Fa una setmana la meua parella va assistir a una reunió en la comunitat de veïns del garatge que entre altres coses, tristament van heretar ella i les seues germanes i germà. El fet d’anar a una reunió de veïns, ja sol anunciar que hi haurà pèrdua de temps, manca d’assistència i algunes desavinences. En aquest cas, en la comunitat es volia fer una reforma en l’ascensor de la casa que baixaria una mica el sostre en un tros del garatge per a donar-lo al portal d’entrada a la finca. Res que no afectara al conjunt general del garatge ni a la plaça d’aparcament d’un veí que no parava d’oposar-se acaloradament. Després d’enterbolir, allargar i desviar la reunió o centrar l’atenció en aquest personatge, que va portar la tensió necessària per que la reunió de la comunitat poguera considerar-se com a tal, perquè sembla que si no succeeix açò en una reunió de veïns, aquesta no és més que una simple trobada en el portal, tots alhora, com si la resta de veïns hagueren conspirat prèviament contra aquest altre propietari, li van demanar quins eren els arguments de la seua oposició.
Finalment es va veure acorralat i desprotegit perquè no va dir res que poguera argumentar en contra de la reforma, a més que era a qui menys afectava i tampoc li suposava cap gasto. Després de trenta anys, aquesta modificació es va aprovar i dins de més o menys temps l’ascensor baixarà fins l’entrada i la gent major no necessitarà pujar els deu escalons que hi ha fins la porta de l’ascensor.
Sovint en la vida trobem dificultats en diferents situacions com puguen ser malalties, accidents, manca de feina, desenganys amorosos, mort d’amics o familiars... Certament tots anhelem felicitat i que les coses ens vagen bé lliurant-nos de les desgràcies o els problemes, fins i tot m’atreveix a pensar que la gent envejosa, mentidera, malhumorada o grunyidora també vol ser feliç, però crec que no saben veure que eixes actituds són oposades al camí de la felicitat.
No acabe d’entendre perquè hi ha gent que viu per a donar pel c... Què trauen o atrauen amb això?. Potser que la resta valorem la tranquil·litat, la pau i l’harmonia que hi ha quan, a banda de les nostres pròpies dificultats, ens lliurem de les que altres s’encaboten en ocasionar-nos perquè si, sense cap altre motiu. És trist pensar que potser hi ha gent que no sap ser feliç i inverteix tots els seus esforços en fer que la gent del seu voltant tampoc siga feliç. “Viu i deixa viure!”, solia dir la meua àvia. Sense dubte aquestes persones són dignes de llàstima i potser els demés deuríem conèixer-les una mica millor per oferir-los el que manca en les seues vides, però no és gens fàcil ni atractiu. Certament tenim molta feina que fer encara per a canviar el món del nostre voltant, però és més còmode esperar que siga l’altre qui arranque primer o canvie. I així, esperant, acaba de passar la vida sense que cadascú haja aportat el seu gra per a millorar el nostre entorn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada