FILOSOFIES D'UN IGNORANT

INFORMÀTICA D’USUARI

No sé massa bé què vol dir açò, però el cert és que tothom sap informàtica a nivell d'usuari i així ho posa també en el seu currículum, però el cert és que sovint vas als llocs on et pots trobar a qualsevol persona darrere d'un ordinador, que sempre acaba dient que li fa coses estranyes en aquell precís moment en el que t'ha d'atendre, i d'açò, no es lliuren ni els funcionaris, que tantes proves han hagut de superar per tindre un lloc de feina "per a tota la vida".

Sé que amb el sistema operatiu comunament estés en tot el món, la informàtica és molt accessible per als usuaris, que no necessiten entendre de programació per a poder utilitzar un ordinador amb més o menys facilitat, però una cosa és que siga més accessible, i altra ben diferent saber-lo utilitzar amb suficient soltesa per saber afrontar les possibles incidències, malgrat que hi ha qui pensa que la informàtica i la màgia estan molt relacionades. I en eixes vegades en les que et trobes algú així, fixe per a tota la vida, com si estiguera descobrint el món a través de l'ordinador o fent una exploració arqueològica i que després de tot no et pot solucionar allò que necessites i acaba demanant-te que ho faces per Internet... Potser cal preguntar-se què fa eixe tio ací?.

Jo potser sóc un d'eixos estranys personatges una mica ermità, que no té Internet en casa, però que té els coneixements suficients per desmuntar-te l'ordinador i tornar-lo a muntar peça a peça, connectant-lo en xarxa, blindant la connexió sense cable, compartint arxius o dispositius, instal·lant diferents sistemes operatius i milers de coses més, que al cap i a la fi, sembla que no aprofiten per a res.

Curiosament, per conduir un cotxe, ens resulta impensable fer-ho sense carnet, sense segur, sense passar-li la inspecció tècnica, o sense fer-li les revisions necessàries per que no ens deixe tirats enmig la carretera o fins i tot, puguem tindre un accident.

Amb la informàtica passa el contrari. Tot el món diu que en sap, però realment quasi tots es manegen amb un ordinador sense haver fet un curset abans que els ensenye el necessari, és a dir, van sense carnet. Sovint no gasten diners en programes antivirus o també utilitzen programes pirates o descarregats de qualsevol lloc, és a dir, van sense segur i sense inspecció tècnica. I a més, esperen que funcione sempre, sense donar problemes ni fer-li cap tipus de manteniment, de vegades tan senzill com una desfragmentació de disc o una neteja d'arxius temporals.

Sense dubte, ens trobem en un món difícil d'entendre, on potser l'experiència i l'habilitat són la cortina de fum que et demanen per ficar a qualsevol "enchufat" en un lloc on pugues fer i desfer sense que se n'adone del que passa. I així va el nostre país. De vegades, coses així em fan comprendre el fet que volen abaratir l'acomiadament, o el "despido", que sona més clar, però s'hauria d'aplicar tant en l'àmbit privat com en el públic.

RECUPERACIÓ DE METALLS

Durant uns quants anys vaig estar treballant en una fàbrica on es feien màquines per al reciclatge de qualsevol matèria: plàstics, cartró, tela, residus orgànics, metalls... Malgrat que el reciclatge ha estat cobrant importància en els últims anys i hi ha grans empreses, serioses, de prestigi, respectuoses amb el medi ambient, potser també ha segut una professió majoritàriament no massa ben vista, perquè ha estat atribuïda o duta a terme per un determinat tipus de gent sense molt bona fama. A aquestes persones, segurament no els ha importat massa el medi ambient, o el bé comú, sinó la pròpia subsistència, fins i tot, arribant a trencar o furtar metalls dels carrers o cablejat elèctric dels parcs per a vendre’ls després als ferrovellers.

Així, sempre em sona un tant graciós l’anunci de la ràdio que parla de la “recuperació” de metalls, però en aquest cas, de major valor que el ferro o el coure. Ara que potser no hi ha massa diners, les persones que tenen joies arriben a vendre-les i està de moda la compra d’or, sí, un metall, però no de qualsevol tipus. Per a mi això no constitueix una vertadera “recuperació”, sinó més bé una inversió, potser amb un component més lucratiu que el de la recuperació d’altres matèries menys decoroses i com a mitjà de vida.

Passejant per diferents llocs on sé que abans hi havia algun vell pal metàl·lic per al cablejat elèctric, o fins i tot prop de fàbriques abandonades, he pogut veure gent tallant a mà eixos metalls, segurament per a endur-se’ls i després vendre’ls per “guanyar-se la vida”, com sovint diu eixa mateixa gent amb la que també he tingut l’oportunitat de tractar.

El cert és que em sembla molt bé que es puga reaprofitar eixes coses que poden estar abandonades i que també permeten subsistir a altres famílies en aquestos temps de crisi, això és per a mi una vertadera “recuperació”, però cada vegada que veig eixa gran creu de ferro encimbellant una de les cimes del nostre voltant, em pregunte: no arribarem a despertar-nos un dia i no veure-la perquè algú se li haja ocorregut “recuperar-la”?.

EL FUTUR DE LA SANITAT

Sovint les noticies ens informen de successos tràgics sobre accidents, corrupció de la classe política, desocupació entre la classe treballadora, atemptats terroristes, catàstrofes naturals, pujades d’impostos, reducció de serveis, drets o prestacions i un llarg etcètera que acaben deixant-nos sempre un regust potser més que amarg.

Llavors jo volia escriure alguna cosa que aportara una nota d’humor, però el cert és que no se me n’ha ocorregut cap, o almenys que donara peu per a fer un article.

Potser em queda escriure d’un dinar familiar que vam tindre el cap de setmana, en el que ma tia es queixava que li havien assignat un altre metge, perquè segons argumentaven, el seu anterior metge estava molt saturat de pacients i aquest altre metge no en tenia tants. Ella va mostrar la seua disconformitat i va haver de fer una renúncia per a tornar a tindre el seu metge d’abans, amb el que estava satisfeta, malgrat que li suposara major temps d’espera.

El meu germà igualment va haver d’anar al seu pediatra perquè el seu fill tenia vòmits i diarrees, consulta de la qual no va traure massa trellat i van haver d’anar a urgències, per acabar finalment en mans d’un metge privat.

Així tots es queixaven de l’atenció sanitària que de vegades rebem i de la que encara volen fer retallades, que potser acaben promovent major malestar entre els professionals de la sanitat pública i que per tant, si cap, encara ens atenguen molt pitjor.

Es va afegir la idea que potser seria més barat, rentable i eficaç posar alguna mena de màquina, que ficant-nos una cànula pel cul, altra per la boca i un termòmetre baix del braç, ràpidament diagnosticara la nostra malaltia i acabara imprimint-nos un justificant del tractament necessari.

Potser aquesta és l’única nota d’humor que he trobat. Llavors van acabar parlant que potser, en compte de pagar a la seguretat social per que ens atenguen com ho fan o que arribe el dia que ni tan sols puguem gaudir d’una prestació de jubilació o d’atur, seria millor fer-nos un segur privat, que segurament acabaria resultant-nos més barat a banda que ens atindrien millor i igualment també fer un pla de pensions i un altre segur de desocupació.

Al cap i a la fi, sembla que la privatització acabarà sent la solució de tots els mals, o no?.

FA FREDAT

Mai he tingut esperit empresarial, és més, també he segut bastant covard si alguna vegada m’ha il·luminat una idea que poguera haver-se convertit en una empresa. Així, no he reunit el valor necessari per arriscar, per a llençar-me a la piscina, perquè sempre m’ha fet por que l’invent no acabara de funcionar i amb conseqüència, perdera el poc que tinc, arriscant més la situació de la meua família. Llavors, sempre he preferit treballar per altres, conformant-me en tindre el necessari per a sentir-me útil i poder viure jo i la meua família, sense altres ambicions, sense majors preocupacions.

No obstant, sé bastant bé el que ser empresari suposa i més amb aquests temps de crisi, on es veuen perillar els anys de sacrificis, d’arriscar capital o fins i tot, patrimoni propi, perills que també afecten la gent contractada per l’empresa, de qui potser també depenen les seues respectives famílies. És una gran responsabilitat, amb la que també entenc que l’empresari haja de viure millor que el treballador, això sí, sense caure en l’explotació. Amb la crisi, cauen les vendes, potser també hi ha molts impagaments dels clients i igualment s’ha de fer front als préstecs sol·licitats per alçar l’empresa, els segurs socials, les nòmines, etc.

Ara que sóc un més dels que estan en l’atur, la major empresa d’aquest país, també condemnada a la fallida, he estat recorrent alguns polígons i dona llàstima trobar les empreses aturades, sense gent, mirant-se les cares, esperant que la cosa millore i moltes d’elles també han hagut de tancar. Parles amb la gent, amb la família, alguns en l’atur, altres amb reduccions de jornada o expedients de regulació d’ocupació, fins i tot havent estat treballant en grans empreses. Fa fredat.

On anirem a parar?. És la pregunta que sense dubte rondarà entre la majoria de la gent afectada per algunes d’aquestes situacions. Visites els serveis públics per a l’ocupació, i estan desbordats, no tenen ofertes de treball per a tanta gent. És el moment de pensar en marxar del país, i açò sí que és una cosa per a la que tinc valor, no m’importa gens anar a l’estranger si trobe feina, emportant-me també la meua família, malgrat que no parlem l’idioma, que tot ens resulte desconegut.

Podria ser moment de buscar la manera de donar-li forma a una empresa, és potser l’oportunitat, però em sent completament perdut, sol, sense saber per on començar i donat com està la situació, és tot un risc iniciar-se en el món empresarial. Tinc clar que vull treballar i si en aquest país no es pot,... És una cosa que ja he parlat amb la meua dona i tenim clar que se n’anirem. Ho veus en la televisió i molta gent jove també està triant aquesta opció.

Potser cal preguntar-se: Acabarà quedant algú que treballe, que puga mantenir a tots els que no treballen, o als que xarren des dels púlpits per acabar anant-se’n amb les butxaques ben plenes?.

PER QUÈ?

El passat dissabte, poc després de l’hora de dinar, mentre passejava amb la família i el gos per la ciutat, vam passar per davant d’un caixer automàtic on hi havia tres persones, sembla que una mica enutjades entre elles. Un d’aquests, estava un poc més disgustat i alçava la veu, preguntant perquè li havia de passar a ell, precisament això, en cap de setmana. Sembla que s’havia quedat sense llibreta perquè el caixer se l’havia engolit, i per tant, també va resultar que no podria traure els diners que necessitava.

El que millor es va poder sentir, és com preguntava per què havia de passar-li a ell. Els altres, més que tractant de calmar-lo, encara sembla que l’estaven bonegant.

Resulta curiós, però segurament molts ens em fet aquesta pregunta alguna vegada en la vida, no perquè ens haja pogut succeir açò amb un caixer, sinó per moltes altres coses, com per exemple quan se’ns punxa la roda del cotxe, precisament el dia que tenim pressa; o quan al veí de dalt se li rebenta una canonada, que fa que acabe inundant-nos la cuina o el lavabo; o quan el policia es troba el nostre cotxe en un gual i posa una denuncia, encara que haja segut només per uns moments i el trobem a mitja feina; o quan precisament la nostra empresa tanca o fa una regulació d’ocupació i ens quedem sense treball; o quan hem de pagar una derrama en la comunitat o una reparació del cotxe, quan pitjor li ve a la nostra economia domèstica; o quan la parella s’enamora d’una altra persona i acaba deixant-nos; o quan la marxa enrere que no havia fallat mai, acaba deixant embarassada a la dona; o quan anem a pagar amb la targeta i aquesta no funciona; o quan buscant la parelleta del que tenim, naixen bessons... en fi! Per milers de coses més.

Per què?. Aquesta és una pregunta que també fan sovint els menuts, en eixa edat en què comença a despertar-se la curiositat. Sense dubte, aquesta és la gran pregunta que ha turmentat a l’esser humà i l’ha fet moure’s o cavil·lar en busca de respostes que no es conformen amb un “perquè sí”.

De vegades, buscant explicar aquestes situacions que ens fan qüestionar-nos la vida, potser quan no hem pogut trobar respostes palpables, uns han dit que quan les coses ens van malament, és per un mal karma que tenim acumulat; altres diuen que és un castic de Déu; altres que tot és fruit de la casualitat; també hi ha qui diu que tot forma part de les lleis del caos que regixen l'univers; o fins i tot hi ha qui afirma que és part del destí i del que hem vingut a aprendre en aquesta vida.

Malgrat que també podem trobar altres respostes palpables, tot són explicacions que pretenen donar resposta al fet que no podem controlar-ho tot. I potser mentre no acceptem que hi ha coses que escapen al nostre control o que no necessàriament han d’agradar-nos o succeir com nosaltres volguérem, la vida transcorrerà, potser fent-nos sentir disgustats, malhumorats, frustrats...

VERÍ EN LA SANG

Potser és difícil dur-se bé amb tothom i de vegades poden produir-se friccions en el tracte amb les persones i més quan s'interactua amb elles prou de temps, per la feina, amistat, vincles familiars, etc. Però què passa quan aquestes asprors no es llimen i d’alguna manera continua existint eixa mena de relació?. Hi ha gent que té molta facilitat per perdonar, o alguns que simplement ho deixen passar i obliden, però hi ha altra gent que es guarda les ofenses en una motxilla, com una mascota que porta sempre damunt, i les alimenta dia a dia, potser esperant el moment de poder venjar-se i tirar-li a la cara totes les seues misèries o el pitjor menyspreu al que li ha causat algun agravi.

Es diu que el ressentiment és un desig de venjança, de poder resquitar-nos i veure a l'altre patir. Però també ens manté lligats al passat i ens impedix veure qualsevol opció o oportunitat futura de millora. Alguns també poden arribar a pensar que la vida és injusta amb ells, però realment ho és igual per a tothom. Hem de tindre clar que hi ha coses que no podem canviar, encara que no ens agraden.

Lamentablement, tots fem i diem coses que bé poden agradar o desagradar als altres, o bé els altres no sempre actuen com ens agradaria, ni tan sols nosaltres actuem sempre com agrada als altres, per molt complaents que vullguem ser. Açò últim ens dona superficialitat i falsedat en les nostres relacions i tampoc és la solució, perquè continuem alimentant el dolor del nostre interior. Si realment ens mogueren accions honestes, amb igualtat en el tracte de persona a persona, aclarint bé tota petita insatisfacció o percepció que ens resulte dolorosa, deixaríem de guardar ressentiments, així guanyaríem amb les nostres relacions personals i per tant, també seríem més feliços.

Com deia Buddha, “Aquells que estan lliures de pensaments de ressentiment, viuen en pau”. O segons Norman Vincent Peale, creador de la teoria del pensament positiu, “El ressentiment no danya la persona contra la qual vosté manté esta emoció, tot al contrari el ressentiment l'està menjant a vosté per dins”.

Però afegint frases com aquestes, potser la més aclaridora és l’observació de l’actriu Carrie Fisher, qui diu que “El ressentiment és com prendre verí esperant que l'altra persona morira”.

ASSASINAT INVOLUNTARI

Aquesta setmana va vindre a visitar-nos una tia de la meua dona, que ens va contar que havia mort una amiga seua i estava un poc afectada, perquè segons deia, tenien ja una edat en la que qualsevol cosa podia donar-los més que un esglai. Ens contava que quan aquesta va sortir de casa, anant pel centre, un delinqüent li va pegar una estirada a la seua bossa de mà i va arrancar a córrer amb ella, sense mirar enrere.

La dona va caure i com a conseqüència del bac, es va trencar el maluc. Poc després, van haver d’intervindre-la amb una operació quirúrgica per posar-li una pròtesi, però sembla que hi va haver alguna mena de complicació a causa de la seua diabetis i finalment va morir. Feia ja dos dies que estava enterrada, segons ens va dir, parlant del sentit de la vida i lo fàcil que de vegades la podem perdre amb una favada com aquesta. Ella deia que li va agafar por d’anar sola i per aquest motiu, havia decidit que quan haguera de sortir de casa, no portaria ja cap bossa de mà. A més, igualment així li ho havien recomanat els seus fills, conscients que a ella també li podia haver passat una cosa així.

Després va afegir, que al lladre, sembla que algú a qui potser ja havíem vist alguna vegada pel carrer, l’havien detingut eixe mateix dia del delicte, però poc després, va ser posat en llibertat per tractar-se d'una rateria sense major importància.

Segurament ni aquest mateix delinqüent podria arribar a imaginar-se la conseqüència del seu acte, total perquè, per unes quantes monedes o uns bitllets?. I què anava a fer amb ells?. Seria més important que la vida d’aquesta dona?.

Tal vegada caldria pensar que aquest buscava la seua supervivència, però som potser animals per als que la pròpia supervivència es produïx encara a costa de la vida d'altres?. Qui sap si aquest és un comportament més comú del que ens pensem, malgrat que no siga de manera tan evident.

De vegades no arribem a ser conscients de la magnitud que poden abastar els nostres actes, per molt insignificants que ens puguen semblar en un principi. Una xicoteta acció, potser el detonant d’una gran tragèdia o de tot un canvi, que afecte no només a una persona, sinó a moltes altres. El cert és que mai podrem medir ni controlar fins on poden arribar els nostres actes i hi ha tants factors, que de vegades no tindran el impacte que esperàvem, però sempre hem d’actuar des del respecte, la prudència i les bones intencions. Segur que així hi haurà menys conseqüències negatives.