Sovint la gent parla que la cosa està malament, que amb la crisi, no hi ha feina. Segur que coneixem algun amic o familiar que esta en l'atur; fins i tot jo mateix estic veient perillar la meua feina. Així hi ha empreses que tanquen o redueixen el nombre d'empleats perquè baixen les seues vendes; altres perquè han acabat endeutades o algunes perquè no han cobrat el que els devien, o fins i tot, perquè eren subcontractes de l’administració pública i aquesta té tants deutes, que no sap fer front als pagaments. Les empreses poc a poc van esgotant les pòlisses de crèdit dels bancs, que generen interessos que no els paguen els morosos; van reduint el personal o la jornada laboral; van demanant aplaçaments per al pagament dels segurs socials; van retardant els pagaments de les seues despeses; acaben pagant mig sou als empleats; van reduint serveis...
De vegades podem arribar a pensar que aquestes situacions queden encara bastant lluny de les nostres vides, però el cert és que estar fixe en una empresa o fins i tot ser funcionari, tampoc acaba garantint-nos que les vaques flaques no acaben dins la nostra pròpia casa i es mengen el nostre benestar.
Diuen que cal ser optimistes, que les vaques flaques no duren per sempre, com tampoc les èpoques de vaques grosses que estàvem vivint en els últims anys, situació que ja es reflecteix en antics llibres sagrats. El cert és que aquesta no sembla ser cap situació nova al llarg de la història, però potser o llegim poc, o poc hem aprés de la història i els nostres avantpassats, com si estiguérem una vegada rere altra vivint les mateixes circumstàncies sense saber sortir d’elles.
Potser ara cal començar a posar els peus en terra i qui sap si anem a tornar a viure com fa uns anys vivien els nostres pares, de lloguer acabats de casar, comprant els mobles poc a poc; amb només un cotxe en casa; compartint la vivenda amb els sogres, o fins i tot tenint els avis en casa; subsistint a base de cigrons, llentilles i creïlles; vivint únicament d’un sou, generalment del pare que feia llargues jornades de treball.
Estava clar que casar-se ja amb un pis completament moblat propi i amb tot luxe de comoditats, malgrat que a costa de quantioses hipoteques i préstecs, que s’afegixen a dos o tres vehicles per casa, que utilitzem fins i tot per anar a comprar pa al cantó de baix de casa; vivint completament emancipats dels pares i ficats els avis oblidats en qualsevol asil; cobrant sense necessitat de treballar... eren privilegis que no podien durar massa.
He de dir que tinc ganes de treballar, però vaig amb certa por perquè veig que s’acaba. Vull ser optimista, pensar que trobaré feina, que també m’abelleix un canvi que em permeta no acomodar-me massa rere anys amb les mateixes rutines i aprendre coses noves. No voldria haver de cobrar cap prestació d’atur, que segurament acabaria amb les meues ganes de treballar i potser poc a poc faria que anara acomodant-me mentre tinguera prestació i que no em moguera el necessari per a trobar altra feina, si és que en queda per algun lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada