No sé si serà casualitat o no, però en l'últim mes he rebut una cridada d'una companyia de telefonia mòbil oferint-me gratuïtament dos dispositius per a connectar-me a Internet des de qualsevol lloc, això sí, després de tastar-ho durant deu dies, havia de decidir si quedar-m'ho o no. En cas d'agradar-me, ja hauria de pagar la corresponent quota mensual, que segons deia el xic, era molt assequible.
Una setmana abans també havia rebut la telefonada d'una editorial de qui temps arrere vaig ser subscriptor, oferint-me rebre gratuïtament una revista a canvi de comprar algun dels llibres que s'anunciaven en ella, segons es deia, amb un estalvi important respecte als preus en llibreries.
Pocs dies després igualment vaig rebre la telefonada d'un banc oferint-me una assegurança per desocupació, per descomptat, per una xicoteta quota mensual, segons s'afirmava, prou assequible per als avantatges que m'oferien.
I finalment, ahir vaig rebre la cridada d'una companyia de telefonia fixa oferint-me el servici d'Internet de tarifa plana i trànsit il·limitat i cridades nacionals a telèfons fixos gratuïtes, tot això a molt baix preu i sense quota d'alta.
Esta última xica, em va agarrar ja cansat i encara amb un poc de bon humor, però després d'insistir-li una vegada i una altra, amb els meus arguments per a afermar que jo no necessitava tindre Internet a casa, ni la meua dona, ni la meua filla que encara ve de camí, esta contraatacava amb nous arguments per a tractar de convéncer-me que jo realment necessitava Internet i si no hui, demà i si no jo, qualsevol dels meus familiars. Li vaig dir que tot eren necessitats creades i que jo únicament utilitzava Internet a la feina o per a enviar algun correu i per a això, podia apanyar-me-les des de qualsevol biblioteca o cafeteria, des del treball o inclús des del mòbil. Ella insistia a voler vendre'm el seu producte una vegada més. Afortunadament, la cridada va acabar tallant-se.
No sé què hauria passat si haguera dit que sí a totes les telefonades que vaig rebre, però la veritat és que necessitaria una important suma de diners al mes per a alimentar a tants pardalets piulant famolencs al meu voltant, però per no pintar-ho tan bonic, em sent com un gos a qui totes les caparres volen pujar-se, encara que t'ho vullguen vendre tot molt bonic.
Per si no fóra poc, ens pugen el gas, la llum, la gasolina, l'alimentació. Tampoc hi ha estabilitat laboral i amb compte de deixar de pagar la hipoteca, qualsevol factura, algun impost o a hisenda.
Així que tot són vampirs assedegats de xuplar-nos la sang, i més en estos temps de crisi, en els que pareix que les companyies tampoc volen deixar passar l'oportunitat de vendre, alguns tractant de subsistir i altres buscant traure sempre més beneficis, com si mai haguera sostre i sempre anessen a vendre més i més cada any, sense importar-los que hi haja desocupació o crisi.
