He de dir que sóc una persona amb inquietuds espirituals. Crec en Déu al llarg de molts anys de la meua vida he estat buscant-lo per tot arreu i en la mida de les meues possibilitats, tractant de comprendre’l, sinó a ell, almenys les lleis de l’univers. Casi res!. Així, he pogut compartir amb prou gent maneres de creure i pensar molt diferents en aquesta matèria, però també puc afegir que de vegades resulta difícil distingir quina part d’eixes creences pertany a Déu i quina a l’ésser humà i les seues pròpies interpretacions.
Entre els diferents orígens de la paraula religió, l’etimologia més acceptada és aquella que diu que ve de la paraula llatina “religare”, que més o menys significa “unir”, és a dir tornar a apropar a l’home a Déu. Però també trobem el substantiu “religiosus”, que volia dir “escrupolós”, per tant, el que no es comporta a la lleugera sinó cuidadosament.
Per contra, alguns ateus diuen que les religions responen a un sentiment de transcendència que fa que l’home es rebel·le davant la mort i desitge perpetrar-se més enllà del que suposa la mort. Així, de vegades aquest ego tant apegat a la vida es projecta més enllà de la mort i crea una nova dimensió de vida, quan en realitat no hi ha res.
El cert és que la religió, a banda de ser motiu de discussió, ha arribat a produir guerres, defensant que una és millor que l’altra, és a dir, que és aquesta la vertadera i no l’altra, apartant-nos així del seu vertader propòsit. I aquest és un dels arguments més sòlids per als que no creuen en l’existència de Déu. Però com possiblement no trobarem mai a cap home que siga posseïdor de la veritat més absoluta, tant si creu en Déu, com si no, jo per si de cas em preocuparia del meu comportament davant els meus semblants.
Pel moment només puc afegir que si no som capaços de dur la vida (allò que coneixem i vivim cada dia) pel camí més adequat, que ens faça viure millor, més feliços i en un món també millor cada dia, què anem a saber del que hi ha després de la mort. I per si de cas aquesta vida és una cosa única, potser el vertaderament important no siga “viure-la a tope”, sinó ser feliços duent-se be amb tothom, perquè al cap i a la fi, per moltes riqueses que tinguem o experiències que vivim, si les nostres relacions amb els semblants son motius d’odi, enveges, discussions, guerres... no ens permetran gaudir d’una vida massa feliç.
Finalment em quede amb les paraules del Dalai Lama que diu "La millor religió és la que t'aproxima més a Déu, a l'Infinit. És aquella que et fa millor. I et fa millor allò que et fa més compassiu, més sensible, més desapegat, més amorós, més humanitari, més responsable, més ètic..." Que al cap i a la fi, açò és el perfecte exemple de Jesucrist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada