Quan jo era petit, va ser molt coneguda la pel·lícula d’un ser d’aparença no massa atractiva i vingut d’altre planeta, que estirant un dels seus llargs dits amb la punta encesa d’un color vermell brillant, deia amb la seua veu espatarrada allò de “SED BUENOS”. Sense dubte, era un gran missatge per a la ment infantil, que per aquell temps es limitava a fer cas als pares, no fer “trastades” i no barallar-se amb el germà o amb els companys de l’escola.
A mida que passen els anys, allò de ser bons ens resulta més complicat, potser pel tipus de relacions i responsabilitats que comporta la vida adulta o els hàbits que anem adquirint per les nostres pròpies experiències o influències de l’entorn i les circumstàncies.
És possible que no ens barallem com nens pegant-nos mossos o bufetades i així ens creguem que hem madurat, no obstant, encara es registren comportaments infantils que els nostres adversaris de baralla, ara amb caràcter psicològic, no tardaran gaire en tirar-nos a la cara, o fins i tot, arribar a una violència més desmesurada. Si quan érem petits amb una mirada seriosa, un calbot o unes paraules raonadores en teníem prou per a canviar d’actitud, quan som adults es necessita molt més, perquè també ha crescut en nosaltres la llavor de l’orgull i les nostres pròpies conviccions. Així tenim diferències de pensar, millor afinitat amb unes persones, clar rebuig amb altres, enveges, odis, jutgem els demés segons les nostres pròpies maneres de pensar, que sempre creem que són les més encertades... Hem perdut la plasticitat de la ment infantil.
Però, què és ser bo?. Potser una actitud massa idealitzada, que no obstant ha de ser la meta d’una persona que ha de madurar en la seua relació amb si mateix i amb els demés. Perquè hem de madurar?. Per a no patir tant en aquest món. Què comporta eixe “SER BO”, eixa maduresa?. Ser humil i senzill, no ambiciós ni arrogant; ser conformista, no envejós ni avariciós; perdonar, no venjar; ser solidari, no cobdiciós; ser comprensiu, no intolerant; ser pacífic, no bel·licós; ser lliure, no dependent; amar, no odiar; creure, tindre esperança, no desesperar-se ni deprimir-se; recolzar i ajudar, no desentendre’s...
Hem de reconéixer, que el bon camí, és el millor per a nosaltres i per als demés, a més que també és el que menys ens fa patir. Si no és aquest el nostre camí, no ens queixem i resignem-nos en el nostre patiment que tard o prompte, portarà a l’autodestrucció, però encara estem a temps de canviar de direcció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada