PROPÒSITS D’ANY NOU

Amb l'arribada de l'any nou, sol ser molt comú sentir: "any nou, vida nova". Així molta gent sol mirar enrere i fer propòsits per reestructurar una mica la seua vida per a l'any vinent i tractar de millorar en alguns aspectes; com per exemple apuntar-se al gimnàs, baixar de pes, deixar de fumar, passar més temps amb la família i els amics, organitzar-se millor, iniciar uns estudis, aconseguir parella, fer el viatge desitjat... Sovint aquests propòsits, que solen dur un component de compromís per la nostra part, acaben sent les típiques coses que generalment acabem per no complir. Potser hem de tindre clar que la vida no canvia d'un dia per a un altre. Hem d'anar construint-nos a nosaltres mateixos dia a dia i sense baixar la guàrdia, sense abandonar-nos en cap moment, i pensant que formem part d'una societat interdependent.

Pel que he anat sentint d'uns i altres, hi ha bastant pessimisme respecte aquest any nou. Són molts els que creuen que la crisi encara serà pitjor. La primera mostra comencem a trobar-la davant la notícia que van a pujar-nos la llum, el gas i la compra setmanal i hi van a haver retalls socials, per exemple en les ajudes per atur o l'anomenat "xec-bebé" i la vivenda ja no desgravarà en la nostra declaració de la Renta. Resulta curiós que després d'anar repartint ajudes econòmiques per ací i per allà com si foren caramels (potser com a forma de suborn per obtenir vots) i com que es buiden les arques de l'estat, la forma de solucionar-ho siga pujant els impostos.

Està clar que sempre ho paguen els que estan baix i els de dalt no sacrifiquen el més mínim. En compte de ser més eficients en l'administració, gestió i ús dels ingressos o retallar uns sous inflats o llocs de treball fixes de gent que no fa altra cosa que cobrar per estar ací, o llevar els sous vitalicis de gent que només per haver estat uns pocs anys en la política ja te dret a una "pensió" per a sempre, "anem a estrènyer o oprimir més encara als que sustenten tota aquesta estructura!".

Crec que aquesta forma de govern no és massa sostenible. Per sort per als que estan dalt, els de baix callen i aguanten bastant, però recordem que també hi han hagut moltes revolucions i sublevacions al llarg de la història i sembla que com açò no millore... algú haurà de dir prou. Menys mal que com som més civilitzats, ja no utilitzem la guillotina!.

Potser hem de tornar a aclarir als que ens dirigeixen, i també als que fan el paper de l'oposició, que han de treballar per que tot ens vaja millor, no per a viure a costa nostra ni desviar atencions; que han de preocupar-se que puguem arribar a fi de mes, no en anar arreplegant-ne més i més; que si han triat estar en eixe càrrec, és per vocació, no per avarícia ni per a fer teatre; que quan la gent no està contenta, cal escoltar-la; que si no troben solucions, no cal avergonyir-se i mirar cap altre costat, sinó que hi ha que consultar-ne. Que si s'han guanyat la nostra confiança per a ser elegits, no han de trair-nos.

Igualment cal llançar altres desitjos, com que tots siguem menys avariciosos, menys materialistes, menys consumistes i també menys orgullosos; que siguem més comprensius, més solidaris, més justos i més respectuosos.

Però arrossegant el pessimisme contagiós, com que aquests desitjos i propòsits no arribarem a complir-los, només cal demanar que Déu ens assistisca.
LEER MÁS...

LA HISTÒRIA DELS REIS MAGS

Algú que no tinc constància de conéixer personalment, em va enviar este correu que em permet transcriure, de manera més retallada, encara caient en el plagi, perquè potser servirà d'utilitat per a llavar les consciències d'aquells que no desitgen enganyar els seus fills i, no obstant això, per veure la il·lusió dels més xicotets de la casa, ho fan a costa d'alguna mentida piadosa.

Compten que un pare, després d'acabar la seua jornada de treball, es va trobar la seua filla que amb veu baixa i titubejant, li va dir: “papa?. Vull... que em digues la veritat”. “Clar, filla. Sempre te la dic” -va respondre el pare un poc sorprés.

“Papà, existixen els Reis Mags?”. “Les xiquetes diuen que són els pares. És veritat?”. El pare es va quedar mut, va mirar la seua dona, intentant descobrir l'origen d'aquella pregunta, però només va poder veure un rostre tan sorprés com el seu que li mirava igualment.

“I tu què creus, filla?”, li va preguntar son pare. “Jo no sé, papa: que sí i que no. Per un costat em pareix que sí que existixen perquè tu no m'enganyes; però, com les xiquetes diuen això”.

“Mira, filla, efectivament són els pares els que posen els regals Però...” “Llavors és veritat?. M'heu enganyat!”, va dir la filla amb els ulls plorosos. “No, mira, mai t'hem enganyat perquè els Reis Mags sí que existixen”. “Llavors no ho entenc, papa”.

“Assenta't, filla, i escolta esta història que et vaig a contar perquè ja ha arribat l'hora que pugues comprendre-la". Ella es va assentar entre els seus pares ansiosa d'escoltar qualsevol cosa que li traguera del seu dubte, i son pare es va disposar a narrar el que per a ell degué ser la verdadera història dels Reis Mags:

 “Quan el Xiquet Jesús va nàixer, tres Reis que venien d'Orient guiats per una gran estrela es van acostar al Portal per a adorar-lo. Li van portar regals en prova d'amor i respecte, i el Xiquet es va posar tan content i pareixia tan feliç que el més ancià dels Reis, Melcior, va dir:

-És meravellós veure tan feliç un xiquet! Hauríem de portar regals a tots els xiquets del món i veure els feliços que serien.

-Oh, sí! -va exclamar Gaspar-. És una bona idea, però no serem capaços de poder portar regals a tants milions de Xiquets com hi ha en el món.

Baltasar, el tercer dels Reis, que estava escoltant als seus dos companys amb cara d'alegria, va comentar:

-És veritat que seria fantàstic, però encara que som mags, ja som ancians i ens resultaria molt difícil poder recórrer el món sencer entregant regals a tots els xiquets.

Els tres Reis es van posar molt tristos al pensar que no podrien realitzar el seu desig. I el Xiquet Jesús, que des del seu bressol pareixia escoltar-los molt atent, va somriure i la veu de Déu es va escoltar en el Portal:

-Vaig a ajudar-vos a realitzar el vostre bell desig. Digueu-me: què necessiteu per a poder portar regals a tots els xiquets?.

-Oh, Senyor! -van dir els tres Reis prostrant-se de genolls. Necessitaríem milions i milions de patges, quasi un per a cada xiquet que pogueren portar al mateix temps a cada casa nostres regals, però no podem tindre tants patges.

-No vos preocupeu per això -va dir El Xiquet Jesús-. Jo vos vaig a donar els millors patges per a cada un dels xiquets que hi ha en el món.

-Seria fantàstic! Però, com és possible? -van dir al mateix temps els Tres Reis Mags amb cara de sorpresa i admiració.

-Digueu-me, no és veritat que els patges que vos agradaria tindre deuen Voler molt els xiquets? -va preguntar Déu.

-Sí, clar, això és fonamental - van assistir els tres Reis.

-I, veritat que eixos patges haurien de conéixer molt bé els desitjos dels Xiquets?

-Sí, sí. Això és el que exigiríem a un patge -van respondre cada vegada més entusiasmats els tres.

-Perquè digueu-me, volguts Reis: hi ha algú que vullga més als Xiquets i els conega millor que els seus propis pares?

Els tres Reis es van mirar assentint i començant a comprendre el que Déu estava planejant, quan la veu de nou es va tornar a sentir:

-Posat que així ho heu volgut i perquè en nom dels Tres Reis Mags d'Orient tots els xiquets del món reben alguns regals, ordene que en Nadal, commemorant estos moments, tots Els pares es convertisquen en els vostres patges, i que en el vostre nom, i de la vostra part, regalen als seus fills els regals que desitgen. També ordene que, mentres els xiquets siguen xicotets, l'entrega de regals se faça com si la feren els propis Reis Mags. Però quan els Xiquets siguen prou majors per a entendre açò, els pares els contaran esta història i a partir de llavors, en tot el Nadal, els xiquets faran també regals als seus pares en prova d'afecte. I, al voltant del Betlem, recordaran que gràcies als Tres Reis Mags tots són més feliços.
LEER MÁS...

MATAR PER MENJAR

Després d'uns dies de celebració, en els que en moltes de les nostres cases no ha faltat el menjar, és més, generalment n'hi ha hagut amb bastant abundància, cal recordar que la crisi ha estat afectant cada vegada a moltes més famílies, que no hauran pogut tindre menjars massa especials, o ni tan sols fer regals als més menuts de la casa, potser entre altres coses pitjors.
Quan la gent no té feina, tampoc sol tindre els ingressos que abans tenia per a fer front a la hipoteca, el lloguer, el cotxe, el gasto de llum, la contribució, les necessitats dels fills... o tot el necessari per a sobreviure d'una manera acceptable dins aquesta societat, fins i tot, el menjar. Alguns d'ells inclús podran perdre la casa on viuen per no poder pagar la hipoteca o el lloguer. És realment trist arribar fins eixa situació i no trobar sempre qui t'ajude, donat que de vegades resulta més fàcil trobar qui encara t'acabe d'enfonsar, perquè al cap i a la fi, tot és una cadena en la que si uns no paguen, els altres no cobren i tampoc poden pagar els seus propis deutes.
Potser vivim una situació que ens aboca a mirar pel nostre propi cul per tractar de sobreviure, malgrat que de vegades puga ser a costa dels altres. Així és previsible que la situació encara arribe a ser pitjor, afectant molta més gent, que haurà de recórrer a haver de demanar l'ajuda d'altres persones, en ocasions dins la pròpia família, però en moltes altres hauran de demanar ajuda als serveis socials municipals, que també aniran desbordant-se, o a diferents esglésies o ONGs que tenen programes d'ajuda amb l'entrega d'aliments, roba o joguets i que no podran abastir a tothom.
Per a demanar ajuda, malgrat que també hi ha gent amb molta cara, hi ha gent que realment ho necessita i de vegades cal véncer l'orgull propi, cosa creada dins del propi model de societat en què vivim, i més si acabem depenent de la caritat dels altres. Hi haurà qui acabarà fent-ho, però també hi haurà qui preferirà recórrer al robatori. De la mateixa manera, hi haurà qui se solidaritzarà amb la gent que ho necessite, però també és trist veure que alguns només seran capaços de moure's, protestar o agraviar-se quan els furten alguna cosa.
Per a sortir d'aquesta, es necessita gent, solidaritat, comprensió, suport... però sobre tot, molta igualtat, per a que no siga necessari enfrontar-se amb l'orgull, recordant que al cap i a la fi, tots ens assentem en la tassa del vàter i de la mateixa manera que hui podem estar a una part del mostrador, demà podríem estar a l'altra; de ser els donants, podem passar a ser els receptors. Així, segons tractem els altres, podrem ser tractats.
LEER MÁS...

ELS PERILLS D’UNS POLÍTICS EN EDAT DE JUBILAR-SE

En aquest dies està parlant-se en els mitjans de comunicació que el govern vol allargar l'edat de jubilació fins els seixanta-set anys. Sense més preàmbuls, he de dir que em sembla una mesura realment absurda o paradoxal, potser fruit de la desesperació dels polítics front a la crisi, la mala previsió del fons de les pensions per jubilació i l'escassa cotització a la Seguretat Social.

Només si ens parem a analitzar una mica el mercat laboral, podrem veure que resulta curiós que hi haja molts parats de llarga duració, tots ells majors de cinquanta, que tenen moltes dificultats per a ser contractats. Però sense dubte, sembla que encara serà una minoria respecte als que passades aquestes edats, encara estan treballant i cotitzant.

Així m'imagine gent a la que encara li quedaria algun temps per a jubilar-se, com ara un conductor de mercaderies perilloses de 66 anys conduint de pas per una poblada ciutat; o a un obrer de 63 anys penjat d'una cornisa per arreglar una façana o caminant per les bastides d'una construcció; o un miner de 64 anys traient carbó de baix terra; o a un dentista de 65 anys esmolant un dent per a fer un empastat; o un mecànic de 66 anys canviant el motor d'un cotxe; o un soldador d'estructures metàl·liques de 65 anys fent la coberta d'una nau industrial.

Per a suavitzar el seu disbarat, que sembla se'ls ha anat de les mans, han afegit que dependrà de casos, però segur que no es jubilaran abans els casos que jo he comentat, sinó aquelles persones que pel seu ofici, podrien estar treballant fins una edat més avançada, com ara polítics (amb dubtes), banquers i funcionaris.

Potser el que en realitat vol el govern amb aquesta mesura és mantenir treballant als que tenen ganes i cotitzen, perquè aquests han de mantenir a tots els altres que no tenen ganes i volen cobrar la seua pensió; o aquells que volent treballar, no tenen feina i també cobren una prestació; o pagar-li-la a una envellida població on també hi ha un nombrós grup de persones que per la seua edat, dret i anys d'ofici, finalment s'han jubilat. Està clar que si es paga més del que s'ingressa, la vaca prompte es queda sense llet.

Al cap i a la fi, mesures com aquestes sempre les paguen els que tenen la sort de poder treballar per a viure honestament i traure les seues famílies endavant sense grans luxes.

LEER MÁS...

1, 2, 3 ...I el Nadal es va fer.

Eren mitjan de juny allà per l'any 133 a.C. quan l'exèrcit romà acabava d'invadir Àsia menor. La veritat és que per allí no van trobar molt amb que engrandir el seu imperi, però no podien tornar amb les mans buides; així que, en vistes que no tenien una religió estable amb què sotmetre al poble i atés que entre aquelles terres es van topar amb la forta influència del mitraísme, a algú se li va ocórrer la idea d'importar quelcom que no s'havia fet fins llavors: podien emportar-se una religió a casa.

No es va veure cap estrela en el cel que els indicara un drecera per a un tornada que es vaticinava llarga davant de l'arribada de l'estiu. La ruta tampoc estava senyalitzada i les molles de pa que havien deixat com a rastre per a la tornada, se les havien menjat els pardals. De no ser per tres o quatre poblacions assolades que havien deixat al seu pas, no haurien sabut tornar, o haurien tardat uns quants anys. El camí era molt llarg, sobretot, recordant que les legions anaven a peu i les autopistes no existien.

L'hivern els va agafar de tornada prop de Natzaret, però en aquell moment, el cristianisme estava molt lluny de tota imaginació o profecia. Els romans celebraven per aquelles dates les saturnals. En estes festes, després de les cerimònies religioses i els banquets, s'intercanviaven regals i visites i als esclaus se'ls concedia llibertats pocs corrents, però de nou van començar a perdre les nocions de la seua pròpia religió amb el carregament que portaven. La veritat és que el mitraísme prometia ser una religió ideal per al poble romà.

El temps va passar i aquella religió efectivament va aconseguir una expansió formidable, encara que estava començant ja la competència del cristianisme; però cap a l'any 385 d.C, Teodosi I va dictar fortes mesures contra esta creixent amenaça al seu culte. A pesar d'açò, ni tots els lleons del coliseu van poder acabar amb els cristians i a algú se li va ocórrer allò de “si no pots amb el teu enemic, unix-te a ell”. I va ser així com el cristianisme va començar a anar guanyant terreny a les altres religions; però per descomptat, el que més atreia als seguidors d'una determinada religió, eren les festes pròpies d'ella. Del naixement de Jesús, poc se sabia; quan Ell va nàixer era un xic normal del que poc cabia imaginar la seua glòria, així que ningú es va anotar aquella data com una cosa memorable; sí, sa mare se'n recordaria, però només mentres visquera. Tirant uns segles pel mig, evidentment aquella data va quedar en el més absolut oblit. Com se'ls podia haver passat una cosa tan important?.

Així que per a guanyar-se el beneplàcit dels romans, van adoptar les dates de les saturnals i alguna dels costums propis d'aquella vella religió com a data del naixement de Jesús; amb això van aconseguir més seguidors del cristianisme.

En la seua creixent expansió, el cristianisme va anar topant-se amb altres religions al llarg del món i va anar contagiant-se de les altres, de les que va anar agafant algun detall per a no discriminar els seguidors d'eixes altres religions, que finalment acabaven per seguir el cristianisme, atés que s'estava posant de moda i tenia moltes festes.

Així, doncs, les saturnals romanes i a festa pagana dels britans, tenia lloc cap al 25 de desembre. Més o menys, es va estar d'acord a fixar aquella data com la del naixement de Jesús, atés que havia sigut molt notable en les tradicions anteriors. També van conservar el fet de fer regals.

Del mitraísme, es van adoptar idees com la immortalitat de l'ànima, ja que aquell detall agradava molt i donava més poder a esta religió, però també la creença en el castic etern dels roïns i la perdurable felicitat dels bons, ja que aquell detall servia per a dirigir al poble pel camí que més interessava: el camí del bé. En aquell món d'hòmens, les dones estaven excloses de les pràctiques del culte, encara que s'insistia molt en la caritat del proïsme.

Per a donar color a la data del naixement de Jesús, es va adoptar també el costum d'adornar les esglésies amb visc i grèvol; decorar la casa amb garlandes, era un costum nòrdic de la que també es va servir el cristianisme...

I va ser més o menys així com entre saturnals, mitraísme, regals, garlandes, caritat i la resta, va nàixer el nadal del cristianisme.

LEER MÁS...

CARA O CUL

L’altre dia estava amb la meua dona i un amic i els dos es van posar a parlar d’una persona que tots dos coneixien; xerrar a les esquenes d’altre, fet molt comú entre els éssers humans. Per a un era una bellíssima persona i per  a l’altra era l’encarnació del propi dimoni. Com és possible que una persona puga tindre dos cares tan diferents?. Potser té a veure la simpatia entre les persones, sentiment molt poc objectiu i bastant egocèntric dins les relacions humanes.

Igualment vaig tindre l’oportunitat de conèixer a una companya de treball, que a banda de ser poc feinera i que no engranava massa bé dins l’equip, perquè era molt resistent a qualsevol canvi i boicotejava totes les noves accions, ella sempre s’esforçava en tractar de donar la imatge contraria davant de qualsevol altre que no la coneguera o amb el que hi poguera haver més simpatia. No l'acomiadaven per por i per ser germana d'una persona influent. Els companys es queixaven al cap, però aquest acabava dient-los unes paraules que després no tenia valor de dir-li, o almenys ni tan sols era capaç de supervisar-li la feina o exigir-li una mica més. Quan finalment al cap de molts anys es van decidir a acomiadar-la de mala manera, aprofitant una baixa de maternitat, ella de seguida va traure la cara de repost, i el cert és que se sabia vendre com a la víctima de les manies dels companys i defenent que sempre havia segut molt feinera i mai havia tingut cap queixa.

En altre lloc, es vivia una situació semblant i quan la gent es queixava al president, ell deia unes coses que donaven la raó als que es queixaven. En altre context, quan els que es queixaven no estaven davant, la raó la donava a la persona de la qual havien queixat. Només una persona neutral que està en els dos contexts pot adonar-se d’açò. Qué podem opinar?.

Sembla que ens agrada molt jugar a dos bandes i guanyar-se sempre a l’audiència que tenim davant. Sense dubte és tota una mostra de la major falsedat humana i de la nostra incapacitat per a la conciliació, labor de tots els que ostenten càrrecs com presidents, polítics, alcaldes, caps...

Així que per evitar aquestes situacions, pense que el millor és tractar sempre tots els temes conflictius a la cara davant de tots els implicats. Sense dubte és tasca difícil que pot convertir-se en tota una batalla campal entre dos egos diferents si no ho fem davant d’un bon mediador, i si el desig de les dos parts no és arribar a la conciliació. Sembla que no som conscients que si en compte de canviar de cara, solucionem els conflictes i acabem duent-nos bé, tot ens anirà realment millor en la vida.

danibalaguer@movistar.es

LEER MÁS...

MESURES DESESPERADES

Hui hi ha una dona divorciada més. Feia ja temps que la situació en casa era desesperada. L'home no feia res. No treballava, tampoc atenia els fills, ni contribuïa en les tasques de la casa. També havia començat amb l'alcohol. El temps passava en forma d'hores dies, setmanes, mesos i anys i res canviava. Ella havia de treballar per a poder pagar l'hipoteca i el menjar, a més de tots els altres gastos de la casa i les necessitats dels fills, als que també havia de dedicar-los atenció i temps. Després havia de fer els llits, cuinar, netejar la casa i si un poc de temps o ganes li quedaven, potser devia estimar al seu marit, que es passava el dia en casa, sense sortir només que a comprar tabac o cervesa, fins que també va decidir comprar-se un ordinador amb tarifa plana de connexió a Internet, per si l'economia domèstica no estava suficientment magolada.
Després de passar molt de temps pensant amb la decisió de divorciar-se, va reunir el valor necessari i li ho va dir. El seu marit es va mostrar totalment indiferent, com si no s'ho creguera; com si estigués convençut que això realment no acabaria succeint. Amb paciència, ella li va anar repetint la seua decisió un dia darrere altre, fins que el marit va començar a adonar-se que anava seriosament. Llavors ell va començar a menejar-se i de seguida va trobar feina, però la decisió estava igualment presa. En veure que la seua dona continuava ferma en el que havia decidit, va deixar la feina quan encara no feia una setmana que havia començat a treballar. Va començar a dir-li a la seua dona que ella tenia un amant i per això volia deixar-lo.
Com aquella provocació tampoc sorgia l'efecte desitjat, va començar a publicar anuncis i imatges pudoroses de la seua dona dient que necessitava un home. Mentre tant, ell va conèixer una altra dona en un xat amb la que sembla va iniciar una relació, potser per a fer servir els zels o fer creure que encara era un home desitjable, però tampoc va sortir efecte. Després va començar a amenaçar-la que anava a suïcidar-se. Així un dia, en tornar de treballar, el va veure tirat en mig del corredor de casa, al costat d'una botella d'alcohol i unes pastilles. Ella no li va fer cas. Quan se li van passar els efectes de la "bufa", ell va tornar en si. La dona li va presentar els papers del divorci que ell no va voler signar. Ho van haver de fer davant un advocat uns dies després, donant-li un curt període de temps per a deixar la casa. No es va preocupar ni en buscar un lloc on viure, i no parava de dir-li a la seua dona que se n'anava baix del pont o que faria una bogeria amb la que ella hauria de carregar sempre. Després va continuar anant a la casa quan la dona i els fills no estaven per engegar l'ordinador. La situació era cada vegada menys sostenible. Van haver de canviar el pany.
Un dia van acabar ingressant-lo en l'hospital per un intent de suïcidi, però els especialistes van confirmar que no hi havia cap tipus de depressió i només volia cridar l'atenció de la seua ex-dona. Pel moment ell va deambulant pel carrer, sense afaitar-se ni dutxar-se.
Per sort no va acabar sent un cas més de violència de gènere en el que la dona acaba morta, però és un cas de maltractament psicològic com molts altres que hi haurà al món i que passen desapercebuts. Perquè actuem així les persones?. No és millor intentar agradar a l'altre o ajudar-se mútuament que tractar de doblegar-lo, manipular-lo o forçar-lo?. Sembla clar que a nivell de relacions humanes encara tenim molt que aprendre i corregir, perquè sovint estan basades en pors, debilitats, inseguretats, acomodaments, desconfiança, incomunicació...
LEER MÁS...