Des de menut he aprés a parlar en valencià com la cosa més natural del món. Els meus pares sempre han parlat en casa fent ús d’aquesta llengua, igual que els meus avis, que quasi no sabien parlar en castellà. Pense que jo he tingut sort de ser bilingüe i aprendre prou bé els dos idiomes. Potser hi va haver algun moment en el que es va restringir parlar aquesta llengua, o també es va titllar com de “segona classe”, però temps després, es van invertir molts diners rescatant-la i potenciant-la, potser ja en excés, de vegades caient en absurds nacionalismes, qui sap si sovint emmascarats baix el nom de cultura, o com escolte ara, que fins i tot constitueix una opció xenòfoba per als estudis dels fills, donat que hi ha menys immigrants en les classes en valencià.
Potser el mateix succeeix entre els col·legis públics o religiosos. Llavors la llengua i les creences religioses, qui sap si a més associades a ideals polítics, constitueixen uns clars elements diferenciadors, separadors i si ja els anem alimentant amb l’educació en el col·legi, entrem ja en els mateixos cercles viciosos que han governat la humanitat des de sempre, dels que no hem tret res que no siga alimentar el conflicte, la diferència, la divisió, per molt que es parle d’igualtat, tolerància i una diversitat enriquidora.
Ara es parla també de retallades, i qui sap si tornaran a retallar el valencià, però potser, sempre acabem retallant de qualsevol part menys de les estupideses amb les que es mou l’ésser humà des que camina per la terra i que no ens deixen traure la mà del carabassí, per molt que creguem haver evolucionat, on només distingim gent del poble o forasters; rics i pobres; bons i roins; amics i enemics; de dreta o d’esquerra; d’un color o d’un altre; creients i no creients; d’aquest equip de futbol o de l’altre... És clar que la diversitat està ací, però en aquest sentit, sembla que el que és d’un, sempre acaba sent millor que el que fa, creu, segueix o pensa l’altre i encara no ho sabem portar massa bé la diversitat, igual que passa amb el llenguatge, que fins i tot parlant un mateix idioma, acabem sense arribar a comprendre’ns del tot. Llavors què importa si parlem castellà, valencià, anglés, xinés o romanés?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada