EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA

L’altre dia estava jo baix en la vessant del riu llegint el periòdic quan vaig sentir algú parlant sobre el vandalisme que hi ha en els bancs, fonts, baranes i faroles d’aquest entorn. Es tractava d’un pare explicant-li a la seua filla que tots els ciutadans paguem amb els impostos tot el que hi ha a la nostra ciutat; que és per al nostre benefici i satisfacció, però que no tothom ho entén així i hi ha gent que, potser com un acte de rebel·lia contra les autoritats o “el sistema”, atenta contra el que està al seu abast. Curiosament en el periòdic es parlava de la creació d’un nou lloc de treball en una població veïna: l’educador de carrer. Es tractava de dues persones que anirien recorrent el poble informant als ciutadans sobre normes de civisme. Algun motiu hi haurà per que es pense en crear llocs de treball com aquests.
El cert és que em va semblar molt lloable que un pare tractara un tema com aquest amb la seua filla, exercint la funció responsable de ser pare: que podria ser una cosa així com educar els fills per que sàpien desenvolupar-se en aquest món amb plena autonomia, alimentant la capacitat de raonar o opinar i ser responsables i partícips dels seus actes dins la societat en què es mou cadascú.
Sovint he vist pares mirant cap altra banda mentre el seu fill feia alguna cosa que no estava bé, amb total indiferència; o argumentant que la seua decisió és “perquè sí”, sense cap altre raonament; o encarant-los al televisor o el videojoc per que no destorbe, sense dedicar-los massa temps per a passar-lo amb ells escoltant-los, parlant i jugant... Sovint també he sentit pares dient que no poden amb els fills, o adults dient que no entenen a les noves generacions... Així canvia la societat, canvien els valors, però sovint no canvia perquè nosaltres siguem promotors d’eixe canvi, sinó perquè deixem fer, potser com altres han anat deixant-nos fer a nosaltres, deixant-nos descobrir sense cap guia. Així els nostres progressos com “éssers humans” són molt lents i de vegades anem massa a la deriva, deixant perdre oportunitats que no es tornaran a repetir. Ser pare exigix responsabilitat, paciència, ser un exemple pràctic, promoure el canvi d’aquelles coses que es poden fer millor... Però sembla que tots estem massa immersos en la nostra feina, préstecs, relacions o problemes com per a preocupar-nos pels altres.
Es reclama també així la necessitat de crear una nova assignatura, perquè hi ha moltes coses que venen fallant en l’educació de les noves generacions. Hi ha qui es posa les mans al cap davant els continguts d’aquesta assignatura, però tot són intents d’abordar problemes o carències que s’han anat detectant en l’educació de les noves generacions. I aquests són tan amples i variats, que potser fa falta més que una assignatura. El cert és que si haguérem tingut una bona educació integral de base, seriem capaços d’enfrontar millor tota situació i comportar-nos millor dins la societat a la que pertanyem. Però podem dir que açò no s’aconsegueix amb una assignatura o amb els educadors de carrer, sinó que requereix la implicació de tothom: mestres, companys, amics, veïns, família, ciutadans...
danibalaguer@movistar.es

LEER MÁS...

LA DONA DE LA CADIRA

Tornàvem d’allà dalt dels pirineus circulant ja per la mateixa carretera nacional que també sempre ha travessat el nostre poble. Eren poc més de les onze del matí quan vam passar per davant d’una dona assentada en una cadira de plàstic al costat de la carretera. Jo anava conduint i em va semblar molt estrany trobar aquella dona com qui s’assenta en una cadira en la terrassa d’estiu d’una cafeteria, però en mig de cap lloc. Què fa eixa ací assentada?, li vaig comentar innocentment a la meua dona, que es va posar a riure. Què va a fer?, va preguntar ella, afegint si l’havia vista bé. A l’estona vam veure una altra dona també assentada en una cadira a l’altra banda de la carretera. Ho vaig tindre clar: una dona amb un “top” fúcsia i una falda molt curta, tant curta que per baix se li podien veure els pels de... No vull ni imaginar la de coses que s’hauran vist per davall d’aquella falda!. En tota la solana i sense una ombrel·la!. Collons!. Cal tindre valor i ganes. I després també vam veure moltes cadires buides. Certament ganes no devien faltar-ne i ja se sap que qualsevol hora sempre és bona, i si no, que li ho pregunten a un home!.
Em vaig imaginar una furgoneta plena de cadires i dones, repartint-les al llarg de la carretera nacional, com qui reparteix el pa o la premsa. Però perquè no hi havia també homes assentats en aquelles o altres cadires?. Curiosament algunes diuen que les dones tenen el mateix desig que els homes, però jo no ho tinc massa clar. Altres diuen que elles mantenen més la decència i no ho manifesten tan visiblement i desesperadament com els homes. El que està vertaderament clar és que hi ha més demanda de dones que d’homes. Per algun motiu ha de ser: o els homes estan insatisfets, o són uns inconformistes, o els agrada explorar terrenys nous, o ells sempre tenen més gana...
El cert és que ha de ser tot un negoci, malgrat que estiga ple de misèria, abusos, explotació, marginalitat, violació de drets i llibertats... Es pot dir que és un vell ofici que també ha anat adaptant-se als temps però que llevat de possibles malalties de transmissió sexual, tampoc sembla haver decaigut o patit greus crisis i no ha necessitat I+D com altres sectors, malgrat que també haja de competir amb el mercat asiàtic, africà, de l’est...
Sovint aquest negoci sol estar relacionat amb el de les drogues i hi ha gent que parla tant de legalitzar-ne un com l’altre, perquè diuen que així no hi hauria els mateixos abusos, estaria tot més controlat... Hi ha qui diu que la prohibició i la il·legalitat afavoreix el desafiament, la delinqüència, la marginalitat... Possiblement si el govern ficara mà per a controlar-lo, a banda que tot seria més car pels impostos, irònicament cal afegir que potser no hi hauria suficients funcionaris per a controlar-los.
Falta saber si la llibertat de cadascú és compatible amb la pròpia responsabilitat i si les nostres decisions i actes no van a afectar negativament als altres. Els més conservadors o moralistes defenen la prohibició, no sense ser consumidors encoberts alguns d’ells. Els més llibertaris i possibles consumidors majoritaris defenen la seua legalitat. Així ens movem a cavall fent la “vista gorda” entre els uns i els altres, perquè certament mai hi haurà acord i per damunt del si o del no, hi continuarà havent consum. Perquè?.

LEER MÁS...

LA GRANOTA EXPERTA EN JUDICIS

Hi havia una vegada una granota que vivia en una llacuna baix d'un gran pont de formigó. Aquesta granota es passava el dia treballant en els fangs, perquè el cert és que no tenia estudis. Quan acabava la seua jornada de feina, no feia altra cosa que parlar de futbol, política, gent de les revistes del cor, “sapos i culebres”. Era una granota idealista que mai havia sortit d'aquell estanc, no obstant era experta en tota classe d’aigües en rius, llacs, embassaments i pantans, fins i tot d'aigua salada.
Però aquesta granota no era del tot feliç. Constantment esperava que vinguera el príncep de la loteria i la traguera del fang, però el príncep mai arribava. Mentre l’esperava amb una il·lusió constant, omplia el seu temps jutjant tot el que feien les altres granotes, els peixos, els parotets, les sangoneres, els gripaus, les serps i mosquits de la llacuna: que si l’alcalde, que si el president del govern o el de l’oposició, que si els homosexuals, que si els capellans, que si la veïna divorciada, que si els drogoaddictes, que si els immigrants, que si la societat... Sembla que des del seu punt de vista, en comparació a ella mateixa, tothom tenia defectes.
Per a ella era tot un fàstic viure en aquella llacuna en la que ningú es preocupava que les persones tiraren llaunes i altra classe de deixalles, o les tortugues estrangeres es menjaren els peixos, o les algues envaïren les aigües, o els mosquits transmeteren malalties. Ella era una víctima més de la forma de vida de la llacuna. Així somiava en el dia en què l’atzar cridara a la seua porta amb el premi de la loteria, dia en el que podria mirar als altres per damunt del muscle, fent-los veure que era millor que els altres, que havia triomfat i deixaria per fi aquella caòtica llacuna. I mentre aquell dia arribava, en compte de fer res per millorar el seu entorn i la misèria de la seua vida, esperava que la seua sort canviara, però mentre esperava, no feia altra cosa que esperar. Així, el temps passava.
Sovint sent la gent parlar i sembla que tots ens creiem experts en tota matèria. De vegades ens creiem prou savis per a donar consells i per descomptat, jutgem les actuacions dels altres, com si nosaltres fórem autèntics models de perfecció. Però si tan bons som, potser cal preguntar-se que hem aportat nosaltres a la humanitat o al nostre entorn per tal de millorar-los?. Fàcil és parlar, fins i tot escriure-ho, però el vertader repte, és actuar. Així cal millorar les relacions amb els nostres semblants, que tindran tants defectes com nosaltres mateixos, fomentant el respecte, la lleialtat, l’afecte, la comprensió, el perdó... I junts creixerem com persones, com germans.

LEER MÁS...

PACTE DE CAVALLERS

Malgrat que l’evolució tecnològica ha ficat els cavalls dins d’un motor i aquests animals han passat a formar part d’un hobby, el diccionari diu que un cavaller és un home que es porta amb noblesa i generositat, però a més, curiosament en altra accepció, també diu que és una persona obstinada, que no es deixa dissuadir per cap consideració.
La majoria de les relacions humanes, per no dir totes, ho creguem o no, es mouen per interessos personals, de vegades honests, però no sempre; de vegades clars, però també ocults. Eixa necessitat d’associar-se es dona per abastar allò que l’ésser humà no és capaç d'aconseguir per ell mateix i cobrir les necessitats personals. Així, tota associació humana és fruit d'un pacte d’interessos en el que es posa en conjunció lo propi i lo aliè. L’èxit d’aquest pacte dependrà de la satisfacció de cadascun dels interessats i també la resposta que done a les necessitats humanes i socials del moment.
Açò són lleis de pura economia de medis que fins i tot es produeixen en l’estat natural d’altres espècies: el cas més conegut s’anomena simbiosi, però l’ésser humà ja ho valora tot amb diners. Dins d’aquest sistema d’intercanvi econòmic, també hi ha gent que no vol donar res a canvi o traure sempre major benefici, sense importar-li gens l’altre. A més, curiosament vivim en un món on hi ha persones que tenen molta capacitat per a parlar i conduir a les persones cap als seus propis interessos, sovint fen ús de tècniques de manipulació que fins i tot poden arribar a fer sentir malament a les persones si no van per on se’ls diu. Imperen i s’imposen així els criteris, les necessitats o els interessos propis per damunt dels dels altres. Són nombrosos els errors que aquestes formes d’actuar han produït al llarg de la història, però per desgràcia aquests mètodes encara continuen utilitzant-se.
Buscar el bé comú per damunt de les diferències personals, sense imposar criteris, potser és una ferramenta pel moment encara utòpica per a la nostra forma de vida, però que no dubtem que a la llarga es produirà.
Pel moment, posant exemples, pot resultar il·lusori trobar una persona que desitje fer un voluntariat de forma totalment altruista. És cert que potser el moguen certes inquietuds que el porten a voler fer coses pels altres, però a sovint també necessitarà omplir el seu temps, relacionar-se amb altres persones, omplir el seu currículum, aprendre uns continguts, obtenir reconeixement, identificar-se amb una causa, o a la llarga, cobrir la vacant d’un lloc de treball... Si satisfem eixos interessos personals, sempre obtindrem major implicació i també es notarà en la qualitat de l’atenció que puga oferir a les persones necessitades d’eixa labor voluntària. Sinó, estarem aprofitant-nos d’eixa persona com també ho puga fer qualsevol altra secta.
De la mateixa manera les persones treballen per un sou, sovint perquè no tenen altre remei i més si han de pagar la hipoteca o mantenir una família, però també li donem a la feina un sentit d’autorealització, amb la qual si fem una labor que ens agrada, amb bon ambient de treball, aprofitant les nostres capacitats, sempre rendirem més que si estem a disgust. Així també l’empresari necessita dels treballadors per a que li facen la feina, donat que ell no la pot fer tota per si mateix i no podria obtindre tants beneficis. Si l’empresari és víctima de l’ànsia de riquesa, luxe, poder o posició social i no és capaç de reconèixer i valorar el sacrifici dels treballadors, és més propi del temps de l’esclavitud que d’una societat civilitzada.
Igualment anem amb uns amics perquè ens sentim a gust, perquè ens accepten com som i nosaltres també els podem acceptar com són, perquè compartim aficions, perquè junts ho passem bé, perquè així tenim companyia... Sempre hi ha alguna cosa d’intercanvi pel mig, per molts que alguns s’esforcen en vendre un altruisme desinteressat, l’amor al proïsme, que ja no són altra cosa que utopies del món actual, amb les ja ha perdut tot el valor allò de “que Déu t’ho pague” o “et guanyaràs el cel”. Hem de tenir clar que ningú ens donarà mai res, per molt que sovint fem servir la paraula “gratis”.
Potser tot acaba resumint-se en “doneu i rebreu”. Està clar que de donar ningú es fa ric, i de rebre molt tampoc s’abasta la plenitud. Al cap i a la fi, tot és qüestió d’un equilibri, del que nosaltres només som ximples peces dins de la totalitat de l’univers, on hem de posar una part de nosaltres per a rebre una part dels altres.

LEER MÁS...

EL PODER DEL FUTBOL

A mi no m’agrada gens el futbol. És més, igual em dona que perda o guanye un equip o l’altre. No em provoca la més mínima alegria, interès o emoció, tant en una lliga local com mundial. Senzillament no ho entenc. Un company diu que l’ésser humà necessita alimentar el sentit de pertinència a alguna cosa major que el propi individu, però a mi no m’ha contagiat la bactèria de l’afició. També he de dir que si per guanyar, al tallar l’accés a la plaça, han de passar tots per l’estret carrer on visc tocant el “pito”, sovint desitge que no guanyen mai i açò sí que és una emoció clarament manifesta. M’irrita enormement eixa processó de gent "xillant", "pitant", i fent tota classe de sorolls amb els motors dels seus cotxes, i més per la nit, quan més m’abelleix trobar pau i descans en la meua llar per així poder matinar a l’endemà. He de dir que m’alegra enormement que la gent tinga alguna satisfacció en la seua vida, però tampoc crec que faça falta “fer el borrego”. No entenc perquè manifesten tant la seua alegria provocant soroll i destorbant els altres durant hores. El meu gos pensa igual que jo. No para de lladrar davant els coets i els clàxons, cosa que encara alimenta més eixa obscura faceta meua.
Malgrat açò, si que hi ha una cosa per a mi digna d’admirar en el futbol: i és la passió, l’alegria i l’emoció que és capaç de despertar en els aficionats, fent-los sentir, per exemple, els majors patriotes davant l’èxit de la selecció; deixant els carrers buits per concentrar-los davant els televisors, com si d’un toc de queda es tractara; fent-los a tots oblidar la política, l’atur, la pujada dels impostos o la crisi. També crea certs moments d’agermanament per a veure un partit, vestint una samarreta i compartint eixa emoció que transmeten les jugades i més si porten a l’èxit. M’emociona veure a la gent plenament satisfeta i feliç per uns instants només amb un simple joc. Això denota la gran senzillesa de l’ésser humà.
Però també resta molt al seu favor el fet que molta gent aprofita per a sorgir de la repressió i la rutina de les seues vides, per exemple quan arremeten contra els aficionats de l’equip rival o quan es deixen arrossegar i fan gamberrades que atempten contra l’ordre i la neteja de les ciutats... Així també, per exemple, la setmana passada un aficionat, onejant la bandera nacional en mig del carrer, com si d’un torero davant el bou es tractara, quasi tomba a la meua dona quan tornava cap a casa en la moto a les deu de la nit després d’acabar de treballar. Literalment la va torejar. Menys mal que no li va fer una estocada. En aquest sentit, és un consol pensar que demà ja s’haurà acabat tot i la vida tornarà a la seua rutina, a la seua calma.
Però al cap i a la fi, no escric per a fer una critica, malgrat que m’he deixat arrossegar, veient que passen ja de les dotze de la nit, continua eixe pas de cotxes i gent cridant i la son em venç. Em fa pensar que malgrat les circumstàncies adverses la gent pot ser feliç i la felicitat no és una cosa que ens pot vindre de fora, sinó que nosaltres som capaços de traure-la del nostre interior. Potser només necessitem un estímul extern. Segurament si posarem la mateixa alegria, ganes, il·lusió, germanor... en les activitats de la vida diària, crearíem un gran canvi en el nostre entorn que podria contagiar molta gent, que potser no duraria el que dura una lliga, sinó tota una vida.
Però és trist que malgrat l’alegria d’haver guanyat una copa del món, es veja el nostre país com un lloc en el que no entendrem de política o no s’invertirà en llocs de treball, però el que és en futbol, entenem i invertim molt, perquè la il·lusió que puga portar-nos serà sempre molt efímera.

LEER MÁS...

AMB UNA MÀ DAVANT I ALTRA DARRERE

És un bon xicot. És una persona treballadora i amb noblesa. Estava casat amb una dona que no treballava i a la que ell li proporcionava totes les comoditats fent entrar a casa tots els diners que podia, que és el que en realitat demandava del seu marit. Ell treballava en una fàbrica de calçat i també fent hores en l’hostaleria. Ella, a més de tocar-se la panxa, presumia davant les amigues d’aquella nova bossa de mà, de les ulleres de disseny, d’aquelles vacances en un creuer, de la seua manicura,... Després van tindre dos fills: una xica que ara és adolescent i un xic que encara està recorrent la infància.
Quan el marit arribava a casa després de treballar, volia la casa neta i el dinar en la taula. No sempre ho trobava fet. Això l’enrabiava i reprenia a la dona per la seua deixadesa, però ella encara li posava els fills en contra per a defensar-se de la seua escassa dedicació a la família.
No hi van haver excuses quan la seua dona va conèixer un altre home, un vividor que tenia la dona hospitalitzada i amb un estat de gravetat crònica i de la qual cobrava una pensió. En el poble era un conegut malfeiner. Prompte se’n van anar a viure junts. La gent es feia creus davant aquell canvi.
A ell no se li va ocórrer altra cosa que refugiar-se en l’alcohol i traure de dins tot el rancor que poguera guardar-li a la seua dona. I així, endinsant-se poc a poc en el món de la desesperació, va ser jutjat i allunyat de la seua dona, havent de passar-li una pensió per a mantenir els seus fills. El menut se’n va anar amb la mare, perquè encara no se n’adonava de tot i el podrien reconduir. La filla adolescent se’n va anar amb un oncle. No obstant això, la seua dona s’enduia tota la pensió que exigia puntualment.
Ell després es va quedar sense feina i va començar a tocar fons quan es va refugiar en un pis de lloguer, del que ja no va sortir pel seu propi peu. Els bombers el van traure alertats per la veïna que volia cobrar el lloguer i no observava cap moviment, al·legant que tampoc l’havia vist massa bé de salut temps enrere. Quan esperaven trobar-lo mort, el van trobar encara amb vida, però en estat catatònic, esperant pacientment la mort, abandonada ja tota il·lusió i desig de viure.
Es va recuperar, malgrat que li van quedar estranyes seqüeles en la vista. Va intentar refer una nova vida en altre lloc, però li estiraven els fills i només va poder veure la seua filla de tant en tant. Tots els seus li van recomanar que no tornara al poble, que refera la seua vida lluny del passat, al·legant que la feina també estava malament.
Ara viu en una rutina intentant subsistir i trobant-li poc sentit a la vida, perquè la feina també esta malament. Està lluny de tot, i de vegades no pot menjar només que pa, donat que els ingressos són escassos i ha de pagar una manutenció i un lloguer. No sap com enfrontar el futur ni tampoc buscar el recolzament que necessitaria, només viu com també ho puguen fer les plantes, esperant alguna gota d’aigua, una brisa...
Així, veient el desamor i una mostra d’alguns dels problemes quotidians de bastants persones, potser cal plantejar-se si anem a deixar que la situació vaja a pitjor en la societat actual, deixant-nos arrossegar pels corrents, les modes, la manca de responsabilitats, la deixadesa, els bens materials, l’abandó... o potser començar a fer un nou canvi en les nostres relacions amb les persones amb qui compartim determinats trams del camí de la vida.

LEER MÁS...

NIU DE VOLTORS

Hi havia una dona viuda i que no podia tindre fills, que es va tornar a casar amb un home que també era viudo i tenia un fill. Així van tornar a formar una bona família, malgrat que corrien temps difícils i aquella dona també havia de treballar moltíssim per a pagar la casa que s’havien comprat, perquè el seu marit també estava delicat i les pensions encara no havien segut inventades. El fill va créixer i també es va casar. D’aquella nova família va nàixer una filla, que també va créixer.
No se saben els motius pels que la vida dona més garrotades a unes persones que altres, fins i tot sent bones persones, així que la vida va fer que aquella dona tornara a enviudar. Soles en sa casa, amb el dolor i la nostàlgia per aquesta altra pèrdua, va emmalaltir. Darrere de l’operació, el mateix dia en què li donaren l’alta de l’hospital, l’esperaven la seua neta i la seua nora exigint l’herència que corresponia al seu fillastre. Aquella dona va haver de pagar-li la meitat del que valia sa casa, només pel fet d’haver compartit alguns anys de la seua vida amb un home que tenia un fill. Aquest fill callava davant les exigències de la seua dona i la filla, perquè no tenia valor de dir-los res o perquè també es beneficiava.
Acabant de sortir del banc, la dona viuda li deia al seu fillastre que no hi havia dret pel que li havien fet, i li va fer la creu a aquelles dos dones, per molt que el fill ara obrira la boca per a dir-li que devia oblidar-ho tot, que no eren tan males persones.
La dona viuda té molts, molts anys, però conserva una lucidesa com pocs, i també una força amb la que va al mercat per comprar les pesades botelles que el fillastre es beu cada dia, abans o després de sortir dels bars. Ara la visita cada dia, i més des que va morir una neboda a la que la dona viuda va cuidar com a una filla i amb la que havia obtingut el suport i les satisfaccions que no havia tingut mai per altra banda. Ell continua casat amb la mateixa dona, amb la que potser veu algun dia a l’hora de dinar, perquè ella sempre se’n va amb les amigues i així l’home passa molts dies soles. Segur que dormen en llits separats i també està esperant l’altra part de l’herència, amb la qual heretaria una vegada i mitja més del que en realitat podria haver heretat.
Certament veient situacions com aquestes podem anar fent-nos una idea del món en què vivim i el panorama que ens espera. I sent que la cosa no millora, donat que cadascú viu mirant-se el seu propi melic, el més lògic és pensar que aquest món vaja a pitjor. Així que potser cal fer-se l’harakiri abans que els interessos o capritxos aliens predominen sobre els nostres i conseqüentment ens esguiten i ens facen mal.

LEER MÁS...