PODRIT DE DINERS


Tindre diners potser és la cosa a la que tothom aspira. Tots volen tindre millor casa, millor cotxe, més luxes i comoditats, potser pensant que així seran millors, més admirats o reconeguts; tots desitgen que els toque la loteria i tindre diners suficients com per a no haver de preocupar-se de res més en aquesta vida i ni tan sols haver de treballar. Sempre es diu que els diners no donen la felicitat, però tothom els desitja, potser perquè també es pensa que amb diners, tot es pot comprar, sembla que fins i tot la salut, l’amistat i l’amor.

Així, fa poc van tornar a eixir en les notícies el llistat de les persones més riques del món i em pregunte, perquè vol una sola persona tindre tants diners?. Què tenen els diners que tot el món els desitja i estima però que mai són suficients?. I perquè hi ha gent que en té tants i gent que té tan poc, que ni tan sols té el necessari per a menjar.

En altre programa vaig veure com viuen alguns dels fills d’aquestes persones multimilionàries del nostre país i que no obstant això, no arribaven a estar en la llista dels més rics del món. Aquests acabaven per no valorar res, sent uns consentits i uns prepotents; fins i tot vaig veure un matrimoni que li donaven sis mil euros al mes com a paga per a la seua filla, que no sabia ni el que era una hipoteca o haver de treballar, i aquesta ho gastava quasi tot amb cirurgia, total, ja veus amb quins resultats, perquè com a home, no em semblava gens atractiva, és més, resultava vertaderament repel·lent.

Saber de l’existència de persones amb tants diners que mai els podran arribar a disfrutar de tots ells i altres tant abandonades en el món, sense el necessari per a beure aigua neta, tindre les atencions mèdiques necessàries o poder menjar vàries vegades al dia en una casa que no puga endur-se el vent o en la que no patir fred ni humitats, o poder pagar-los joguets, roba o estudis als fills... em sembla una gran injustícia i una de les majors mostres d’egoisme de l’ésser humà. Però potser el pitjor de tot, és que tots els aplaudeixen; tots els admiren; tots volen viure com ells i això em sembla preocupant.

Pense que una cosa és tindre diners suficients com per a viure molt bé, folgadament i amb certa tranquil·litat; és més, molta gent s’ho mereix pels seus sacrificis i feina, habilitats i dedicacions, però una cosa ben diferent és tindre’n més i més, tants que no es gastarien en esta i un altra vida i ni amb una família nombrosa, i fins i tot arriba a perdre’s el compte de la fortuna que es té.

Crec que d’alguna manera, caldria limitar així la concentració de tanta riquesa en una sola persona, família o empresa, de manera que se’ls obligara a invertir o contribuir en la millora social. Potser així podríem tindre més llocs de treball, menys pobresa... i viure en un món una mica millor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada