EL MUR DE LA SOLEDAT

L’altre dia una persona em va dir que se sentia soles. Tenia ja més de cinquanta anys, estava divorciada, els seus fills ja duien les seues pròpies vides i a més a més, ja feia anys que havia renunciat a les seues amistats per dedicar-se al matrimoni i l’educació dels fills, com va exigir el seu marit per aquells temps, que per sort han canviat. Ara, després de tant de temps, se n’adonava del seu problema.
He d’admetre que de vegades també m’he sentit soles en aquesta vida, fins i tot havent-hi gent al meu costat. Resulta curiós que en un planeta superpoblat en el que hi ha milions de persones, hi haja gent que se senta soles, però cal afegir que les persones no son animals de companyia i també en base a la meua pròpia experiència, he de dir que en gran part, la soledat de cadascú, es conseqüència de la seua pròpia forma de ser o actuar. No cal pensar que som tan bons com per que siguen els demés els que hagen de vindre a fer-nos companyia. Això potser només els succeeix als rics i famosos. Si sentim que hi ha soledat a la nostra vida, només nosaltres hi podem posar remei. Hem d’obrir-nos als demés, buscar-los, oferir conversa, compartir alguna activitat, véncer la nostra timidesa, deixar de banda els nostres prejudicis o recriminar-los res, donat que només quan hi ha una gran amistat i confiança, es poden dir certes coses malgrat que no sempre és així, però abans de fer amics, hem de tindre molts coneguts i potser fer una bona selecció per a iniciar una gran amistat.
Al llarg de la vida, tampoc hem de descuidar ni un moment a les persones amb les que ens sentim a gust o hi ha certa relació i sempre cal mantenir el contacte, per molt ocupats que puguem estar. Cal remarcar que no hem de fer servir la llàstima per que els demés vinguen a llepar-nos les nostres ferides. Hem d’aprendre a emmotlar-se a les situacions i les persones, paradoxalment acceptant-les com son i sense esperar que elles ens acceptem com som nosaltres. Hem de pensar que tots som selectius amb les nostres amistats i volem el millor, algú amb qui parlar, omplir el temps, divertir-se, algú en qui confiar o demanar-li ajuda quan la necessitem. Però per açò hem de mostrar sempre la nostra millor faceta. Si som uns grunyidors, no esperem trobar qui ens aguante. Ho acceptem o no, així és. També forma part de l’egoista naturalesa humana.
Per descomptat que no és cosa fàcil, però és molt possible i només cadascú ho pot engegar, si realment vol deixar de banda la seua soledat, i el cert és que quan més temps deixem passar, serà pitjor i més ens costarà. L’edat juga molt en contra. Hem de tenir clar que si no posem els nostres esforços en açò, llavors tampoc devem queixar-nos de la nostra soledat. Per a conèixer gent sempre podem fer servir el voluntariat, qualsevol curs de formació, el gimnàs, una comunitat religiosa, participar amb alguna associació, un grup polític, un centre social, un sopar d’empresa... La resta, també és cosa nostra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada