que tots som humans i errem, m'agradaria fer-li una valuosa promesa i és que pense complir com el que més, i si cal, malgrat que són paraules majors, com les que puguen emprar els polítics, donar la cara per vosté, canviar completament la meua vida i els meus hàbits i treballar com mai.

Podria afegir que tinc una dona i un fill i així fer llàstima per apel·lar a la seua consciència, però açò no ha de ser la força que vosté necessita, sinó el que m'ha de donar forces a mi per a no fer més tonteries, assentar el cap i donar-li a la meua família una vida millor que la que té. Potser jo necessite confiar més en eixa gent que està per ajudar-me, però també he de donar-me un vot de confiança a mi mateix, fer un bon esforç i no abaixar mai la guàrdia.

Així, en aquests temps tan difícils, esperant tinga en consideració les necessitats de les persones, per damunt de les bones paraules i intencions, obres o filmacions cinematogràfiques,

Li saluda atentament,

Un drogodependent”.

LEER MÁS...