FILOSOFIES D'UN IGNORANT

EL PODER DEL FUTBOL

A mi no m’agrada gens el futbol. És més, igual em dona que perda o guanye un equip o l’altre. No em provoca la més mínima alegria, interès o emoció, tant en una lliga local com mundial. Senzillament no ho entenc. Un company diu que l’ésser humà necessita alimentar el sentit de pertinència a alguna cosa major que el propi individu, però a mi no m’ha contagiat la bactèria de l’afició. També he de dir que si per guanyar, al tallar l’accés a la plaça, han de passar tots per l’estret carrer on visc tocant el “pito”, sovint desitge que no guanyen mai i açò sí que és una emoció clarament manifesta. M’irrita enormement eixa processó de gent "xillant", "pitant", i fent tota classe de sorolls amb els motors dels seus cotxes, i més per la nit, quan més m’abelleix trobar pau i descans en la meua llar per així poder matinar a l’endemà. He de dir que m’alegra enormement que la gent tinga alguna satisfacció en la seua vida, però tampoc crec que faça falta “fer el borrego”. No entenc perquè manifesten tant la seua alegria provocant soroll i destorbant els altres durant hores. El meu gos pensa igual que jo. No para de lladrar davant els coets i els clàxons, cosa que encara alimenta més eixa obscura faceta meua.
Malgrat açò, si que hi ha una cosa per a mi digna d’admirar en el futbol: i és la passió, l’alegria i l’emoció que és capaç de despertar en els aficionats, fent-los sentir, per exemple, els majors patriotes davant l’èxit de la selecció; deixant els carrers buits per concentrar-los davant els televisors, com si d’un toc de queda es tractara; fent-los a tots oblidar la política, l’atur, la pujada dels impostos o la crisi. També crea certs moments d’agermanament per a veure un partit, vestint una samarreta i compartint eixa emoció que transmeten les jugades i més si porten a l’èxit. M’emociona veure a la gent plenament satisfeta i feliç per uns instants només amb un simple joc. Això denota la gran senzillesa de l’ésser humà.
Però també resta molt al seu favor el fet que molta gent aprofita per a sorgir de la repressió i la rutina de les seues vides, per exemple quan arremeten contra els aficionats de l’equip rival o quan es deixen arrossegar i fan gamberrades que atempten contra l’ordre i la neteja de les ciutats... Així també, per exemple, la setmana passada un aficionat, onejant la bandera nacional en mig del carrer, com si d’un torero davant el bou es tractara, quasi tomba a la meua dona quan tornava cap a casa en la moto a les deu de la nit després d’acabar de treballar. Literalment la va torejar. Menys mal que no li va fer una estocada. En aquest sentit, és un consol pensar que demà ja s’haurà acabat tot i la vida tornarà a la seua rutina, a la seua calma.
Però al cap i a la fi, no escric per a fer una critica, malgrat que m’he deixat arrossegar, veient que passen ja de les dotze de la nit, continua eixe pas de cotxes i gent cridant i la son em venç. Em fa pensar que malgrat les circumstàncies adverses la gent pot ser feliç i la felicitat no és una cosa que ens pot vindre de fora, sinó que nosaltres som capaços de traure-la del nostre interior. Potser només necessitem un estímul extern. Segurament si posarem la mateixa alegria, ganes, il·lusió, germanor... en les activitats de la vida diària, crearíem un gran canvi en el nostre entorn que podria contagiar molta gent, que potser no duraria el que dura una lliga, sinó tota una vida.
Però és trist que malgrat l’alegria d’haver guanyat una copa del món, es veja el nostre país com un lloc en el que no entendrem de política o no s’invertirà en llocs de treball, però el que és en futbol, entenem i invertim molt, perquè la il·lusió que puga portar-nos serà sempre molt efímera.

AMB UNA MÀ DAVANT I ALTRA DARRERE

És un bon xicot. És una persona treballadora i amb noblesa. Estava casat amb una dona que no treballava i a la que ell li proporcionava totes les comoditats fent entrar a casa tots els diners que podia, que és el que en realitat demandava del seu marit. Ell treballava en una fàbrica de calçat i també fent hores en l’hostaleria. Ella, a més de tocar-se la panxa, presumia davant les amigues d’aquella nova bossa de mà, de les ulleres de disseny, d’aquelles vacances en un creuer, de la seua manicura,... Després van tindre dos fills: una xica que ara és adolescent i un xic que encara està recorrent la infància.
Quan el marit arribava a casa després de treballar, volia la casa neta i el dinar en la taula. No sempre ho trobava fet. Això l’enrabiava i reprenia a la dona per la seua deixadesa, però ella encara li posava els fills en contra per a defensar-se de la seua escassa dedicació a la família.
No hi van haver excuses quan la seua dona va conèixer un altre home, un vividor que tenia la dona hospitalitzada i amb un estat de gravetat crònica i de la qual cobrava una pensió. En el poble era un conegut malfeiner. Prompte se’n van anar a viure junts. La gent es feia creus davant aquell canvi.
A ell no se li va ocórrer altra cosa que refugiar-se en l’alcohol i traure de dins tot el rancor que poguera guardar-li a la seua dona. I així, endinsant-se poc a poc en el món de la desesperació, va ser jutjat i allunyat de la seua dona, havent de passar-li una pensió per a mantenir els seus fills. El menut se’n va anar amb la mare, perquè encara no se n’adonava de tot i el podrien reconduir. La filla adolescent se’n va anar amb un oncle. No obstant això, la seua dona s’enduia tota la pensió que exigia puntualment.
Ell després es va quedar sense feina i va començar a tocar fons quan es va refugiar en un pis de lloguer, del que ja no va sortir pel seu propi peu. Els bombers el van traure alertats per la veïna que volia cobrar el lloguer i no observava cap moviment, al·legant que tampoc l’havia vist massa bé de salut temps enrere. Quan esperaven trobar-lo mort, el van trobar encara amb vida, però en estat catatònic, esperant pacientment la mort, abandonada ja tota il·lusió i desig de viure.
Es va recuperar, malgrat que li van quedar estranyes seqüeles en la vista. Va intentar refer una nova vida en altre lloc, però li estiraven els fills i només va poder veure la seua filla de tant en tant. Tots els seus li van recomanar que no tornara al poble, que refera la seua vida lluny del passat, al·legant que la feina també estava malament.
Ara viu en una rutina intentant subsistir i trobant-li poc sentit a la vida, perquè la feina també esta malament. Està lluny de tot, i de vegades no pot menjar només que pa, donat que els ingressos són escassos i ha de pagar una manutenció i un lloguer. No sap com enfrontar el futur ni tampoc buscar el recolzament que necessitaria, només viu com també ho puguen fer les plantes, esperant alguna gota d’aigua, una brisa...
Així, veient el desamor i una mostra d’alguns dels problemes quotidians de bastants persones, potser cal plantejar-se si anem a deixar que la situació vaja a pitjor en la societat actual, deixant-nos arrossegar pels corrents, les modes, la manca de responsabilitats, la deixadesa, els bens materials, l’abandó... o potser començar a fer un nou canvi en les nostres relacions amb les persones amb qui compartim determinats trams del camí de la vida.

