Certament sembla l'argument d'una pel·lícula, però lluny d’aquesta temàtica que no m’agrada gens veure en el cine, i malgrat que no crec en l’existència del dimoni, quan veig les barbaritats que cometen algunes persones, admet el que no sabria anomenar-ho d’altra manera sinó com a certa presencia del mal dins de l'ésser humà, en major o menor mida. Així, podem trobar mals sentiments o pensaments com l’avarícia, l’enveja, l’odi, el rancor, el menyspreu, la intolerància,... que arriben a tornar-se en males accions com les violacions, els assassinats, les traïcions, els robatoris, les calumnies i difamacions... I finalment porten a males actituds que acaben arrelant de manera irrevocable en el comportament diari d’alguns éssers humans: agressivitat, indiferència, irresponsabilitat, orgull, addicció, mentira, racisme, bel·licositat...
Una cosa crec que és certa: mentre vegem al dimoni fora de nosaltres, potser ens creurem que nosaltres fem les coses massa bé i no tenim res que canviar, però potser càpia pensar que el mal habita entre els buits que no cobrix el bé, i certament no hi ha que regar-lo per a que li reste lloc al bé. Curiosament en l'últim llibre que estic llegint, em va semblar interessant el que comentava l'autor, dient que la violència podria considerar-se una forma patològica de comunicació humana, causada per la impossibilitat de satisfer la necessitat contacte humà des del moment que naixem. Així, quan l'individu no pot acariciar, colpeja; quan no pot fer l'amor, viola; quan se sent rebutjat i no pot comunicar-se amb els altres, agredeix; en suma, quan no pot amar, fa la guerra. Sembla alguna cosa com dir que qui no ha conegut i experimentat el bé, fa el mal. Curiosament és contrari al dit que afirmava que l’home és bo per naturalesa.
Tot açò ens priva a nosaltres mateixos de ser més feliços, però la cosa no es queda ací: també priva a altra gent de la seua pròpia felicitat i això no es deuria permetre. Quin sentit tenen aquests pensaments, accions o actituds?. O quin és el seu origen en nosaltres?. Són preguntes que caldria que ens férem. Potser analitzant aquestes miserables parts de nosaltres i reconeixent-les a temps podríem evitar que els pensaments acabaren en accions i aquestes en actituds, però com tot el que sembla bo, és necessari un esforç i de vegades, també és necessària ajuda d’altres persones, i sobre tot, un desig de canvi, que sempre serà pel nostre propi benestar i pel dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada