FA FREDAT

Mai he tingut esperit empresarial, és més, també he segut bastant covard si alguna vegada m’ha il·luminat una idea que poguera haver-se convertit en una empresa. Així, no he reunit el valor necessari per arriscar, per a llençar-me a la piscina, perquè sempre m’ha fet por que l’invent no acabara de funcionar i amb conseqüència, perdera el poc que tinc, arriscant més la situació de la meua família. Llavors, sempre he preferit treballar per altres, conformant-me en tindre el necessari per a sentir-me útil i poder viure jo i la meua família, sense altres ambicions, sense majors preocupacions.

No obstant, sé bastant bé el que ser empresari suposa i més amb aquests temps de crisi, on es veuen perillar els anys de sacrificis, d’arriscar capital o fins i tot, patrimoni propi, perills que també afecten la gent contractada per l’empresa, de qui potser també depenen les seues respectives famílies. És una gran responsabilitat, amb la que també entenc que l’empresari haja de viure millor que el treballador, això sí, sense caure en l’explotació. Amb la crisi, cauen les vendes, potser també hi ha molts impagaments dels clients i igualment s’ha de fer front als préstecs sol·licitats per alçar l’empresa, els segurs socials, les nòmines, etc.

Ara que sóc un més dels que estan en l’atur, la major empresa d’aquest país, també condemnada a la fallida, he estat recorrent alguns polígons i dona llàstima trobar les empreses aturades, sense gent, mirant-se les cares, esperant que la cosa millore i moltes d’elles també han hagut de tancar. Parles amb la gent, amb la família, alguns en l’atur, altres amb reduccions de jornada o expedients de regulació d’ocupació, fins i tot havent estat treballant en grans empreses. Fa fredat.

On anirem a parar?. És la pregunta que sense dubte rondarà entre la majoria de la gent afectada per algunes d’aquestes situacions. Visites els serveis públics per a l’ocupació, i estan desbordats, no tenen ofertes de treball per a tanta gent. És el moment de pensar en marxar del país, i açò sí que és una cosa per a la que tinc valor, no m’importa gens anar a l’estranger si trobe feina, emportant-me també la meua família, malgrat que no parlem l’idioma, que tot ens resulte desconegut.

Podria ser moment de buscar la manera de donar-li forma a una empresa, és potser l’oportunitat, però em sent completament perdut, sol, sense saber per on començar i donat com està la situació, és tot un risc iniciar-se en el món empresarial. Tinc clar que vull treballar i si en aquest país no es pot,... És una cosa que ja he parlat amb la meua dona i tenim clar que se n’anirem. Ho veus en la televisió i molta gent jove també està triant aquesta opció.

Potser cal preguntar-se: Acabarà quedant algú que treballe, que puga mantenir a tots els que no treballen, o als que xarren des dels púlpits per acabar anant-se’n amb les butxaques ben plenes?.

LEER MÁS...

PER QUÈ?

El passat dissabte, poc després de l’hora de dinar, mentre passejava amb la família i el gos per la ciutat, vam passar per davant d’un caixer automàtic on hi havia tres persones, sembla que una mica enutjades entre elles. Un d’aquests, estava un poc més disgustat i alçava la veu, preguntant perquè li havia de passar a ell, precisament això, en cap de setmana. Sembla que s’havia quedat sense llibreta perquè el caixer se l’havia engolit, i per tant, també va resultar que no podria traure els diners que necessitava.

El que millor es va poder sentir, és com preguntava per què havia de passar-li a ell. Els altres, més que tractant de calmar-lo, encara sembla que l’estaven bonegant.

Resulta curiós, però segurament molts ens em fet aquesta pregunta alguna vegada en la vida, no perquè ens haja pogut succeir açò amb un caixer, sinó per moltes altres coses, com per exemple quan se’ns punxa la roda del cotxe, precisament el dia que tenim pressa; o quan al veí de dalt se li rebenta una canonada, que fa que acabe inundant-nos la cuina o el lavabo; o quan el policia es troba el nostre cotxe en un gual i posa una denuncia, encara que haja segut només per uns moments i el trobem a mitja feina; o quan precisament la nostra empresa tanca o fa una regulació d’ocupació i ens quedem sense treball; o quan hem de pagar una derrama en la comunitat o una reparació del cotxe, quan pitjor li ve a la nostra economia domèstica; o quan la parella s’enamora d’una altra persona i acaba deixant-nos; o quan la marxa enrere que no havia fallat mai, acaba deixant embarassada a la dona; o quan anem a pagar amb la targeta i aquesta no funciona; o quan buscant la parelleta del que tenim, naixen bessons... en fi! Per milers de coses més.

Per què?. Aquesta és una pregunta que també fan sovint els menuts, en eixa edat en què comença a despertar-se la curiositat. Sense dubte, aquesta és la gran pregunta que ha turmentat a l’esser humà i l’ha fet moure’s o cavil·lar en busca de respostes que no es conformen amb un “perquè sí”.

De vegades, buscant explicar aquestes situacions que ens fan qüestionar-nos la vida, potser quan no hem pogut trobar respostes palpables, uns han dit que quan les coses ens van malament, és per un mal karma que tenim acumulat; altres diuen que és un castic de Déu; altres que tot és fruit de la casualitat; també hi ha qui diu que tot forma part de les lleis del caos que regixen l'univers; o fins i tot hi ha qui afirma que és part del destí i del que hem vingut a aprendre en aquesta vida.

Malgrat que també podem trobar altres respostes palpables, tot són explicacions que pretenen donar resposta al fet que no podem controlar-ho tot. I potser mentre no acceptem que hi ha coses que escapen al nostre control o que no necessàriament han d’agradar-nos o succeir com nosaltres volguérem, la vida transcorrerà, potser fent-nos sentir disgustats, malhumorats, frustrats...

LEER MÁS...

VERÍ EN LA SANG

Potser és difícil dur-se bé amb tothom i de vegades poden produir-se friccions en el tracte amb les persones i més quan s'interactua amb elles prou de temps, per la feina, amistat, vincles familiars, etc. Però què passa quan aquestes asprors no es llimen i d’alguna manera continua existint eixa mena de relació?. Hi ha gent que té molta facilitat per perdonar, o alguns que simplement ho deixen passar i obliden, però hi ha altra gent que es guarda les ofenses en una motxilla, com una mascota que porta sempre damunt, i les alimenta dia a dia, potser esperant el moment de poder venjar-se i tirar-li a la cara totes les seues misèries o el pitjor menyspreu al que li ha causat algun agravi.

Es diu que el ressentiment és un desig de venjança, de poder resquitar-nos i veure a l'altre patir. Però també ens manté lligats al passat i ens impedix veure qualsevol opció o oportunitat futura de millora. Alguns també poden arribar a pensar que la vida és injusta amb ells, però realment ho és igual per a tothom. Hem de tindre clar que hi ha coses que no podem canviar, encara que no ens agraden.

Lamentablement, tots fem i diem coses que bé poden agradar o desagradar als altres, o bé els altres no sempre actuen com ens agradaria, ni tan sols nosaltres actuem sempre com agrada als altres, per molt complaents que vullguem ser. Açò últim ens dona superficialitat i falsedat en les nostres relacions i tampoc és la solució, perquè continuem alimentant el dolor del nostre interior. Si realment ens mogueren accions honestes, amb igualtat en el tracte de persona a persona, aclarint bé tota petita insatisfacció o percepció que ens resulte dolorosa, deixaríem de guardar ressentiments, així guanyaríem amb les nostres relacions personals i per tant, també seríem més feliços.

Com deia Buddha, “Aquells que estan lliures de pensaments de ressentiment, viuen en pau”. O segons Norman Vincent Peale, creador de la teoria del pensament positiu, “El ressentiment no danya la persona contra la qual vosté manté esta emoció, tot al contrari el ressentiment l'està menjant a vosté per dins”.

Però afegint frases com aquestes, potser la més aclaridora és l’observació de l’actriu Carrie Fisher, qui diu que “El ressentiment és com prendre verí esperant que l'altra persona morira”.

LEER MÁS...

ASSASINAT INVOLUNTARI

Aquesta setmana va vindre a visitar-nos una tia de la meua dona, que ens va contar que havia mort una amiga seua i estava un poc afectada, perquè segons deia, tenien ja una edat en la que qualsevol cosa podia donar-los més que un esglai. Ens contava que quan aquesta va sortir de casa, anant pel centre, un delinqüent li va pegar una estirada a la seua bossa de mà i va arrancar a córrer amb ella, sense mirar enrere.

La dona va caure i com a conseqüència del bac, es va trencar el maluc. Poc després, van haver d’intervindre-la amb una operació quirúrgica per posar-li una pròtesi, però sembla que hi va haver alguna mena de complicació a causa de la seua diabetis i finalment va morir. Feia ja dos dies que estava enterrada, segons ens va dir, parlant del sentit de la vida i lo fàcil que de vegades la podem perdre amb una favada com aquesta. Ella deia que li va agafar por d’anar sola i per aquest motiu, havia decidit que quan haguera de sortir de casa, no portaria ja cap bossa de mà. A més, igualment així li ho havien recomanat els seus fills, conscients que a ella també li podia haver passat una cosa així.

Després va afegir, que al lladre, sembla que algú a qui potser ja havíem vist alguna vegada pel carrer, l’havien detingut eixe mateix dia del delicte, però poc després, va ser posat en llibertat per tractar-se d'una rateria sense major importància.

Segurament ni aquest mateix delinqüent podria arribar a imaginar-se la conseqüència del seu acte, total perquè, per unes quantes monedes o uns bitllets?. I què anava a fer amb ells?. Seria més important que la vida d’aquesta dona?.

Tal vegada caldria pensar que aquest buscava la seua supervivència, però som potser animals per als que la pròpia supervivència es produïx encara a costa de la vida d'altres?. Qui sap si aquest és un comportament més comú del que ens pensem, malgrat que no siga de manera tan evident.

De vegades no arribem a ser conscients de la magnitud que poden abastar els nostres actes, per molt insignificants que ens puguen semblar en un principi. Una xicoteta acció, potser el detonant d’una gran tragèdia o de tot un canvi, que afecte no només a una persona, sinó a moltes altres. El cert és que mai podrem medir ni controlar fins on poden arribar els nostres actes i hi ha tants factors, que de vegades no tindran el impacte que esperàvem, però sempre hem d’actuar des del respecte, la prudència i les bones intencions. Segur que així hi haurà menys conseqüències negatives.

LEER MÁS...

EL SECRET

De vegades potser hi ha coses que estem desitjosos de contar-li a algú però tampoc volem que altra gent ho sàpia. També pot donar-se el cas d’haver fet alguna cosa malament que igualment no volem que ningú més conega. En qualsevol dels casos, ens trobem amb el misteri de les coses ocultes de l’ésser humà, que deambulen en la ment com grans secrets, però que potser tard o prompte acaben escapant-se de les seues presons.

Potser sovint ens podem trobar algú que ens diu alguna cosa que ens demana que no li diguem a ningú, i curiosament, sembla que tard o prompte, més gent de la que ens pensem acaba sabent eixa cosa des de l’ombra, sense que en aparença cap persona més ho sàpia; de vegades també perquè la mateixa persona que ens demanava que no li ho contarem a cap altra, és la primera que va dient-ho a altra gent, igualment en secret; o també perquè nosaltres mateixos ho compartim en confidència. Perquè ens costa tant callar-nos les coses?. Qui sap si és el llenguatge i la nostra capacitat de parlar una cosa que ens domina i és més forta que nosaltres mateixos i la nostra pròpia voluntat.

Però d’alguna manera, també sembla que ens agraden les murmuracions i parlar de les coses des de l’ombra, donant-li una aura de secret i misteri, com si fórem vells narradors que van transmetent la història o el saber amb la tradició oral, abans que sorgira l’escriptura. Hi ha qui les desprestigia dient que tot açò són xafarderies tan condimentades de boca en boca, que poc tenen a veure amb el seu “sabor” original, però coneguts és per tots el refrany que diu “quan el riu sona, aigua porta”.

Si realment vols que una cosa no se sàpia, comença per no dir-li-la a ningú; si mai vols que se sàpien coses que has fet malament, en compte d’haver d’amagar-les després, comença abans per no fer res que es puga titlar d’immoral, corrupte,...  Perquè com es diu en algun lloc: “res hi ha encobert, que no haja de ser manifestat; ni ocult, que no haja de saber-se”.

LEER MÁS...

CRIDADA INESPERADA

La mort. Parlar d'ella eriça el pèl a molts, potser perquè de la seua cridada ningú escapa i de viatjar en la seua companyia, tampoc es torna. Arribada l'hora de la mort, la majoria es deixen portar en la inconsciència del seu dolor o perduts en el mar de la demència.  Als més afortunats, se'ls presenta en la dolçor del son. A altres els sorprén de forma tràgica, sense possibilitat de reaccionar. També hi ha als que els ve lentament, en la llarga agonia d'una malaltia o amb el defallir del cos al llarg dels anys.

Tots coneixem les seues visites i esperem que vinga a més tardar possible a visitar-nos a nosaltres mateixos, sense acabar d'assumir que la mort és també la conseqüència de la vida.

Potser, quan més ens sorprén, és quan crida a algú jove, en la flor de la vida; però esta sorpresa mai s'acompanya d'il·lusió i alegria, sinó més aïna del plor més amarg, la tristesa més fosca, la fonda desesperació, el buit aborronador que colpeja o turmenta als que la van portar al món, a la parella, als fills, als amics, als companys de treball... Davant de situacions així, alguns ens parlen d'una vida eterna; dels àngels que l'acullen en els seus braços; de reunir-nos dins d'un temps amb ella en un lloc meravellós anomenat cel... qui sap!. Altres alimenten el seu record perquè seguisca entre nosaltres.

Així, a manera d'homenatge, tractant d'immortalitzar el record dels que la van conéixer millor que jo, arreplegue alguns dels seus missatges de despedida:

“No estigueu tristos per que se n'ha anat, estigueu feliços per haver-la conegut.”

“Estem ací de pas. La gent arriba i després se'n va i en el viatge de la vida l'única cosa que compta és el temps passat amb la gent que t'importa”.

“Allà on estigues et done les gràcies per haver entrat en les nostres vides deixant empremta”.

“Sempre estaràs en la nostra memòria, amb el desig que sempre et recordem amb el teu preciós somriure”.

Diuen que mentres se'ns recorda, som immortals... Per tant hui puc dir que hi haurà persones que viuran eternament”.

“Diana: ens deixes un buit en el cor, ja que no et tornarem a veure, però estaràs dins de tots i cada un de nosaltres. Part de tu esta en les nostres ànimes, i podem assegurar que no te n'has anat... ja que mentres et recordem, mai deixares d'existir”.

 

LEER MÁS...

DESVALORITZACIÓ

Malgrat que tot està relacionat, no cal parlar de la pèrdua de valors humans que tant preocupa a uns o la caiguda de la borsa que preocupa més a altres, perquè al cap i a la fi, eixes petites coses formen part d’un tot major i quan una petita part es desestabilitza, tot és qüestió de temps que tard o prompte afecte la resta. Així, en els últims temps, estem veient com està perdent valor tot allò en el que s’assentava la nostra societat: la família, l’educació, el treball, l’economia, la moda, el saber, les tradicions, la fe, la cultura...

Podem estar fixes en una gran empresa i que aquesta acabe enfonsant-se i quedar-nos sense feina igual que si tinguérem un contracte temporal en qualsevol altre lloc. Igualment podem pensar que gaudir d’una plaça fixa de funcionari de l’administració és un segur indestructible, però tampoc acabarà sent així. Primer van començar amb la congelació de salaris, després amb les reduccions en les nòmines... De la mateixa manera, el matrimoni, com un sacrament que era per a tota la vida, pot caducar ja i tindre prompte els dies ben contats o fins i tot, ja no cal exclusivament d’un home i una dona per a produir-se.

Tindre estudis, també és una cosa sobrevalorada; no és una cosa que garantisca seguretat i un bon treball estable. Hem pogut veure que hi ha gent amb molts estudis agranant els carrers i altres sense estudis dirigint empreses. També hem pogut veure la gran quantitat d’estudis, pensaments, coneixements o investigacions que molts d’ells acaben sent contradictoris. El lucratiu negoci de la cultura també s’ha vist afectat per la pirateria. Potser cada vegada hi ha menys gent que conega l’origen de les nostres tradicions festives, gastronòmiques o de balls populars i les practique, com la religió, que també ha quedat relegada a una minoria en declivi.

L’economia igualment ha segut un vaixell a mercé dels vents de l’egoisme, l’avarícia i l’explotació dels grans mercats i multinacionals, en el que s’han acabat enganyant els uns als altres i han escorat el vaixell. De la mateixa manera, si abans pensàvem en vestir bé, els joves han acabat vestint roba foradada i ensenyant-nos els calçotets, potser per a dir-nos que el que vertaderament llueix, és el que queda dins.

En realitat, el món material és caduc, com la salut i la vida, que anem perdent poc a poc. Així, potser hi ha qui pensa que cal viure la vida “a tope”, malgrat que siga a costa de la pròpia salut, la dels altres o imperant el nostre benestar per damunt del dels demés, obtenint beneficis encara que siga a costa d’accions deshonestes... Però això ens resta valor com a sers humans, ens desposseïx del respecte i no ens dona res de valor que dure més del que dura una vida.
LEER MÁS...