NIU DE VOLTORS

Hi havia una dona viuda i que no podia tindre fills, que es va tornar a casar amb un home que també era viudo i tenia un fill. Així van tornar a formar una bona família, malgrat que corrien temps difícils i aquella dona també havia de treballar moltíssim per a pagar la casa que s’havien comprat, perquè el seu marit també estava delicat i les pensions encara no havien segut inventades. El fill va créixer i també es va casar. D’aquella nova família va nàixer una filla, que també va créixer.
No se saben els motius pels que la vida dona més garrotades a unes persones que altres, fins i tot sent bones persones, així que la vida va fer que aquella dona tornara a enviudar. Soles en sa casa, amb el dolor i la nostàlgia per aquesta altra pèrdua, va emmalaltir. Darrere de l’operació, el mateix dia en què li donaren l’alta de l’hospital, l’esperaven la seua neta i la seua nora exigint l’herència que corresponia al seu fillastre. Aquella dona va haver de pagar-li la meitat del que valia sa casa, només pel fet d’haver compartit alguns anys de la seua vida amb un home que tenia un fill. Aquest fill callava davant les exigències de la seua dona i la filla, perquè no tenia valor de dir-los res o perquè també es beneficiava.
Acabant de sortir del banc, la dona viuda li deia al seu fillastre que no hi havia dret pel que li havien fet, i li va fer la creu a aquelles dos dones, per molt que el fill ara obrira la boca per a dir-li que devia oblidar-ho tot, que no eren tan males persones.
La dona viuda té molts, molts anys, però conserva una lucidesa com pocs, i també una força amb la que va al mercat per comprar les pesades botelles que el fillastre es beu cada dia, abans o després de sortir dels bars. Ara la visita cada dia, i més des que va morir una neboda a la que la dona viuda va cuidar com a una filla i amb la que havia obtingut el suport i les satisfaccions que no havia tingut mai per altra banda. Ell continua casat amb la mateixa dona, amb la que potser veu algun dia a l’hora de dinar, perquè ella sempre se’n va amb les amigues i així l’home passa molts dies soles. Segur que dormen en llits separats i també està esperant l’altra part de l’herència, amb la qual heretaria una vegada i mitja més del que en realitat podria haver heretat.
Certament veient situacions com aquestes podem anar fent-nos una idea del món en què vivim i el panorama que ens espera. I sent que la cosa no millora, donat que cadascú viu mirant-se el seu propi melic, el més lògic és pensar que aquest món vaja a pitjor. Així que potser cal fer-se l’harakiri abans que els interessos o capritxos aliens predominen sobre els nostres i conseqüentment ens esguiten i ens facen mal.

RADIOGRAFIA DE L’HOME PERFECTE

Potser ens adonem de la classe de món on vivim quan veiem les noticies que parlen de guerres, violacions, robatoris, mentires, separacions, assassinats, malversació de fons, abusos, traïcions, difamació, manca de drets... Tots aquests fets tenen un factor comú: l’ésser humà. Partint del seu individualisme, sent un ser social, sembla que passa a pensar solament en ell mateix sense importar-li les conseqüències dels seus actes sobre els altres.
Impossibilitats davant el fet de canviar aquests fets tant inherents en la naturalesa de l’ésser humà durant segles, potser a algú se li va ocórrer amenaçar amb l’acumulació d’un mal Karma, el castic del foc etern... Però tampoc s’ha aconseguit cap millora al respecte.
Com molta altra gent, jo també pense en mi mateix, en el meu propi benestar i seguretat i després d’analitzar-me, sé que no sóc perfecte, però cada dia intente polir-me com a persona i com a creient, perquè també sóc conscient no estic soles en aquest món i tinc un propòsit per a la meua vida: aprendre i tractar de crear un entorn el millor possible, on la gent prenga consciència de la creació, com una part d’ella, pensant també en els altres, perquè certament no som conscients que si millora la relació i benestar de les persones del nostre entorn, també millorarà el nostre propi benestar i felicitat.
Així, dins d’un procés de maduració i busca, he trobat un exemple que considere inigualable en tota la història, malgrat que el llistó està molt alt, però que és una bona guia i segur que arribem on arribem sempre serà la millor referència: És la persona de Jesucrist.
Potser per a molts, parlar de la seua vida és un fet abstracte, inventat, poc definit, propi de beats, creients o capellans, fanàtics o desesperats... però potser caldria intentar fer una síntesi aclaridora del que ell representa:
Anteposa la voluntat de Déu a la seua pròpia vida. Així té una íntima relació amb Déu i sap perfectament quina és la seua voluntat, confiant en Ell amb una fe capaç de moure muntanyes. Però quina és la voluntat de Déu?: que el reconeguem, que hi haja estima entre nosaltres, que seguim les seues instruccions, que siguem feliços...
Esta lliure de tot condicionament humà: Que és tot el que ens diferència als uns dels altres, arrossegats per uns interessos, manipulacions, tradicions, cultures, religions...
Venç tota temptació humana: que és la seducció del món amb la que predomina la busca desmesurada del plaer, la comoditat, la riquesa, la fama, el poder... Així tampoc s'aferra a cap tipus de riquesa material, social o persona. Està lliure de tot el que ens pot lligar.
Sap perdonar i és capaç d'oferir l'altra galta quan se li agredeix: potser aquesta és la major mostra de serenitat, mansuetud, senzillesa, pacifisme, comprensió, valor...
No té prejuís davant de cap persona, donat que ningú és perfecte i totes les persones formem part de la creació i tenim la nostra valia. No cal deixar de banda a ningú.
És guia en el camí, savi, just i incorruptible en els seus principis, renunciant fins i tot del més valuós: la vida, prova de la seguretat i certesa del seu missatge.
Ell representa la màxima autoritat sense ser autoritari, així també és humil i el primer a servir als altres. No se li’n pujen els fums al cap i és conscient que tots som obrers en aquest món.
Rendibilitza els seus recursos, sent capaç de donar de menjar a moltes persones amb allò de que disposa.
Sap discernir el millor del pitjor. Perquè hi ha coses que ens convenen i altres que no, però no som conscients de les conseqüències de prendre determinades decisions o actuacions.
En definitiva, estima desinteressadament al seu proïsme. Certament si imitarem part d’aquest model, el món seria un altre.

CONFESSIÓ

He de dir que no sóc una bona persona. Menge molt, quan en molts llocs del món hi ha gent que no té per a menjar, fins i tot alguna vegada he tirat les restes del plat; de vegades en el meu horari de feina perd el temps o faig coses que no venen al cas excusant-me que necessite desconnectar; tampoc sé dir-li a una persona que l'estime si jo no ho sent al cent per cent, quan potser aquella persona necessita sentir eixes paraules de la meua boca; sovint alce la veu i perd els nervis explicant coses que els altres no semblen entendre, potser perquè no sé explicar-me i sempre resulta més còmode pensar que els altres són “curtets”; quan porte el cotxe, pense que tinc preferència respecte als vianants i quan camine, pense que tinc preferència davant els cotxes; desperdicie bona part del temps calfant-me massa el cap, com si no hi haguera coses millors o més importants que fer; vull fer molt i acabe fent poc més que res; sovint ho cremaria tot i em frustra veure que no puc millorar el meu entorn, però de vegades estic massa concentrat en la meua feina o els meus pensaments i m'oblide que hi ha gent al meu voltant; tinc prejudicis cap els altres, però sobre tot, jutge sense conèixer, sense saber; parle amb la boca gran i demane perdó amb la boca petita; dic que no m'agrada viure, però tampoc tinc valor de fer altra cosa que canvie la meua vida; sóc cabut i també nade contra corrent, perdent un temps irrecuperable i fent esforços innecessaris; vull les coses per a hui, i no em done temps per aprendre i preparar-me, i per si fora poc, m'agrada escriure i no llig tot el que deuria; com autor no m'agrada la pirateria, però em grave alguna pel·lícula o programa que tampoc em preocupa compartir; alguna vegada he utilitzat xarxes wifi que jo no he pagat; també m'he deixat enganyar per ofertes i promocions; intente comprar productes barats, sense pensar en l'esforç i abusos als que són sotmesos els seus productors; he disparat paraules que fan més mal que les bales, perquè ens deixen vius i malferits; done de menjar al gos i el porte al veterinari, quan hi ha persones que moren de fam i malalties; quan alguna cosa no m'interessa, em faig el boig o el despistat i mire cap altre lloc; m'ofenc quan em diuen coses, i no pense en aquelles vegades en què sóc jo qui ofén; sóc massa exigent amb mi mateix i també visc de manera relaxada; sóc un covard, que no és capaç de fer res quan algú esta fent una cosa malament davant meu; me n’aprofite de les biblioteques i activitats o serveis gratuïts sense voler donar res a canvi; dic que estic massa ocupat quan no sé com fugir del que em fa sentir incòmode; i per si fora poc, sóc sexualment ardent i també mire altres dones.
Després de tot, per a rematar la foguera, em considere bona persona i fins i tot hi ha qui també ho creu així. Crec tindre principis quasi inalterables i no combregue amb rodes de molí. Així m'alce cada dia amb l'esperança de polir-me, canviar el món sencer, però Senyor, com no trobe llum dins la meua foscor, acabaré pegant-me cabotades contra una paret.

SINÒNIMS I ANTÒNIMS

Parlar de Déu o del dimoni pareix que són coses que fan riure i ens semblen cosa del passat o d’un pensament primitiu o poc evolucionat, però sense dubte representen uns conceptes interessants de repassar, malgrat que com el yin i el yan d’altres filosofies o creences, igualment formen part d’un pensament dualista que es basa en la diferència: la força del bé, front a la força del mal; la de la creació front a la de la destrucció, la de l’equilibri front al desequilibri.
D’una banda, Déu representa el bé, la força creadora, la llum, la justícia, la pau, l’amor, l’esperit, el perdó, el vertader camí... Com a Senyor de tota la creació, demana una relació amb ell i el reconeixement de la seua obra i poder, amb una actitud nostra d’agraïment i disposició a fer el que ell ens demana, donat que és el millor per a nosaltres i també pels altres. Per a creure tot açò, és necessari recolzar-se en una cosa tan intangible o abstracta com la fe i associar-nos en la comunitat de l’església per a recolzar-nos els uns als altres, donades les nostres limitacions i debilitats, per arribar a ser un a imatge de Crist, responent també al principi d’unitat i universalitat.
D’altra banda el dimoni representa el mal, la força destructora, la foscor, la injustícia, la guerra, l’odi, la carn, la venjança, el camí alternatiu... És la rebel·lia al poder i el coneixement de Déu i ens repta a no sotmetre’ns a ell i fer i desfer per nosaltres mateixos fins arribar al coneixement propi. Només necessita dels nostres sentits i necessitats terrenals per a governar-nos, fent-nos creure que som lliures. Crea o remarca les diferències entre els éssers humans, dividint els enteniments. Alimenta una identitat pròpia anomenada ego, què resulta insaciable i sempre ens fa creure que som millor que l’altre, que el nostre camí és el més encertat. D’eixa diferència surt la incomprensió, la intolerància, el menyspreu, el rebuig, l’odi, i després de les primeres manifestacions de la violència, finalment apareix la guerra: entre comunitats, veïns, socis, germans, esglésies, partits polítics, equips de futbol, marques comercials, religions, cultures, sexes, races, nacions...
Podem triar en quin bàndol estar: el del bé, amb la unitat, l’amor, la igualtat, la justícia, la sinceritat, la lleialtat, la pau... o el del mal, amb la divisió, l’odi, la diferència, la injustícia, la mentida, la traïció, la guerra... Sabem perfectament on ens condueix cada camí. Llavors no ens queixem davant les conseqüències de la decisió equivocada.
Però si volem canviar la direcció de la nostra vida, com podem lliurar-nos de tota la càrrega, interessos o les diferències viscudes i apreses durant segles i generacions que tant ens desvien de la unitat?. Serem capaços d’acceptar que potser moltes coses no són com ens les han fet creure?. Serem capaços de deixar les nostres diferències i treballar per a fer un món millor, on el mèrit no serà nostre, sinó de Déu, el nostre guia vertader?. Serem Cristians tant còmodes que esperem una segona vinguda, quan realment la manifestació de Crist ha de vindre en cadascú de nosaltres?.

LLUNA DE MEL INOBLIDABLE

M’agrada la meua ciutat, la seua lluminositat, la seua tranquil·litat, el seu ordre i neteja i també el seu entorn. Sembla que es valoren més les coses quan coneixem altres situacions que hi ha en qualsevol part del món. És cert que podem veure documentals o ens ho poden contar, però per a mi sempre és millor viure-ho personalment. He de dir que vam gaudir d’un viatge apassionant i difícil d’oblidar, sobre tot, pel gran contrast respecte al nostre país d’origen. Llevant la majestuositat de les piràmides, els temples i la gran evolució d’aquella cultura en l’antiguitat, o la màgia del seu gran riu que dona vida enmig d’un terrible desert, només pel contrast en la forma de vida, ja val la pena anar. Jo tornaria, malgrat que em van quedar pocs llocs importants que visitar i tard o prompte, alguna diarrea també vam tindre, trobant a faltar el nostre net vàter.
Potser no va resultar una lluna de mel amb gran component romàntic, perquè la calor ens obligava a matinar per a fer les excursions programades el més prompte possible i “a toc de pito” per a visitar-ho tot en només una setmana. Així el temps lliure quedava invertit en descansar i amagar-se del sol. Tampoc hi van haver oportunitats de consumar el matrimoni per qüestions fisiològiques, ni vam gaudir d’un luxe, condicions higièniques o menjar exquisits, però vam conèixer gent molt interessant que ens va permetre passar-ho molt bé.
Es tractava d’un país principalment àrab i amb molts encants, a pesar que poguera resultar un entorn caòtic al visitant, però que els seus habitants entenen i saben desenvolupar-se. El cert és que vam triar aquest destí, en la seua versió més econòmica, perquè a més que era assequible a la nostra butxaca, també resultava culturalment interessant, a més que un viatge com aquest possiblement siga més difícil fer-lo en altra ocasió per edat o circumstàncies de la vida, o sense comptar amb l’organització per mitjà d’una agència. Però una vegada allí, tot és més senzill del que sembla i ens vam atrevir a fer activitats pel nostre compte sense els serveis que oferien els propis guies turístics de l’agència, que guanyaven considerables quantitats de diners per mitjà de les seues intermediacions. Certament ocupaven posicions privilegiades i monopolitzadores respecte a la resta de ciutadans. Açò és una altra cosa que em va impactar: la gran corrupció que existeix a nivell de carrer, en el que tot funciona per mitjà de suborns, propines, tractes de favor, influencies... i hi ha molta gent vivint al voltant de les molles que els guies deixen caure.
Un altra cosa interessant va ser la seua religió. Ens van dir que un 20% eren cristians i el 80% musulmans, que vivien en perfecta harmonia, però el cert és que d’aquest últim percentatge es podia saber clarament qui era practicant i qui no: els practicants tenien un morat en el front de tant resar agenollats cap a la Meca i fent tocar el front en terra. Acció que feien cinc vegades al dia. Fins i tot alguns arribaven a tenir un bony i sembla que els agradava lluir aquella mostra de la seua fe. Potser càpia pensar que siga fanatisme, però per a mi açò, a l’igual que la construcció d’aquelles piràmides, va ser una mostra de fe i obra digna d’admirar.
També ofereix molt que pensar veure les restes d’una civilització tant avançada, majestuosa i rica, que finalment va acabar desapareixent. Ens pot fer veure lo efímera que resulta tota riquesa i imperi, per molts anys que puga durar.
I un altra situació digna de ressaltar és el regateig, on a banda de molta paciència, ens podem adonar que les coses no tenen cap valor real, sinó el que nosaltres li vullguem donar, i que en aquest cas està quantificat amb diners.
Certament després de visitar un lloc com aquest, em sembla que ara seria quasi capaç d’anar per qualsevol part del món només amb una motxilla a l’esquena.