Amb l'arribada de l'any nou, sol ser molt comú sentir: "any nou, vida nova". Així molta gent sol mirar enrere i fer propòsits per reestructurar una mica la seua vida per a l'any vinent i tractar de millorar en alguns aspectes; com per exemple apuntar-se al gimnàs, baixar de pes, deixar de fumar, passar més temps amb la família i els amics, organitzar-se millor, iniciar uns estudis, aconseguir parella, fer el viatge desitjat... Sovint aquests propòsits, que solen dur un component de compromís per la nostra part, acaben sent les típiques coses que generalment acabem per no complir. Potser hem de tindre clar que la vida no canvia d'un dia per a un altre. Hem d'anar construint-nos a nosaltres mateixos dia a dia i sense baixar la guàrdia, sense abandonar-nos en cap moment, i pensant que formem part d'una societat interdependent.
Pel que he anat sentint d'uns i altres, hi ha bastant pessimisme respecte aquest any nou. Són molts els que creuen que la crisi encara serà pitjor. La primera mostra comencem a trobar-la davant la notícia que van a pujar-nos la llum, el gas i la compra setmanal i hi van a haver retalls socials, per exemple en les ajudes per atur o l'anomenat "xec-bebé" i la vivenda ja no desgravarà en la nostra declaració de la Renta. Resulta curiós que després d'anar repartint ajudes econòmiques per ací i per allà com si foren caramels (potser com a forma de suborn per obtenir vots) i com que es buiden les arques de l'estat, la forma de solucionar-ho siga pujant els impostos.
Està clar que sempre ho paguen els que estan baix i els de dalt no sacrifiquen el més mínim. En compte de ser més eficients en l'administració, gestió i ús dels ingressos o retallar uns sous inflats o llocs de treball fixes de gent que no fa altra cosa que cobrar per estar ací, o llevar els sous vitalicis de gent que només per haver estat uns pocs anys en la política ja te dret a una "pensió" per a sempre, "anem a estrènyer o oprimir més encara als que sustenten tota aquesta estructura!".
Crec que aquesta forma de govern no és massa sostenible. Per sort per als que estan dalt, els de baix callen i aguanten bastant, però recordem que també hi han hagut moltes revolucions i sublevacions al llarg de la història i sembla que com açò no millore... algú haurà de dir prou. Menys mal que com som més civilitzats, ja no utilitzem la guillotina!.
Potser hem de tornar a aclarir als que ens dirigeixen, i també als que fan el paper de l'oposició, que han de treballar per que tot ens vaja millor, no per a viure a costa nostra ni desviar atencions; que han de preocupar-se que puguem arribar a fi de mes, no en anar arreplegant-ne més i més; que si han triat estar en eixe càrrec, és per vocació, no per avarícia ni per a fer teatre; que quan la gent no està contenta, cal escoltar-la; que si no troben solucions, no cal avergonyir-se i mirar cap altre costat, sinó que hi ha que consultar-ne. Que si s'han guanyat la nostra confiança per a ser elegits, no han de trair-nos.
Igualment cal llançar altres desitjos, com que tots siguem menys avariciosos, menys materialistes, menys consumistes i també menys orgullosos; que siguem més comprensius, més solidaris, més justos i més respectuosos.
Però arrossegant el pessimisme contagiós, com que aquests desitjos i propòsits no arribarem a complir-los, només cal demanar que Déu ens assistisca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada