Mai he tingut esperit empresarial, és més, també he segut bastant covard si alguna vegada m’ha il·luminat una idea que poguera haver-se convertit en una empresa. Així, no he reunit el valor necessari per arriscar, per a llençar-me a la piscina, perquè sempre m’ha fet por que l’invent no acabara de funcionar i amb conseqüència, perdera el poc que tinc, arriscant més la situació de la meua família. Llavors, sempre he preferit treballar per altres, conformant-me en tindre el necessari per a sentir-me útil i poder viure jo i la meua família, sense altres ambicions, sense majors preocupacions.
No obstant, sé bastant bé el que ser empresari suposa i més amb aquests temps de crisi, on es veuen perillar els anys de sacrificis, d’arriscar capital o fins i tot, patrimoni propi, perills que també afecten la gent contractada per l’empresa, de qui potser també depenen les seues respectives famílies. És una gran responsabilitat, amb la que també entenc que l’empresari haja de viure millor que el treballador, això sí, sense caure en l’explotació. Amb la crisi, cauen les vendes, potser també hi ha molts impagaments dels clients i igualment s’ha de fer front als préstecs sol·licitats per alçar l’empresa, els segurs socials, les nòmines, etc.
Ara que sóc un més dels que estan en l’atur, la major empresa d’aquest país, també condemnada a la fallida, he estat recorrent alguns polígons i dona llàstima trobar les empreses aturades, sense gent, mirant-se les cares, esperant que la cosa millore i moltes d’elles també han hagut de tancar. Parles amb la gent, amb la família, alguns en l’atur, altres amb reduccions de jornada o expedients de regulació d’ocupació, fins i tot havent estat treballant en grans empreses. Fa fredat.
On anirem a parar?. És la pregunta que sense dubte rondarà entre la majoria de la gent afectada per algunes d’aquestes situacions. Visites els serveis públics per a l’ocupació, i estan desbordats, no tenen ofertes de treball per a tanta gent. És el moment de pensar en marxar del país, i açò sí que és una cosa per a la que tinc valor, no m’importa gens anar a l’estranger si trobe feina, emportant-me també la meua família, malgrat que no parlem l’idioma, que tot ens resulte desconegut.
Podria ser moment de buscar la manera de donar-li forma a una empresa, és potser l’oportunitat, però em sent completament perdut, sol, sense saber per on començar i donat com està la situació, és tot un risc iniciar-se en el món empresarial. Tinc clar que vull treballar i si en aquest país no es pot,... És una cosa que ja he parlat amb la meua dona i tenim clar que se n’anirem. Ho veus en la televisió i molta gent jove també està triant aquesta opció.
Potser cal preguntar-se: Acabarà quedant algú que treballe, que puga mantenir a tots els que no treballen, o als que xarren des dels púlpits per acabar anant-se’n amb les butxaques ben plenes?.
