És un bon xicot. És una persona treballadora i amb noblesa. Estava casat amb una dona que no treballava i a la que ell li proporcionava totes les comoditats fent entrar a casa tots els diners que podia, que és el que en realitat demandava del seu marit. Ell treballava en una fàbrica de calçat i també fent hores en l’hostaleria. Ella, a més de tocar-se la panxa, presumia davant les amigues d’aquella nova bossa de mà, de les ulleres de disseny, d’aquelles vacances en un creuer, de la seua manicura,... Després van tindre dos fills: una xica que ara és adolescent i un xic que encara està recorrent la infància.
Quan el marit arribava a casa després de treballar, volia la casa neta i el dinar en la taula. No sempre ho trobava fet. Això l’enrabiava i reprenia a la dona per la seua deixadesa, però ella encara li posava els fills en contra per a defensar-se de la seua escassa dedicació a la família.
No hi van haver excuses quan la seua dona va conèixer un altre home, un vividor que tenia la dona hospitalitzada i amb un estat de gravetat crònica i de la qual cobrava una pensió. En el poble era un conegut malfeiner. Prompte se’n van anar a viure junts. La gent es feia creus davant aquell canvi.
A ell no se li va ocórrer altra cosa que refugiar-se en l’alcohol i traure de dins tot el rancor que poguera guardar-li a la seua dona. I així, endinsant-se poc a poc en el món de la desesperació, va ser jutjat i allunyat de la seua dona, havent de passar-li una pensió per a mantenir els seus fills. El menut se’n va anar amb la mare, perquè encara no se n’adonava de tot i el podrien reconduir. La filla adolescent se’n va anar amb un oncle. No obstant això, la seua dona s’enduia tota la pensió que exigia puntualment.
Ell després es va quedar sense feina i va començar a tocar fons quan es va refugiar en un pis de lloguer, del que ja no va sortir pel seu propi peu. Els bombers el van traure alertats per la veïna que volia cobrar el lloguer i no observava cap moviment, al·legant que tampoc l’havia vist massa bé de salut temps enrere. Quan esperaven trobar-lo mort, el van trobar encara amb vida, però en estat catatònic, esperant pacientment la mort, abandonada ja tota il·lusió i desig de viure.
Es va recuperar, malgrat que li van quedar estranyes seqüeles en la vista. Va intentar refer una nova vida en altre lloc, però li estiraven els fills i només va poder veure la seua filla de tant en tant. Tots els seus li van recomanar que no tornara al poble, que refera la seua vida lluny del passat, al·legant que la feina també estava malament.
Ara viu en una rutina intentant subsistir i trobant-li poc sentit a la vida, perquè la feina també esta malament. Està lluny de tot, i de vegades no pot menjar només que pa, donat que els ingressos són escassos i ha de pagar una manutenció i un lloguer. No sap com enfrontar el futur ni tampoc buscar el recolzament que necessitaria, només viu com també ho puguen fer les plantes, esperant alguna gota d’aigua, una brisa...
Així, veient el desamor i una mostra d’alguns dels problemes quotidians de bastants persones, potser cal plantejar-se si anem a deixar que la situació vaja a pitjor en la societat actual, deixant-nos arrossegar pels corrents, les modes, la manca de responsabilitats, la deixadesa, els bens materials, l’abandó... o potser començar a fer un nou canvi en les nostres relacions amb les persones amb qui compartim determinats trams del camí de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada