Caminava un dia pel carrer i em vaig trobar un home que apel·lava a la meua voluntat per a poder donar de menjar als seus nombrosos fills aquell dia. Sense pensar massa, li vaig assignar un valor a la meua voluntat en forma de tres monedes, creient que potser, la meua aportació seria invertida en altres menesters que no fossen l'alimentació d'uns fills desolats i famolencs.
Li vaig donar de menjar sense haver-li ensenyat a pescar. Aquell dia el món continuaria igual que el dia anterior i que l'anterior de l'anterior, perquè tu, t'havies topat ja amb aquell home o un altre paregut en una altra ocasió. Els dos vam fer el mateix.
Un altre dia, el teu i jo ens vam trobar i sense saber com, va sorgir el tema: els dos teníem clavats l'agulló d'aquell home que demanava menjar. Vam protestar davant de les autoritats; ho vam denunciar en la ràdio i la premsa: “Hi ha un home que hui tenia dificultats per a donar de menjar als seus fills”. Però tot es va quedar en oïdes sordes. Ningú ens va donar cap solució. La meua veïna viuda va voler recolzar la nostra causa; després es va apuntar un jove universitari. Vam arribar a ser set els preocupats per aquell home. El vam buscar un dia i un altre i un altre més, però no va aparéixer; encara que en el camí, vam trobar a quatre més com ell, que a més de no tindre per a menjar, tampoc tenien on dormir. Tres dels nostres companys se'n van anar decebuts per un sistema en què ja no creien. Per la nostra part, amb un garatge, unes mantes i un olla, els “sense sostre” van menjar aquell dia i van dormir fora del perill de la pluja. A la nit següent hi havia més boques que alimentar i més calor que oferir.
Ningú ens havia pagat; ho féiem per pròpia voluntat; perquè ens preocupaven els altres; perquè ens avorria un món sempre igual d'acomodat; perquè li demanàvem un poc més a la vida.... Era necessari fer molt més, encara que no teníem recursos. Un empresari es va solidaritzar amb nosaltres i després d'alguns tràmits, aquell tres de març es va crear la nostra associació.
Vam veure que al nostre voltant estaven sorgint altres associacions de voluntaris preocupades pels discapacitats; pels ancians; per les dones maltractades; pels immigrants; pels malalts d'alzheimer; pels xiquets marginats... En aquell moment començava a estar de moda ser voluntari.
Poc després, ens vam adonar que la meua veïna tenia la nostra companyia; l'universitari va omplir el seu currículum; a l'empresari li van desgravar en els impostos i va tindre prestigi social; i jo... em vaig sentir a gust amb mi mateix; però entre tots, li vam posar un pegat al sistema capitalista, que per descomptat, recolzava tota labor voluntària.
Passava el temps en forma de setmanes, mesos, anys. Jo em vaig cansar i no vaig trobar un relleu per a portar el meu testimoni. La veïna va emmalaltir. L'universitari va trobar nóvia i se va anar a buscar treball i l'empresari va preferir invertir en borsa.
Pareix que ser voluntari ja no estava de moda. Vam donar la nostra voluntat o vam alimentar els nostres interessos?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada