De vegades potser hi ha coses que estem desitjosos de contar-li a algú però tampoc volem que altra gent ho sàpia. També pot donar-se el cas d’haver fet alguna cosa malament que igualment no volem que ningú més conega. En qualsevol dels casos, ens trobem amb el misteri de les coses ocultes de l’ésser humà, que deambulen en la ment com grans secrets, però que potser tard o prompte acaben escapant-se de les seues presons.
Potser sovint ens podem trobar algú que ens diu alguna cosa que ens demana que no li diguem a ningú, i curiosament, sembla que tard o prompte, més gent de la que ens pensem acaba sabent eixa cosa des de l’ombra, sense que en aparença cap persona més ho sàpia; de vegades també perquè la mateixa persona que ens demanava que no li ho contarem a cap altra, és la primera que va dient-ho a altra gent, igualment en secret; o també perquè nosaltres mateixos ho compartim en confidència. Perquè ens costa tant callar-nos les coses?. Qui sap si és el llenguatge i la nostra capacitat de parlar una cosa que ens domina i és més forta que nosaltres mateixos i la nostra pròpia voluntat.
Però d’alguna manera, també sembla que ens agraden les murmuracions i parlar de les coses des de l’ombra, donant-li una aura de secret i misteri, com si fórem vells narradors que van transmetent la història o el saber amb la tradició oral, abans que sorgira l’escriptura. Hi ha qui les desprestigia dient que tot açò són xafarderies tan condimentades de boca en boca, que poc tenen a veure amb el seu “sabor” original, però coneguts és per tots el refrany que diu “quan el riu sona, aigua porta”.
Si realment vols que una cosa no se sàpia, comença per no dir-li-la a ningú; si mai vols que se sàpien coses que has fet malament, en compte d’haver d’amagar-les després, comença abans per no fer res que es puga titlar d’immoral, corrupte,... Perquè com es diu en algun lloc: “res hi ha encobert, que no haja de ser manifestat; ni ocult, que no haja de saber-se”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada