Hi havia una dona viuda i que no podia tindre fills, que es va tornar a casar amb un home que també era viudo i tenia un fill. Així van tornar a formar una bona família, malgrat que corrien temps difícils i aquella dona també havia de treballar moltíssim per a pagar la casa que s’havien comprat, perquè el seu marit també estava delicat i les pensions encara no havien segut inventades. El fill va créixer i també es va casar. D’aquella nova família va nàixer una filla, que també va créixer.
No se saben els motius pels que la vida dona més garrotades a unes persones que altres, fins i tot sent bones persones, així que la vida va fer que aquella dona tornara a enviudar. Soles en sa casa, amb el dolor i la nostàlgia per aquesta altra pèrdua, va emmalaltir. Darrere de l’operació, el mateix dia en què li donaren l’alta de l’hospital, l’esperaven la seua neta i la seua nora exigint l’herència que corresponia al seu fillastre. Aquella dona va haver de pagar-li la meitat del que valia sa casa, només pel fet d’haver compartit alguns anys de la seua vida amb un home que tenia un fill. Aquest fill callava davant les exigències de la seua dona i la filla, perquè no tenia valor de dir-los res o perquè també es beneficiava.
Acabant de sortir del banc, la dona viuda li deia al seu fillastre que no hi havia dret pel que li havien fet, i li va fer la creu a aquelles dos dones, per molt que el fill ara obrira la boca per a dir-li que devia oblidar-ho tot, que no eren tan males persones.
La dona viuda té molts, molts anys, però conserva una lucidesa com pocs, i també una força amb la que va al mercat per comprar les pesades botelles que el fillastre es beu cada dia, abans o després de sortir dels bars. Ara la visita cada dia, i més des que va morir una neboda a la que la dona viuda va cuidar com a una filla i amb la que havia obtingut el suport i les satisfaccions que no havia tingut mai per altra banda. Ell continua casat amb la mateixa dona, amb la que potser veu algun dia a l’hora de dinar, perquè ella sempre se’n va amb les amigues i així l’home passa molts dies soles. Segur que dormen en llits separats i també està esperant l’altra part de l’herència, amb la qual heretaria una vegada i mitja més del que en realitat podria haver heretat.
Certament veient situacions com aquestes podem anar fent-nos una idea del món en què vivim i el panorama que ens espera. I sent que la cosa no millora, donat que cadascú viu mirant-se el seu propi melic, el més lògic és pensar que aquest món vaja a pitjor. Així que potser cal fer-se l’harakiri abans que els interessos o capritxos aliens predominen sobre els nostres i conseqüentment ens esguiten i ens facen mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada