Malgrat que tot està relacionat, no cal parlar de la pèrdua de valors humans que tant preocupa a uns o la caiguda de la borsa que preocupa més a altres, perquè al cap i a la fi, eixes petites coses formen part d’un tot major i quan una petita part es desestabilitza, tot és qüestió de temps que tard o prompte afecte la resta. Així, en els últims temps, estem veient com està perdent valor tot allò en el que s’assentava la nostra societat: la família, l’educació, el treball, l’economia, la moda, el saber, les tradicions, la fe, la cultura...
Podem estar fixes en una gran empresa i que aquesta acabe enfonsant-se i quedar-nos sense feina igual que si tinguérem un contracte temporal en qualsevol altre lloc. Igualment podem pensar que gaudir d’una plaça fixa de funcionari de l’administració és un segur indestructible, però tampoc acabarà sent així. Primer van començar amb la congelació de salaris, després amb les reduccions en les nòmines... De la mateixa manera, el matrimoni, com un sacrament que era per a tota la vida, pot caducar ja i tindre prompte els dies ben contats o fins i tot, ja no cal exclusivament d’un home i una dona per a produir-se.
Tindre estudis, també és una cosa sobrevalorada; no és una cosa que garantisca seguretat i un bon treball estable. Hem pogut veure que hi ha gent amb molts estudis agranant els carrers i altres sense estudis dirigint empreses. També hem pogut veure la gran quantitat d’estudis, pensaments, coneixements o investigacions que molts d’ells acaben sent contradictoris. El lucratiu negoci de la cultura també s’ha vist afectat per la pirateria. Potser cada vegada hi ha menys gent que conega l’origen de les nostres tradicions festives, gastronòmiques o de balls populars i les practique, com la religió, que també ha quedat relegada a una minoria en declivi.
L’economia igualment ha segut un vaixell a mercé dels vents de l’egoisme, l’avarícia i l’explotació dels grans mercats i multinacionals, en el que s’han acabat enganyant els uns als altres i han escorat el vaixell. De la mateixa manera, si abans pensàvem en vestir bé, els joves han acabat vestint roba foradada i ensenyant-nos els calçotets, potser per a dir-nos que el que vertaderament llueix, és el que queda dins.
En realitat, el món material és caduc, com la salut i la vida, que anem perdent poc a poc. Així, potser hi ha qui pensa que cal viure la vida “a tope”, malgrat que siga a costa de la pròpia salut, la dels altres o imperant el nostre benestar per damunt del dels demés, obtenint beneficis encara que siga a costa d’accions deshonestes... Però això ens resta valor com a sers humans, ens desposseïx del respecte i no ens dona res de valor que dure més del que dura una vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada