Tinc un company que com molta altra gent, està en l’atur i encara li queda per davant tot un any més durant el que poder cobrar la seua prestació. Però ara ja no cobra el mateix que al principi i ha de fer front al mateix lloguer del pis on viu i al préstec del cotxe que el seu dia, quan tot anava bé, va haver de comprar per anar a treballar fora de la nostra ciutat. Ara no pot pagar eixes dos coses i menjar al mateix temps. Ha decidit vendre el cotxe i buscar un altre pis, però com no té una nòmina, té dificultats per a llogar un pis més barat.
Vendre el cotxe en aquests temps de crisi, tampoc és fàcil. Però té sort perquè no té una família que arrossegar i mantindre. Així podria compartir el pis amb un desconegut, que podria ser una bona o una mala persona; amb el qual podria portar-se bé o mal, però en qualsevol dels casos, segur que perdria la seua intimitat o li dificultaria crear la seua pròpia família.
La cosa està malament, però ell és una persona desapegada, lluitadora, amb idees pròpies i per si fora poc, amb inquietuds espirituals; açò vol dir que creu en la necessitat d’un canvi, un canvi gran, però al dir açò tothom pensa que està “penjat”.
Últimament comença a estar cremat de la vida, de la gent i la seua indiferència. Veu poca perspectiva de futur i no creu que la cosa puga millorar en el proper any. Diu que el món està per a pegar-li foc; que aquest sistema que tenim muntat, està fallant i és inestable, perquè no funciona bé.
Intenta promoure un canvi en el seu voltant, però no troba suport de la gent: tot son prejudicis, dificultats, més indiferència. La gent té molts murs al seu voltant i potser només la maquinaria de combat els pot derrocar. Diu que tothom està latent, esperant que algú l’arranque per armar-la; que estem a les portes d’una guerra; que la nostra situació és semblant a la que hi havia en altres països quan van esclatar les dos guerres mundials.
Nosaltres podem continuar dient que efectivament ell està boig, que la cosa no està tan malament i no fer-li cas, continuant així amb les nostres rutines i mirant on seure el nostre cul; o pel contrari, donar-li, encara que siga, una petita part de raó i veure que realment eixe petit o gran canvi és necessari.
Està clar que no podem quedar indiferents: Què vas a fer: seure en una confortable cadira, armar-la o participar pacíficament en eixe canvi?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada