Un dia estava jo veient la televisió, i em va resultar curiós veure que estaven parlant de l’existència d’un rànquing mundial en el que s'identificava a les cent persones més riques del món, entre les que curiosament hi ha tretze espanyols. Un altre dia canviant de canal mentre buscava alguna cosa interessant que veure, vaig trobar un programa en el que també ensenyaven les cases d'algunes d'aquesta élite de persones.
Per a mi, lluny de mostrar-me orgullós per la meua fortuna i èxit davant els altres, em cauria la cara de vergonya en demostrar-li al món que el meu propòsit és amuntonar una riquesa exclusivament per a mi i el meu benestar, amb la que per les meues capacitats i dedicacions, em puc considerar superior als demés i per tant, he de tindre més que els altres com una recompensa a la meua pròpia forma d’actuar.
El món està distribuït de manera que cadascú te unes capacitats o dons i no hi ha uns millor que altres, sinó que tots són necessaris. Així hi ha gent amb la capacitat de dirigir, altres amb la de divertir o distraure, altres amb la de treballar, altres amb la de curar, altres amb la de crear, també amb la de construir, invertir... i així fins a cada un de nosaltres.
La suma de tots aquests dons o habilitats és el que ens permetria viure en un món millor, en el que cadascú desenvoluparia el seu paper no per a si mateix, sinó per al funcionament comú, fent un conjunt perfecte i estable, en el que ningú és millor que l’altre; seriem com un cos en el que cada òrgan és necessari i no hi ha cap millor o més necessari que altre. De no actuar com una part del cos, sinó buscant només l’interès propi, és comportar-se com un tumor, que persegueix la seua pròpia reproducció i subsistència a costa de la totalitat del cos, fins i tot al punt de contribuir a la destrucció de l’organisme en el que habita i per tant també la seua pròpia autodestrucció.
Açò ens pot semblar una utopia que ens fa dependents els uns dels altres, però en una societat com la nostra, ja és així i en realitat depenem els uns dels altres; l’única diferència és que li donem més importància i reconeixement a unes persones que a altres, quan en realitat no hi ha escriptors sense lectors, cases sense obrers, venedors sense compradors, metges sense malalts, mecànics sense cotxes, mestres sense alumnes, futbolistes o cantants sense els seus seguidors, cadires sense la gent que necessita sentar-se... Cadascú té unes capacitats i funcions que exercir en aquest món.
Sense dubte el món seria altre si compartirem els nostres dons no per benefici propi, sinó pel de tothom. Exhibir amb orgull la pròpia fortuna és donar-li una bufetada a cada persona en qualsevol part del món que no té per a menjar, feina o casa, quan en realitat són ells qui la mereixen.
És tota una mostra de menyspreu pels altres no tractar de fer que la seua vida siga millor, més fàcil i feliç; cosa que a banda d’altruisme, també s’anomena amor. És clar que no fa falta estar entre eixes cent persones més riques del món, sinó que, al seu nivell, cadascú també pot tractar de fer que la vida dels altres siga millor, perquè una cosa també és certa: si els altres estan millor, nosaltres també estarem millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada