EN LA TASSA DEL VÀTER

Com totes les setmanes des que tinc el costum de menjar, el dissabte vaig anar a fer la compra setmanal i de vegades em sorprén a mi mateix la quantitat de coses que poden menjar dues persones. És cert que m’agrada cuinar i tindre sempre convidats en casa, de fet la setmana passada vaig tindre convidats per a dinar durant cinc dies, però no sempre compre per als comensals, perquè diuen que on mengen dos mengen tres i on mengen tres mengen quatre. Sóc dels que planifiquen el menú de tota la setmana i en funció d’aquest menú, intentant sempre repassar abans tot el que em queda en el pastador, el congelador o la nevera, elabore una llista de compra a la que també sóc bastant fidel. Diuen que aquesta manera de procedir permet l’estalvi i certament hi ha setmanes que compre poc, però també n’hi ha d’altres en les que la cartera sol tremolar, o almenys ho fa la meua mà mentre la trac per a pagar.
El més fàcil és dir que han pujat els preus, però de vegades també comprem més del necessari, com aquesta setmana que em vaig permetre el luxe de comprar dos terrines de gelat, maduixes i nata. Del corder, la vedella, el salmó, l’emperador o el marisc, fa temps que vaig prescindir.
I ja veus per a què: després de passar hores cuinant i uns minuts menjant, el que no s’acumula en els “michelets”, va a parar a la tassa del vàter. És ara que va arribant el bon temps, quan tothom, fins i tot jo, vol perdre pes, pot ser per a no avergonyir-se en la platja o la piscina lluint uns “modelets” que a sovint fan paor.
És cert que des que m’he independitzat menge el que vull i mai tire el menjar, també perquè procure que mai en sobre. He fet algun curset de cuina i manipulació d’aliments, també done classes per aprendre a cuinar i fins i tot he arribat a superar a ma mare en la cuina. He de dir que disfrute menjant, però també a mida passen els anys i la meua vida va tenint estabilitat, com gana no me’n falta i he anat fent-me una mica més sedentari, comença a aparéixer eixe flotador anomenant corba de la felicitat.
Açò em fa reflexionar sobre eixa gent que no té per a menjar mentre altres es peguen unes bones fartades i fins i tot es permeten el luxe de deixar menjar al plat o dir “açò no m’agrada”. La meua consciència i la meua espiritualitat em mouen a voler fer alguna cosa. Cada dia li pregue a Déu que em guie, però pel moment no he trobat ninguna ONG, partit polític o església en la que creure plenament i obrar pels demés, malgrat això, col·labore en alguna en la mida en què em deixen i he de dir que no es fa tot el que es podria i a sovint es perd molt temps i recursos.
Mentre tant, nosaltres en la tassa del vàter ens peguem les nostres bones cagades.