LES CLAUS DE LA GABIA

A tots ens han ensenyat des de xicotets a aspirar a ser feliços, però mai ens han preparat per al contrari, ni tampoc es pot dir que ens han ensenyat com ser feliços de la manera adequada, creant-nos així unes empremtes que governaran la resta de les nostres vides i que serà bastant difícil canviar i que a més, anirem perpetrant generacions darrere de generacions. Potser sovint ens han inculcat que aconseguirem la felicitat amb l’èxit, associat a guanyar molts diners, amb una bona feina; també és necessari tindre fama o poder i respecte dels altres; una casa gran, un bon cotxe, i gaudir de l’estima de la parella. Només cal afegir ja tindre una bona salut.

Potser tenint tot el que hem anotat, hi ha molts que no són feliços o veient que en realitat, tot açò no és fàcil d’aconseguir, ens han ensenyat a viure amb l’esperança que tot canviarà i ens anirà millor, o a viure de les il·lusions, fent-nos creure que potser un dia ens tocarà la loteria, vivint així amb castells en l’aire, que acaben convertint-nos en subjectes passius a mercè de qualsevol voluntat aliena. Açò constitueix el fracàs de qui no ha sabut fer-nos veure que la felicitat no és un bé material que prové de l'exterior, sinó que la podem trobar només amb l’actitud adequada davant la vida i davant els altres, valorant coses tan senzilles com la natura o un somriure; sense grans ambicions materials, sent respectuós amb els altres; sense envejar ni guardar rancors; sense orgull i amb humilitat...

És cert que moltes religions ho pregonen, però sovint la manera de fer-ho resta credibilitat, perquè en realitat són els primers que no ho practiquen i a l'igual que la política, han acabat prostituides i també sembla que pot més la voràgine d’un món i una vida que se’ns escapa, que la seua pràctica real i tot acaba confinat al lloc de les utopies, desterrant qualsevol idea que ens faça veure, més que creure, que un món millor encara és possible, malgrat que sembla que no interessa, perquè amb açò no es fa cap negoci.

Així també diuen que un xiquet riu multitud de vegades al dia, però segons ens fem majors, riem cada vegada menys. Perquè serà?. Potser perquè preferim alimentar més les pors, els prejudicis, els rancors, els odis, les enveges,... Llavors sembla que sobre la forja del nostre caràcter, acaben podent més les males vivències o la gent que també s’encabota en ofegar la felicitat dels altres, abans que els bons pensaments, les bones accions, les bones experiències... Endinsats ja en la vida adulta, segons ens han anat modelant, també sembla que els problemes d'atur, hipoteca, pagaments i la resta fan que cada vegada ens riguem menys. Si ho analitzem una mica, potser ens adonem que tampoc ens han ensenyat a enfrontar els problemes, inculcant-nos la idea que són quelcom summament negatiu, roí, dolorós, dels que cal fugir.

Tots coneixem massa aquestes coses. Sabem també que la rialla és la medicina de l'anima. Però hi sembla haver una tendència preferent cap el lloc malaltís i fosc de la vida. Així pensem només amb nosaltres mateixos; en omplir-nos les butxaques el més possible per a viure més que folgadament; alimentant dia a dia el nostre insaciable ego; creient-nos millors que els altres... i poc a poc, ens fiquem dins les nostres pròpies gàbies, de les que tenim les claus, però mai ens atrevim a alliberar-nos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada