Un company em va demanar que escriguera alguna cosa bonica, així que deixant de banda la poesia, un dels sentiments més bonics que he tingut la sort i el privilegi d'experimentar és l’amor. Malgrat que és un terme a sovint molt idealitzat i abstracte, potser cal diferenciar alguns tipus d’amor: el més conegut i desitjat per tothom és estimar i sentir-se estimat per la parella, passant per la passió, la tendresa, el respecte mutu; però cal afegir que també el solem confondre amb la dependència de viure amb altra persona, fins i tot ens sembla en la seua màxima expressió quan l’enamorat li diu a la seua estimada: "no puc viure sense tu".
També es parla d’amor propi com l’estima que cadascú es té a si mateix i l’afany de millorar les pròpies actuacions; però tristament algunes persones no són capaços ni d’estimar-se a elles mateixa, i en altres, una sobreestima també sol alimentar l’orgull i pot arribar a convertir-se en arrogància i fer que menyspreem als altres.
Però el tipus d’amor que més difícil d’experimentar com éssers humans ens resulta és l’amor al proïsme1. Entenem la capacitat d’estimar a tots aquells que ens envolten o amb qui ens relacionem de manera que se senten bé, se senten a gust i ben atesos, senten que són importants per algú més, tal com a nosaltres ens agradaria que ens tractaren. Aquest és el verdader amor en tot el seu màxim esplendor; és l’amor que té mèrits, perquè quin mèrit tenim si estimem a qui ens estima, o si fem el bé a qui ens fa el bé o si prestem a aquells de qui esperem rebre?.
Sense dubte ens resulta molt difícil tractar bé a aquells que no s'han portat bé amb nosaltres, però la vida és massa curta per a viure-la en pleits, baralles i divisions. Potser cal que siga aquesta la nostra aspiració, perquè si cadascú ho practicara una mica més, segur que ens sentiríem millor amb nosaltres mateix, amb el món i la vida i també amb Déu, que és la font d’aquest Amor.
Així que per molt que vullguem parlar de coses boniques com amor, alegria, sort, fortuna o felicitat, a mi no deixa de fer-me veure lo trist que és saber que en el món, i fins i tot en la nostra pròpia ciutat, hi ha gent que no coneix eixe amor misericordiós, desinteressat, lliure, pacient, servicial o sense enveges ni prejudicis. Potser cal deixar de mirar-nos el melic veure que hi ha gent que està abandonada, perduda, soles...
Certament a mi m’agradaria fer alguna cosa més que ajudara a canviar una mica el nostre entorn. I a tu?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada