En repetides ocasions he vist gent en la nostra ciutat furgant en els contenidors de brossa. Podríem dir que de vegades aquest fet constitueix una vertadera malaltia, donat que algunes persones es dediquen a emmagatzemar tot tipus de deixalles sense major sentit ni profit, però també hi ha gent que ho fa per necessitat, buscant coses que aprofitar per vestir-se, per vendre, o fins i tot, alguns per menjar.
Només de pensar en les olors de restes de peix i verdures o fruites en descomposició, bolquers, compreses o qui sap què altres coses que ambienten l’interior d’un contenidor, sent vertadera angoixa.
Què pot dur a una persona a rebaixar-se d’aquesta manera i buscar entre la brossa?. Podríem pensar que alguns ho fan per orgull, perquè els suposa una humiliació haver de recórrer a la caritat dels altres i mirar-se cara a cara, amb submissió, medint-se, comparant-se, depenent al complet d’eixa voluntat aliena, que potser es troba en una posició dominant, superior. Sembla així que un contenidor és més anònim i impersonal, però on està el possible orgull davant aquesta altra acció?.
D’altra banda, també hi ha gent que representa l’altra cara de la moneda, que no sent la vergonya o fins i tot, de vegades no tenen una vertadera necessitat per demanar, però que ho fan aprofitant-se’n de la bona disposició de la gent caritativa, inclús amb exigències.
Així, un temps enrere, potser la caritat era un model necessari, que responia a la moral de l’època i que funcionava, però pense que hui és un arquetip completament desfasat i que no funciona, a més que contribueix a crear persones dependents, acomodades i inútils, que no fomenten ni fan servir les capacitats d’autoabastiment pròpies de tot ésser humà, actitud que a més, es perpetua generacions darrere altres, classificant així les persones com integrades en la societat o marginades.
Una vegada algú em va dir que eixes persones són “inoperants”. Potser volent ser culte, igualment va acabar qualificant a eixes persones d’inútils. Jo estic convençut que tots tenim capacitats, que per agranar un carrer, vigilar un parc, acompanyar a una persona, passejar un gos o cuidar un paratge natural, tampoc fan falta massa aptituds especials, a banda que fer coses com aquestes ens pot fer sentir útils, que no som uns marginats, que en realitat estem guanyant-nos el pa amb dignitat.
Potser aquest nou model d’intercanvi haja d’anar ja obrint-se pas, deixant enrere el vell model sobre protector, paternalista i caritatiu, que es limita a donar un peix per a hui i més fam per a l’endemà, en compte d’ensenyar a la persona a autoabastir-se, intercanviant les seues capacitats per obtindre el necessari per a viure. Després de tot, dir açò no és res nou perquè ja estava contemplat en escrits molt antics. Falta arribar ja d’una vegada a posar-ho en pràctica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada