He escoltat que amb la crisi volen retallar en sanitat i en educació. Centrant-nos en l’ensenyament, si el govern persegueix reduir el gasto en educació, ens trobem que l’ensenyança del futur és una realitat ja cada vegada més pròxima.
Jo me’n recorde que quan era menut, en casa s’aprofitava la roba i els llibres del major per als germans xicotets. Així, forràvem els llibres per que es conservaren millor i fins i tot, es cosia la roba quan es foradava i es posaven genolleres. En el col·legi, érem uns trenta alumnes per classe i en secundària, els ordinadors eren per a jugar en casa, qui en tenia, i poc més, perquè en l’escola ni es coneixien. Anàvem de viatge només al canviar de cicle i després de calfar-se el cap tractant de vendre un muntó de bitllets per a qualsevol rifa. No es celebraven els aniversaris i menys amb tota la classe en una cafeteria amb un parc ple de boles de colors. Tot açò és cosa del passat i de la memòria de la gent major.
En l’ensenyança d’aquest futur pròxim, no serà necessari invertir en grans instal·lacions, calefacció, aules modernitzades, taules i cadires, professorat, llibres, ordinadors, uniformes... Un sol professor, en un xicotet despatx, potser en la seua pròpia casa, podrà donar classe a uns dos-cents alumnes per via telemàtica, és a dir, amb un ordinador amb vídeo-càmera, connectat a la xarxa i cadascú en sa casa, fent-se càrrec de les seues respectives i pròpies despeses d’Internet, calefacció, llum, taula, cadira, ordinador... Els diners que s’estalviaria així l’estat!.
Així, el que per un lloc s’estalviara, es podria invertir fent gran el país, per exemple construint aeroports, malgrat que no foren necessaris i no s’obriren mai, perquè així es crearien llocs de treball per una bona temporada; també es podria augmentar el sou dels diputats i senadors o disposar de més diners per a les seues dietes (no règims dietètics); fins i tot, es podria renovar cada any el parc mòbil dels cotxes oficials i els uniformes dels cossos de seguretat nacional; els passos per als vianants també es podrien ja pintar del tot i no només en els seus extrems; podríem circular a 150 ó 200Km per hora en les autopistes tot l’any i no tres mesos a 110 per tal d’estalviar; fins i tot, hi haurien diners per enviar-nos a casa el programa complet de cadascun dels partits polítics de cara a les eleccions.
No cal tanta cortina de fum per a donar-nos què parlar o desviar la nostra atenció del vertaderament important, però clar, si es parla que és necessari reduir el gasto en educació, no importa haver de comprar llibres nous i totalment diferents cada any; ni passa res si canvien completament l’uniforme escolar cada poc temps, perquè com al cap i a la fi, això no ho paga l’estat sinó que ho paguen les famílies i sembla que aquestes no pateixen la crisi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada