FILOSOFIES D'UN IGNORANT

L’AMENAÇA POLÍTICA

Sabem que tots els polítics són iguals. Fa anys que hem estat governats per partits polítics de tots els colors i continuem veient com cada vegada són majors les desigualtats socials; prevalen els interessos econòmics per damunt de les persones i el planeta... Han tingut l’oportunitat de millorar aquest món i s’han deixat comprar servint a interessos propis, donat que tots som humans i hem construït una societat amb els pilars del “sálvese quien pueda”, “la riqueza siempre es poca” o “els diners per on passen mullen” (o “banyen” segons es diu on visc).

I mentre cap polític és perfecte, tots els altres tenen de què parlar, acusar-lo, exigir-li, queixar-se... esperant així el seu torn per governar i menjar el seu tros del pastís. Així, es llepen els dits amb les cagades del que governa hui perquè demà, després d’aquestes errades, la indiferència d’uns i el vot d’altres acabaran fent que ocupen el seu lloc al poder. I entraran altres iguals amb les butxaques plenes de promeses, amb diferent nom i collar, que sabran aprofitar la ratxa mentre dure per canviar els “bonus” de les promeses per diners amb els que nodrir amics i familiars i omplir-se les arques hui per si no tenim per demà.

Però, què passaria si entrara a governar una persona que ho fera bé? Els polítics de sempre ja no tindrien cabuda. Ja no podrien esperar que els convidaren a menjar pastís perquè la seua festa hauria acabat. Aquesta altra persona, fàcilment seria reelegida una vegada i altra, i llevat que anara a entrar altra persona que encara ho fera millor, o l’anterior es cansara, ja no tindrien cabuda els polítics que hem conegut fins ara.

Et sumes al canvi? Deixem de votar als de sempre, que ja han tingut la seua oportunitat. Si els nous ho fan malament, demanem anticipar eleccions i votem pel seu recanvi fins que trobem a qui ens mereixem com ciutadania, no?

ERECCIONS MUNICIPALS

Mai m’havia excitat la política. Em resultava tediosa, poc atractiva i un sense trellat. I ara, als 44 anys, em veig llegint al periòdic o a la web o escoltant a la radio notícies sobre política, especialment a l’àmbit local. Perquè aquest canvi? El més fàcil de creure és que estic fent-me major. Encara que també és perquè he tractat de desfer-me dels meus possibles prejudicis i idees sobre el que em semblava la política i m’he deixat dur per altres persones, arribant al punt de presentar-me a les eleccions municipals, encara que siga per la cua i sense massa possibilitats de resultar elegit.

Perquè ho he fet? Per què he estat molts anys exercint en l’àmbit social tractant de donar el millor de mi a aquelles persones que han trobat dificultats en el seu esdevenir per aquest món. I veig que tots aquests esforços han sigut afegitons per tractar de tapar majors problemes estructurals de la societat. Llavors pense que cal actuar d’una altra manera o des d’una altra posició.

Així i tot, encara que tinc moltes ganes de treballar per fer del meu entorn un espai millor per tothom, mai m’he sentit tan fora de lloc com en aquest àmbit. Pense que per resoldre molts dels problemes que ens afecten com a ciutat, hem d’unir forces i treballar totes i tots alhora i per això cal molt de respecte, diàleg, escolta, comprensió, anàlisi, creativitat,... i per damunt de tot, vetlar pels interessos de totes i cadascuna de les persones que viuen en ella. Elements que he trobat a faltar amb la meua petita aproximació. La major part de les paraules que he escoltat o llegit, han sigut per atacar el que han fet o han deixat de fer altres partits polítics o alguns dels seus membres, convertint l’enorme responsabilitat que implica dirigir un poble en una atracció de circ.

Veig que som una ciutat derrotada, que es xucla les ferides pensant amb nostàlgia en les seues velles glories del passat o en les festes. Si alguna cosa va caracteritzar a les persones que ens van precedir, va ser la seua capacitat d’unió: van unir coses tan dispars com unes olives amb les anxoves en un amagat racó de muntanya on precisament mancaven anxoves i olives. Van unir una mala orografia i difícils accessos per carretera amb la indústria tèxtil; la gent treballadora, per aquell moment, homes, dones, xiquets i xiquetes també es van unir i van fer vaga per demanar millors condicions de treball... I ara som una ciutat derrotada, vençuda perquè està dividida. I com es diu: divideix i venceràs.

Tenim partits polítics que naixen com xampinyons, fruit de la humitat i la descomposició. Algú a la nostra ciutat va dir fa poc temps enrere que el bipartidisme (allò del Barça-Madrid, per als que els sone més la terminologia futbolística) va camí d’acabar-se. Llavors s’haurà de pactar amb altres grups minoritaris, si cal, amb el dimoni, per aconseguir el major nivell de poder possible.

Si de vegades dins d’una mateixa família es produeixen discrepàncies per motius diferents o fins i tot per herències que acaben malaurat la relació familiar, voldrem pactar amb aquells que ens fan la contra, que ens insulten, que han creat altre partit polític, que han canviat de color, que veuen amenaçat el seu estatus...? Jo pense que no. Llavors possiblement arribarem a veure que obligats a pactes de conveniència, tot acabarà en divorci i potser arribem al mateix punt on ens trobem, una ciutat a la que ni es fa ni es deixa fer, continuant estancada i de cap a caiguda.

Molta gent votarà als de sempre perquè com tenim refranys per tot, resaran convençuts allò de “más vale malo conocido que bueno por conocer” i perquè al cap i a la fi, aquestes persones viuen bé i els problemes són cosa dels altres. Altra gent deixarà de votar perquè prefereixen el futbol al circ. També hi haurà qui tindrà el convenciment que tots els polítics són iguals i tiraran el seu vot a qualsevol nouvingut extremista que diga defensar quatre interessos ben particulars com una manera de protesta davant els de sempre...

És a dir, després de les eleccions municipals és altament probable que tornem a quedar-nos com estem per indiferència, per desavinença, per insatisfacció, per desencant... I els voltors continuaran donant voltes en mode rotonda per damunt dels nostres caps esperant que la nostra agonia, la que pel moment afecta al que alguns consideren una minoria, acabe gangrenant-se i provocant la mort, perquè haurem elegit aguantar abans que tallar a temps. Així, els voltors, que també tenen dret a menjar, podràn acarnissar-se sobre les deixalles.

Potser preferim utilitzar la viagra del vot per provocar una erecció en els penis flàccids i avorrits dels polítics envellits, que fan sempre el mateix amb el perol de les idees cremades per l’avarícia. Abraçarem el de sempre abans que buscar una eina diferent, amb aires de canvis, nova, amb ganes, que pose les hormones en moviment i puga prescindir de la química artificial posant-los ferms a tots.

Podríem unir totes les nostres diferències i defectes pel bé comú? Hi haurà alguna manera en la que totes les persones que viuen en aquesta ciutat puguen guanyar?

ANIMAL O ÉSSER HUMÀ

Al món hi ha persones altes i altres baixetes; hi ha persones joves i altres amb molta més edat; hi ha persones amb una gran bellesa física i altres que la tenen al seu interior; hi ha persones molt formades i preparades i altres amb molta experiència; hi ha persones que treballen i altres que no ho fan o ja ho van fer; hi ha persones amb molts diners i altres que no en tenen massa; hi ha persones amb bones paraules i altres amb nobles intencions; hi ha persones que conserven totes les parts del cos i altres a les que els manca alguna; hi ha persones molt simpàtiques i altres més serioses... Però al cap i a la fi, totes aquestes persones formen part del món i la societat on vivim.

Si continuem observant aquest món, ens podem adonar que en la pròpia natura, de la que en algun moment vam sortir, prima la llei del més fort i la supervivència. Així, podem veure que un animalet amb alguna debilitat o desavantatge, bé per l’edat, limitacions físiques, malformacions, etc. queda a mercè de la fam, les malalties, els depredadors i fins i tot en algunes espècies, cau en l’abandó dels seus.

Si alguna cosa ens pot diferenciar bé dels animals, és que els éssers humans no deixen enrere a cap dels seus, siguen com siguen, tinguen el que tinguen. Açò no és gens fàcil perquè d’alguna manera continuem mirant-nos amb recel entre nosaltres com si aquests instints animals encara ens governaren. Mirem a l’altra persona com l’amenaça o la presa a devorar, el llast, la competidora pel territori, el rival que busca ser el mascle alfa o conquerir la femella...

Amb aquesta mateixa actitud, fàcilment rebutgem els altres pel seu aspecte, pel seu estatus social, pel seu nivell cultural, per la seua manera de ser, perquè no ens cau bé o pensa de manera diferent a la nostra... sense tindre en compte eixe ésser humà; eixa persona que hi ha darrere de tot això, a qui no hem d’excloure pel que la seua genètica o el seu entorn han acabat fent d’ella.

Però sembla que mentre el fet de ser rebutjat els passe als altres, no som conscients de la sort que la resta tenen d’haver pogut nàixer en un país desenvolupat, tindre una bona atenció sanitària, una educació, viure en una casa amb una aixeta per la que ix aigua, tindre qui ens estima... Així fàcilment ens podem creure millor que eixa altra persona que és baixeta o grossa, que no té feina, que ja té molta edat, que tampoc és massa simpàtica... Quan en realitat, totes i tots acabem asseient-nos en la tassa del vàter, aportant la nostra pròpia merda al món.

AFANY DE LUCRE (2)

Vivim en un món dominat per l'economia, on els diners són l'únic valor i meta possible: tot té un preu, es mesura per ells i es desitja o aspira a tindre'ls, sense marcar cap límit. La riquesa econòmica pareix imparable i mai es guanya suficients diners. Així el diners són la nostra torre de Babel amb què aspirem aconseguir l'imaginari límit del cel, límit que al seu torn sempre ens resulta inabastable i fa que qui els maneja pretenga arribar més i més alt, volent més diners, provocant alguna discòrdia pel camí.

Suposem que una empresa produïx tractors per a l'agricultura. El preu d'un tractor posem que té un cost de fabricació de 50.000 monedes, cost amb què es paguen proporcionalment per cada tractor nòmines de treballadors, electricitat consumida en el procés de fabricació, matèries primeres utilitzades, part proporcional dels gastos ocasionats per l'adquisició de les instal·lacions, impostos… A este cost, se li incrementa una quantitat que perseguix ja un benefici de l'empresari per la producció d'eixe tractor. Posem que se li carreguen altres 20.000 monedes, aconseguint un preu de venda de 70.000 monedes. Ací cabria ressenyar que amb una part del benefici de l'empresari, este pot invertir creant més fàbriques i en la millora del producte futur, etc. Però l'altra part anirà a les seues pròpies arques.

Però què passa a continuació? Normalment el productor no ven directament el tractor, sinó que utilitza concessionaris que fan d'intermediaris entre els compradors finals d'eixe tractor. Eixos concessionaris també han de mantindre's. Han de pagar nòmines, publicitat, instal·lacions, impostos… Amb la qual cosa vendre cada tractor posem que els ocasiona un gasto de 5.000 monedes més. A més d'això, també volen obtindre un benefici, amb la qual cosa incrementen el preu posem que en altres 5.000 monedes més. D'esta manera tenim que el tractor té un preu de venda al públic de 80.000 monedes.

Òbviament l'agricultor no disposarà d'esta quantitat de monedes amb què assumir el cost del tractor. Per això acudirà a un banc per a fer un préstec. Seguint amb la mateixa mecànica anterior, el banc ha de pagar als seus empleats, instal·lacions, impostos… amb la qual cosa posem que per la concessió d'eixe crèdit ha de carregar altres 5.000 monedes. Però per descomptat que el banc també voldrà obtindre benefici amb l'operació, amb la qual cosa li carregarà a l'agricultor un interés d'altres 40.000 monedes, més una assegurança addicional amb el que cobrir el seu impagament en cas de mort de l'agricultor. Així l'agricultor finalment acabarà pagant 125.000 monedes pel tractor, més la prima de l'assegurança. Açò és més del doble del que val el propi tractor.

Eixe agricultor ha de cobrir el cost del tractor, el seu manteniment, el combustible necessari… i a més a de comprar les llavors per a cultivar-les, l'aigua per al seu reg, els adobs, la seua vivenda, el seu cotxe, el seu pròpi menjar, la llum que consumix a casa, el telèfon, etc. Totes eixes altres empreses que subministren tot el que és necessari per al cultiu i la vida de l'agricultor, igualment hauran anat incrementant els seus costos pel camí: matèries primeres, elaboració, transports, gestió, nòmines, impostos… al que carregaran altres desitjos de benefici que incrementaran notablement el que paga l'agricultor per a poder seguir avant en el seu ofici i la seua vida.

Posem ara que per a cobrir tots eixos gastos que té l'agricultor, el seu producte, en este cas la unitat de pomes, que té la sort de produir moltíssimes, tantes que pot assumir els costos que ha pagat i l'afany de lucre de cada una de les parts implicades en el procés, i que a més totes les condicions ambientals han sigut favorables, ix a un preu de 10 cèntims. Posem que ara eixe agricultor també vol carregar un xicotet benefici amb què fer front per exemple als estudis dels seus fills, amb la qual cosa es porta un benefici d'1 cèntim per cada caixa de 10 quilos de pomes.

Clar està que l'agricultor no sol vendre directament el producte perquè ja ha tingut prou treball amb el seu i no pot dedicar-se a atendre a un mercat tan ampli. Ací l'agricultor contacta amb la cooperativa. Esta igualment ha de pagar les instal·lacions, nòmines, transport, llum, cadena d'envasament, impostos… Amb el que el preu de la poma aconseguix els 11 cèntims, més un altre increment per desitjos de benefici d'1 cèntim addicional, aconseguint sí el preu de 12 cèntims per poma.

A la cooperativa li compren diferents distribuïdors que igualment han de pagar les seues nòmines, transports, publicitat… que incrementen el preu de la poma en altres 2 cèntims més el benefici que esperen obtindre, que ascendix a 10 cèntims, aconseguint d'esta manera el preu de 24 cèntims. El supermercat o botiga ha d'assumir eixe preu de la poma i cobrir el cost dels seus empleats, instal·lacions, cambres frigorífiques, llum… amb la qual cosa incrementa el preu de la poma en altres 3 cèntims més 10 de benefici que esperen obtindre amb la seua venda.

D'esta manera, el consumidor final, una persona com tu o com jo pagarà 37 cèntims per una poma, més del triple del que realment costa, més altres dos per la bossa amb què se les portarà a casa.

Tenim que hem pagat per la poma més del triple del que costa la seua producció i pel camí moltes de les empreses que han permés que podem disfrutar d'una poma s'han portat benefici d'això.

Però clar està. Mai es guanya suficient. Eixes empreses no conformes amb això, busquen abaratir els seus propis costos per a aconseguir major benefici, amb la qual cosa han decidit que el preu de la poma en origen ha de ser de 7 cèntims, amb la qual cosa l'agricultor començarà a tindre pèrdues o haurà de produir més barat amb la compra d'una matèria primera més barata o de menor qualitat. Si no pot amb això, les pomes s'importaran d'altres països en què ixen més barates perquè allí el cost de la vida és menor. També abaratiran les nòmines que paguen als seus empleats i tractaran d'evadir uns impostos, que el govern acabarà incrementant per un altre costat per a poder mantindre tots els polítics. El consumidor ara pagarà 50 cèntims per la poma, perquè amb això de la crisi, “TOT” està més car.

I si ara traslladem este esquema a nivell global amb tot allò que produïm? Des de l'obtenció més bàsica, com el ferro amb què es va fabricar el tractor. I no sols un tractor: mòbils, cotxes, combustibles, rajoles, cases, mobles…

Ens pareix un model sostenible? Tot afany de lucre o desig de dominar als altres és un model summament car, que atenta contra els altres i contra els recursos naturals del propi planeta. Ens beneficia a tots? Permetrem que es perpetue?

INTEGRACIÓ SI, PERÒ FINS ACÍ

Recorde que quan vaig començar a treballar en l'àmbit social amb il·lusió, creient-me de veritat allò de la integració i ser com una espècie de superheroi per a ajudar als altres. Així doncs, no vaig dubtar a portar a ma casa les persones que estaven necessitant dels servicis d'una ONG, que estaven fora del seu entorn, que tenien diversos problemes en les seues vides i que eren tractades des de darrere del mur de la caritat i la compassió, marcant la diferència entre el “el tu” i el “jo”, l'“usuari” i el “professional”. Vaig compartir algun sopar o els vaig deixar unes bicis per a fer una excursió.

Prompte em van dir que allò no era professional i vaig patir les conseqüències d'aquella decisió inicial quan estes persones van acudir a ma casa buscant-me a hores intempestives. M'ho vaig passar per les meues mans. Per este motiu vaig pensar que tenien raó, que no era professional i vaig deixar de fer-ho. Van aparéixer els mòbils i vaig cometre el mateix error. Els vaig donar el meu número de telèfon per si necessitaven localitzar-me i vaja que ho van fer, a les 3, les 6 de la matinada… Alguns per a expressar el seu enuig, altres perquè no tenien a ningú amb qui parlar o en qui confiar. Vaig tindre clar que d'apagar el telèfon, posar el mode avió o contestar només si de veritat ho volia concloïa el problema, però admet que m'abellia despenjar el telèfon i saber què passava, encara que fóra una favada d'allò més absurda i em molestara per les hores de comunicar-la.

Tampoc em va importar presentar-los a la meua família, que fan qui sóc, que em donen suport, que em proporcionen calor i una alegria que m'agrada compartir, però novament em van tornar a dir que tampoc era professional i ací no em van donar explicacions perquè no va arribar a tractar-se obertament el tema. Pense que potser serà per allò del secret professional, quan són persones que han estat de professional en professional comptant tots els detalls de les seues vides i estes són com eixe secret que compartixen amb nosaltres dient-nos “no li'l digues a ningú” però que realment acaba sabent-ho tot el món. La meua família i jo no tenim res a comptar sobre les seues vides perquè ja tenim prou amb les nostres.

També he de dir que sóc persona emotiva, que parle alt, directe i clar i açò admet que és un dels meus majors defectes o trets de la personalitat que m'afecten nivell personal i professional. Així, en algunes ocasions he alçat la veu a eixes persones que atenia quan no estaven fent bé les coses perquè jo m'esforçava, no sabia que més fer per ells i em sentia dolgut. Açò tampoc era professional.

Sovint he deixat la meua família i la meua vida personal per a portar a estes persones amb el meu cotxe al treball que acabava d'eixir-los en una població veïna, per a arreplegar-los de l'estació o romandre en la sala de l'hospital esperant saber d'ells, inclús quan algun s'estava disposant per a deixar este món i ara qüestionaven si s'estava aprofitant prou el meu horari.

Igualment em van demanar que fóra honest, que diguera si realment era rendible el meu temps de treball, precisament a mi, a qui la inactivitat li corroïx, que no se'm dóna bé estar parat, que perfectament he sigut capaç de treballar onze hores en una fàbrica metal·lúrgica i sé el que és treballar de veritat; que he estat a gust amb companys que es relaxaven més en les seues tasques i açò em permetia fer més a mi.

Després de tants anys, m'han qüestionat si m'importen les persones. Si es poden permetre estos errors. Em dol. Ara em pregunte potser si ser professional és ser algú fred, inhumà, distant, que marca límits i barreres i al seu torn paradoxalment diu creure en la integració, perquè si és així, crec que preferisc ser persona abans que professional.

I damunt, han sabut dir-me açò amb molt bones paraules, molt assertivament, de manera verdaderament professional, no com jo, que no hauria sabut dir-ho sense posar-me nerviós, sentir-me molest i alçar la veu. Ara també em pregunte per a què servix l'assertivitat si no coneixem l'altra persona.

M'apassionava el meu treball. Ara pense que he de buscar-me altres passions.

Em pareix que vivim en un món ple de contradiccions i això de la integració és una altra més de les excuses que com el futbol, la política o la religió servixen per a moure molts diners.

APASSIONAT

Buscant definicions sobre la passió, podem trobar que és una emoció manifestada com un sentiment molt fort cap a una persona, tema, idea o objecte. És una emoció intensa que engloba l'entusiasme o desig per una cosa. El terme també s'aplica sovint a un viu interés o admiració per una proposta, causa, activitat o altres. Igualment trobem que és l'afició vehement cap a una cosa o la inclinació molt forta d'algú cap a una altra persona. En el primer cas, fa referència a la necessitat fer alguna cosa perquè hi ha una força interna que mou a l'individu a fer-ho, sobretot està vinculat amb una vocació artística. En el segon exemple, la passió està més aïna associada a l'amor i a l'atracció sexual. Dos persones apassionades deixen de costat la racionalitat i es comporten de manera emocional. En altres paraules, la passió és liderada pel cor i no pel cervell.
Atenent més o menys a estes definicions, jo em considere una persona apassionada en quasi tot el que faig, però encara que potser siga mogut pel cor, també he d'anotar que sóc prou cerebral. M'agrada molt reflexionar, pensar, analitzar tot tipus de situacions, no obstant això, en el meu cas sovint açò comporta temps i tranquil·litat per a fer-ho ja que és on millors resultats s'obtenen. En canvi, si no hi ha este temps per a la reflexió, si és una cosa que al meu entendre requerix una reacció immediata, és quan les paraules són atropellades pels meus nervis i potser no m'expresse de la millor manera possible. Ací he d'anotar que la meua timidesa també fa que siga una persona poc decantada per l'oratòria si no és un tema que conega prou bé.
Si rebusquem un poc més entre les definicions, també podem trobar altres amb una connotació més negativa relacionada amb el patiment, però ací he de dir que este no és el meu cas.
La majoria de les persones, quan parlen de ser apassionats es referixen a l'amor, al sexe, a la relació de parella. Ser apassionats està emparentat al cor, a l'ànima. I quan diem que a una relació li falta passió, entenem que esta comença a marcir-se. Però més enllà d'una relació de parella, la passió és una cosa molt important en les nostres vides. Sense apassionament els pares de les nacions no hagueren fet les seues contribucions. L'art no existiria, els poetes, escriptors i literats no ens hagueren llegat les seues meravelles. Historiadors i científics no farien els seus aportacions a la humanitat.
Si eliminem la passió perdem el gaudi d'estar enamorats, la sensualitat i la voluptuositat del sexe, el gaudi de la bellesa, la satisfacció de fer el bé, la grat i l'alegria de crear, la dita de lluitar per la pau, la diversió, la ventura, la felicitat.
Per a ser clars, al meu entendre hem de posar-li a tot quant fem en la vida tantes ganes o interés com podem posar-li al sexe. Potser hi haurà moments en què l'arravatament ens porte a una ràpida acció desenfrenada, però disfrutarem més dedicant-li temps, sense presses, amb serenitat, pensant bé en el que farem o estem duent a terme. Si al contrari no posem ganes a quant anem a emprendre, estarem marcits; ens perdrem el gaudi, no hi haurà il·lusió i no assaborirem la satisfacció, el plaer i la felicitat que produïx fer les coses bé, amb ganes, amb il·lusió.
Portant ara algunes de les connotacions negatives de la passió, és important saber que si excloem la racionalitat, la passió ens pot portar al patiment, al dolor, o pitjor encara, a vegades ens arrossega a un costat fosc d'ella: a la luxúria, al crim "passional", a la desgràcia i a l'infortuni.

EL JOC DE LA VIDA

Escriure sobre l'avortament pot resultar molt polèmic i difícil de condensar en unes poques línies, però considere que la sexualitat no es un joc de nens, per molt que d’alguna manera aquesta societat semble promoure unes relacions prematures i eventuals. Pense que la sexualitat exigeix maduresa i responsabilitat i per tant l’avortament no es necessari quan la sexualitat es du a terme buscant el plaer de manera responsable o bé amb intenció de tindre fills.

Però per molt que ens puguem oposar, l’atracció o el desig sexual sempre podrà més que la moral i es durà a terme molt per damunt i més enllà de tota repressió religiosa i no sempre de manera responsable, com es en el cas dels adolescents, però bona part d’aquests errors, tenen com a base una mala educació en aquesta matèria, en gran part pels pares, però també per l’influencia de la televisió o la manca d’una assignatura en la que es tracten aquestes qüestions.

No podem oblidar que la sexualitat es una part molt important en la naturalesa humana considerant tota la seua dimensió, fins el punt que a nivell físic, els canvis de la pubertat determinen la maduresa de l’individu i després el component sexual també influirà molt en la relació amb altres persones.

Així que per evitar tota polèmica en aquest sentit, només cal dir “educació i responsabilitat” i com a menors d’edat, pense que els pares han d’assabentar-se de les accions dels seus fills, donat que es responsabilitat seua oferir-los una bona guia en l’educació que els donen.

ACABAR AMB LA POBRESA

De vegades, les notícies ens porten imatges d’altres països on la gent viu en xaboles, no hi ha telèfon, aigua ni llum, a més a més, ni tan sols tenen per a menjar tots els dies. Després ens trauen les imatges de diferents ONGs portant menjar o medicaments amb una actitud paternalista, que intenten sensibilitzar-nos i guanyar alguna petita col·laboració nostra. També es fan cimeres^¹ internacionals on s’aborda el problema de la pobresa on es marquen diferents objectius per a tractar de reduir-la.

La pobresa es concep com la situació que afecta les persones que no tenen el que és necessari per al suport de les seues vides, és a dir, que no poden satisfer les seues necessitats bàsiques. No tenen influència política, educació, servicis d'atenció de la salut, vivenda adequada, seguretat personal, ingressos regulars i menjar suficient. Implica així no tindre l'oportunitat de viure una vida llarga, sana, creativa i disfrutar de llibertat, dignitat, respecte per si mateix i dels altres.

Les seues causes són múltiples, entre elles es troben els problemes polítics, la crisi dels mercats financers, els interessos dels països més desenvolupats, els desastres naturals, la gestió inadequada del medi ambient, la utilització incorrecta dels recursos naturals per part de l'home, fins i tot una cultura tradicionalista resistent al canvi. També es diu que en aquests països menys desenvolupats hi ha estructures econòmiques que impedeixen el progrés i perpetuen actituds empobridores.

El cert és que la solució pràctica a la pobresa no descansa amb ocupadors paternalistes, sindicats victoriosos, finançament del govern, redistribució de la terra, tecnologia superavançada, educació universal, eleccions democràtiques supervisades per l'Organització de Nacions Unides, polítics populistes, la condonació del deute, donacions del Banc Mundial, ni amb congressos internacionals. No té res a veure amb sensibilitat ni amb generositat. Ni amb la lluita d'algunes persones per qualsevol cosa.

Si és possible o no trobar solució al problema de la pobresa, és una qüestió molt fàcil d'abordar i sobre la qual no cal escriure moltes línies perquè la resposta és imminent i molt senzilla. Si vosté, igual que jo o el seu veí, somiem tindre una casa més gran, en la platja o en el camp, o que ens toque la loteria per a deixar de treballar o simplement viure més folgat, o en sa casa cada un té el seu propi cotxe o simplificant, el seu propi telèfon mòbil, i és més, si tenim preferències culinàries, possiblement aspirem a més del que realment ens toca.

Perquè no se senta tan culpable, li diré que mentres els rics no siguen capaços de renunciar a les seues riqueses per a conformar-se amb una forma de vida mitjana, els pobres continuaran sent pobres. Com és obvi que una persona acostumada als seus passejos en iot^², a tindre xòfer, viure en palaus, menjar ostres i percebes, etc. difícilment renunciarà a esta forma de vida, no podrà atallar-se el problema de la pobresa, perquè evidentment, la porció de drets vitals d'eixa minoria menys afortunada ha sigut usurpada pels altres.

Totes les altres opinions, convencions mundials, labors polítiques i accions de les ONGs són un redundar sense sentit i una consegüent pèrdua de temps.

1 Cumbre

2 Yate

LA TERRA PROMESA

Cada vegada resulta més comú, o fins i tot és ja habitual trobar-nos amb immigrants pel carrer, en la feina, en el metge, en l’escola. A sovint sent la gent parlar dient que els immigrants ens lleven la feina, que a ells els donen més cobertura sanitària, prestacions i ajudes que a nosaltres, que portem anys cotitzant. Curiosament després acaben dient que ells no són racistes, però la mateixa societat els porta a ser-ho.

Potser entre tots hem anat contribuint a crear el nostre estat de benestar i ens incomoda que vinguen de fora a llevar-nos el que nosaltres considerem que ens hem guanyat, però el cert és que mai tenim consideració a costa de qui s’ha anat creant tot aquest estat de benestar. Potser càpia recordar que en temps de conquesta, vam anar a altres terres de les que ens vam apoderar de tot el que poguera tindre valor, fins i tot mà d’obra esclavitzada, inclús els vam llevar la seua pròpia cultura per a imposar-los la nostra. Després també hi havia gent estrangera que vivia per aquestes terres i els vam expulsar per no compartir la nostra religió o pels seus orígens, desposseint-los de tot el que tenien i havien creat. També els països desenvolupats fan servir la mà d’obra barata dels menys desenvolupats per abaratir els costs i traure més beneficis. Potser resulte lògic pensar que d’alguna manera ells tornen a recuperar allò del que els hem anat desposseint al llarg de la història, però potser això formarà part dels desconeguts mecanismes de l’univers.

Tal vegada resulte necessari fer-nos veure que vivim tant bé, que fins i tot portem els gossos a la perruqueria i ells tenen millor cobertura sanitaria i menjar que moltes persones arreu del món; que nosaltres podem permetre’ns tindre vicis, o malalties com l’obesitat, l’anorèxia i bulímia o fins i tot depressions, cosa que en països on realment hi ha calamitat no coneixen aquestes coses. Però ara bé, per a conèixer la vertadera dimensió del fenomen migratori de les persones, deuríem tractar de posar-nos en el seu lloc: Què faríem nosaltres si no tinguérem per a menjar, per a beure, on dormir, la sequera assolara les nostres terres, a més de les malalties?. Seriem capaços de deixar tot el que hem conegut, fins i tot la família amb l’incerta esperança de trobar una cosa millor?. Tindríem valor per hipotecar el poc que posseïm, disposats fins i tot a arriscar la vida per anar a terres desconegudes?. I si arribarem a un altre lloc en el que la gent viu tan bé, que fins i tot es permet deixar-se menjar al plat d’un restaurant, Cóm ens sentiriem novament si ens deixaren tirats al carrer com un gos?. No voldríem almenys tindre el bàsic per a poder viure, malgrat que fora per una curta temporada?.

Una cosa es certa, nosaltres hem d’agrair haver nascut ací i valorar totes les oportunitats que hem tingut: malgrat que ara la situació estiga en crisi, la majoria dels immigrant no coneixen altra cosa. Ells sempre han estat en crisi, i de segur que molt pitjor que la nostra. Nosaltres fins ara hem tingut moltes oportunitats, com decidir si estudiar o treballar, o triar que ens abelleix més comprar en el supermercat, elegir a la nostra parella o la nostra casa, fins i tot si tindre fills ara o més endavant.

Hem de deixar de banda els nostres prejudicis i egoismes i ser una mica més solidaris amb els més necessitats.

FELIÇ ANIVERSARI

Perquè la gent posa ciris en una tortada d'aniversari? Perquè es fan regals en estes celebracions? Segurament tots ho fem mecànicament perquè ho fan els altres, perquè s'ha convertit en un costum o tradició. Ni ens imaginem que remuntant-nos molt de temps arrere, estos costums naixen de la màgia i la religió.

En l'antiguitat, segons diferents cultures, el costum de felicitar, donar regals i fer una festa amb dolços i ciris encesos, entre altres rituals, tenien el propòsit de protegir dels dimonis a qui celebrava el seu aniversari i garantir la seua seguretat durant l'any entrant. Inicialment, el cristianisme va rebutjar la celebració d'aniversari per considerar-ho un costum pagà. Però un poc després, al començar a difondre's la festa del Nadal, com es va fer amb molts altres costums paganes para guanyar seguidors, els cristians també van començar a festejar el seu propi aniversari, unint-se al del seu Salvador. Segons una tradició alemanya, es posaven en les tortades d'aniversari el nombre de ciris que corresponien a la quantitat d'anys de l'homenatjat i un ciri gran que era la “llum de vida o llum de Crist”. En altres cultures, estes celebracions eren només per a la celebració del naixement de fills barons entre la reialesa.

Històries a part, actualment també té trets altament consumistes. Així, celebrem l'aniversari dels fills diverses vegades, per exemple reunint a gran quantitat d'amics de l'escola en un parc de jocs; se celebra també a casa amb amics i familiars; se celebra també en l'escola junt amb els que complixen anys eixe mes... I sobretot, abunden els regals dels invitats per a l’homenatjat.

Curiosament, sense estar influït per creences religiosos o costums i també per economia, al igual que evitant el consumisme innecessari, en ma casa no celebrem l'aniversari com a tal, i si alguna vegada ho fem, encara que siga a la llarga per un o altre, és només com a excusa per a reunir la família, perquè en eixe moment volem, podem i ens abellix. No ens regalem res i demanem també que no es porten regals. Però què passa quan anem a casa d'altres persones que si tenen eixe costum? Nosaltres seguim sense portar regals i en l'últim aniversari a què assistim, l’homenantjada no va dubtar a preguntar-nos per què no li havíem portat regal. Òbviament em vaig quedar de pedra, sense saber què dir, perquè als seus cinc anys jo no anava a explicar-li tota la parrafada anterior.

Fins a quin punt estos costums influïxen de manera positiva o negativa en els nostres fills? No estem promovent uns hàbits excessivament consumistes? Podem estar fomentant que es valore les persones segons fan regals o no?

ART-SÀ

Han arribat eixes dates que, entre compres i regals, destaquen per els copiosos menjars, clar que entre els que encara se’ls poden permetre. Parlant de menjar, potser amb una certa freqüència els consumidors podem ser fàcilment enganyats, sobretot en els supermercats, quan ja ens venen producte amb l'etiqueta de “artesà” com volent donar a entendre que no és tan artificial com altres productes. Tot forma part de les tècniques de publicitat que perseguixen la venda d'un producte i s'agafen a qualsevol detall per a aconseguir el seu fi. Els consumidors hem de saber que un producte fet a mà, és a dir, artesà en almenys una part del seu procediment d'elaboració, no significa el mateix que ser un producte sa, fet amb ingredients naturals.

El que tal vegada no ens parem a pensar és que una producció industrialitzada, en massa, amb gran volum, requerix de conservants, estabilitzadors, potenciadors de sabor, etc que no utilitza el menjar natural, casolà i verdaderament artesà. I eixe menjar que ens fem a casa, sense tots eixos additius, que hem de menjar en pocs dies perquè si no es malbarata, mai podrà ser comparat amb quelcom que porta una etiqueta de “artesà” i que realment de sa té poc, que damunt està a un preu imbatible per al menjar vertaderament casolà, perquè menjar aliments precuinats és indiscutiblement i incomparablement més barat que menjar sa, amb ingredients naturals i més si estos són ecològics.

I així, endinsant-nos també en la comparació i guerra dels preus, sense donar-nos compte, s'arriben a canviar ingredients concrets per altres de similars més barats, conservant en tot cas l'aparença de l'envàs, en el que únicament consta amb lletra xicoteta el vertader ingredient. Els consumidors, que pareix que llegim poc, ens deixem portar per eixa imatge d'un gira-sol en una botella per a creure que estem comprant oli de gira-sol quan en realitat és de llavors; o comprem eixe pot de brots germinats creient que es tracta de soja quan en realitat és una varietat de fesol.

D'esta manera, amb subtils canvis i determinades paraules, els consumidors som enganyats i ens acaben alimentant amb productes que van minvant la seua qualitat, articles que buscant mantindre o incrementar els marges de benefici, s'abaratixen en la seua producció. I clar, com l'economia està mal per a tots, els consumidors, que també mirem per la nostra butxaca, ens anem deixant arrossegar a vegades sense donar-nos compte o altres de manera forçosa, cap a un tipus de menjar que potser cada vegada s'acosta més al menjar per a animals.

És trist veure que menjar sa i bé, és ja un luxe, i que el menjar vertaderament accessible siga aquell que més pot danyar la nostra salut. Menjar bé i sa hauria de ser un dret per a tots, no un joc de negocis, interessos, beneficis i lucres.

NINGÚ ES MOR DE FAM EN ESTE PAÍS?

Estem en crisi: no hi ha treball i molta gent esgota les prestacions per desocupació; han tancat moltes empreses; hi ha retallades per totes les bandes; apugen els impostos; baixen o es congelen els salaris… Ja ho sabem!

No podíem imaginar res pitjor, però açò comporta importants conseqüències entre la població: creix el nombre de persones al marge de la pobresa; descendix el nivell adquisitiu de les persones i per tant l'accés a l'educació, a la sanitat, a la salubritat alimentària i de la llar; deixem de poder permetre'ns xicotets extres o capritxos com anar desdejunar-se al bar, renovar el mòbil, comprar joguets als fills; estirem la duració del calçat; no renovem vestuari…

Però encara diuen que no estem tan malament, que ací ningú es mor de fam, com si fóra esta l'única necessitat les persones d'una societat suposadament desenrotllada com la nostra.

No sé fins a quin punt confiar en la veracitat d'esta afirmació, i això que he estat molt de temps col·laborant amb algunes s en programes en programes de banc d'aliments. Potser no arribem encara a la situació que des de fa anys assota als països de l'anomenat tercer món. Ací, al nostre país, he vist de tot, però continue veient cada vegada a més persones buscant entre la brossa d'un contenidor. Sí, alguns d'ells busquen objectes que tal vegada puguen intercanviar per diners, però en esta última setmana vaig poder veure una persona rescatant rosegons de pa dur d'un contenidor de brossa. Açò em diu que realment hi ha persones que estan passant verdadera fam.

És cert que abans d'arribar a la mort per inanició, espremudes les vies assistencials, una persona pot ser capaç de robar o buscar en un contenidor, però eixes entitats que practiquen un assistencialisme caritatiu que cobrix algunes necessitats bàsiques de persones anomenades desfavorides o vulnerables, també estan patint les retallades, precisament en una època en què hi ha molta més demanda dels seus servicis. Per tant, açò provoca que no puguen donar cobertura a moltes persones o que les que atenen, vegen minvades les ajudes que reben.

Així, és lògic veure que cada vegada més persones es vegen obligades al furt o la busca entre la brossa per a poder subsistir. I açò mai és tasca fàcil. S'ha de véncer l'amor propi, l'orgull, el sentit de la humiliació, la vergonya, la moralitat. D'esta manera, els que no s'atrevixen a robar, són els que es veuen forçats a recórrer a les deixalles. Açò és molt més que una situació lamentable, però que no es prenguen mesures respecte d'això per part dels dirigents d'un país, que preferixen mirar a un altre costat, encara és molt més deplorable.

Fotografia de Majo Revert, del seu blog "Viajar con el Alma"

AFANY DE LUCRE

Un dels majors problemes de la humanitat és sens dubte l'afany de lucre. És el causant de les majors injustícies, de l'enriquiment d'una minoria i l'empobriment de la majoria, del consumisme, de l'esgotament dels recursos naturals, de la sobreexplotació laboral de moltes persones, de la corrupció dels polítics, de l'enxufisme i el tràfic d'influències, del tancament d'algunes empreses, de l'evasió d'impostos, de la concentració del poder en una minoria, del domini d'uns sobre altres, de molts delictes…

No ho veiem així? A l'afany de lucre busca el guany individual, un profit, un avantatge, un superàvit propi, l'increment del patrimoni. Açò fa que per a aconseguir traure el major benefici propis o guanys patrimonials, es traslladen les empreses a països allà on la mà d'obra és més barata, traient així més marge de benefici i provocant al seu torn el tancament de moltes empreses en els països d'origen; es fomenta també un model de consum desmesurat, en el que es fabrica per a vendre objectes amb una vida útil limitada, o de moda passatgera que prompte han de reposar-se per altres, promovent així la sobreproducció; este model productiu-consumista fa que es genere molta contaminació i es vagen esgotant els recursos naturals de manera accelerada; es mesura a les persones pel que posseïxen i açò igualment provoca que molta gent vullga aparentar el que no és o visca per damunt de les seues possibilitats, alimentant així la roda del consum; els que més tenen, són al seu torn les persones que més tracten d'evadir impostos, o que inclús arriben a no pagar-los o buscar la forma de pagar el mínim o promoure l'economia submergida; les lleis es modifiquen a conveniència dels interessos d'eixa minoria dominant i adinerada, fent que la pròpia legislació siga motiu d'injustícia, minvant drets i prestacions a la resta de ciutadans; fa que els que ostenten uns càrrecs passatgers en el poder vullguen aprofitar la seua posició per a aconseguir tractes de favor que els beneficien i aconseguir així incrementar les seues possessions i riqueses; açò al seu torn és motiu de delictes de frau, corrupció, malversació de fons públics, etc.

I així tenim el món com està. Però Què provoca l'afany de lucre? La resposta és senzilla: la cobdícia, el desig de poder. Quina és la seua ferramenta principal?: els diners, l'economia. Encara que tal vegada les preguntes més interessants siguen ¿Per a què acumular tanta riquesa? Tindran suficient algun dia?

SI A LES RETALLADES

El cert és que ara entenc als catalans amb lo de la seua independència i tot això. Veient com està el país, no és un orgull ser espanyol, perquè per molt d'esportista d'elit que destaque fora de les nostres fronteres, no compensa ser-ho. Potser, el pitjor de tot, és que estant el país com està, encara ens permetem la llicència de prendre'ns-ho amb humor i fer acudits de la nostra pròpia situació, que il·lusament compartim pel mòbil o les xarxes socials. “Què hem de fer?” “Millor prendre'ns-ho amb humor!”, diu la gent, que sempre acaba votant al mateix, que dies abans de les eleccions arregla un parc o una vorera i promet millores que mai complirà.

A més, en este país som tan especials que també som capaços de posar a una persona sense carnet com a regidor de tràfic; designar ministre d'agricultura a algú que no ha vist una planta ni en cossiol; contractar persones que van cometre fraus en les arques públiques perquè assessoren a grans empreses privades; votar com a dirigents a persones que no saben dirigir-se ni elles mateixes i que fàcilment es deixen portar per altres; creure el que ens diga qualsevol polític si això ens transmet alguna esperança… I damunt, els ciutadans coneixen estos fets i passen amb indiferència, inclús arribant a tornar a donar el seu vot alegrement al mateix de torn. Així, confirmem més el dita que este és un país de xoriços, pallassos i lladres.

Perquè hi haja unitat en un país, en una ciutat, en un exèrcit o en un matrimoni o família, és necessària la satisfacció i atenció dels seus integrants, que hi haja interessos comuns i que es vetle per aconseguir-los; és necessari respecte, dedicació, escolta, confiança i entrega. A més, també sol ser necessari tindre a algú de referència, a qui meresca la pena imitar i seguir. No és este el cas del nostre país. Serà més fàcil casar-se amb un estranger per a canviar de nacionalitat o canviar el nostre palmito de mires per a triar polítics més honrats, amb verdadera vocació de servir a un país?

IDEES DESTRONADES

Al llarg dels segles, hi ha hagut persones que han tingut grans idees que han revolucionat completament la humanitat. Han fet la vida més còmoda, més segura, més estable, més pràctica, més sana… Amb el temps, algunes persones han sabut convertir eixes idees en grans empreses que han aconseguit bons beneficis. De vegades altres persones també s'han aprofitat d'eixes idees per a crear-los. D'esta manera, idees pròpies i alienes es convertixen en un mitjà de vida per a moltes persones i a vegades, inclús en un negoci summament lucratiu.

Les societats evolucionen, avancen, canvien igual que les tendències, els desitjos i les preferències de la gent. Així, sorgixen igualment noves idees que satisfan eixes necessitats socials i personals del moment. El curiós, és que el progrés també provoca que sovint es materialitzen idees que acaben creant una necessitat fins al moment inexistent, de la mateixa manera, es convertixen en un altre lucratiu i arrasador negoci que no tarda en atropellar a altres empreses.

Què passa amb els que ja vivien d'una idea o negoci abans que una competència més nova els llevara el mercat de clients? L'evolució és això, saber adaptar-se al mig i a les circumstàncies. Als que queden arrere, pareix que només els queden quatre vies: assumir la derrota i retirar-se; fer un gran esforç per innovar i adaptar-se al moment; moure's cap a un altre camp desconegut i inexplotat; o atacar a qui els arrabassa el seu tros de pastís.

L'especialització en una determinada i única matèria, també pareix que tanca nostres mires cap a altres sectors. A més, pel que s'ha vist les grans idees no són molt nombroses i d'haver tingut ja una, no cal esprémer per a traure una altra. Així, pareix que l'opció més factible és l'atac, el menyspreu, la difamació cap a la competència, perquè ningú està disposat a deixar perdre el que tant d'esforç li ha suposat crear, el que ha sigut el seu mitjà de vida, el que era el seu negoci, el que li produïa beneficis, un altre aspecte de què igual val la pena parlar.

EXADDICCIÓ

Últimamente qualsevol pot observar diferents persones esperant en un portal, en la parada de l'autobús o en qualsevol altre lloc, que aprofiten eixe xicotet moment per a xatejar amb qualsevol altra persona a través del mòbil. Diuen que “està connectat a la xarxa”. Però també va més enllà, inclús podem trobar gent que ho fa mentres camina, dins del tren, de l'autobús o fins i tot en l'ascensor del centre comercial.

Açò no queda ací. Igualment m'he topat amb gent que és capaç de fer-ho mentres puja per unes escales mecàniques o mentres creua el carrer, a penes sense mirar si passen vehicles o no, amb els riscos que açò podria arribar a comportar. No deixem de costat la gent que ho fa mentres conduïx, encara que porte mans lliures. Però potser, el pitjor de tot, és quan estem entre amics i algun d'ells es queda absent, perquè està més pendent del xat del mòbil o de les notificacions de les xarxes socials que de la trobada presencial entre amics. Els altres podem veure com riu ell sol amb el seu mòbil mentres ens preguntem el perquè d'eixe estrany somriure solitari. A vegades es dignen a compartir un vídeo estúpid que els acaben d'enviar, si és eixe el motiu, encara que no sempre es dóna el cas que siga aquesta la circumstància i la resta romanem completament aliens a ell. Per si no fóra poc, alguns poden arribar a mostrar-se nerviosos si no tenen cobertura o es queden sense bateria, buscant desesperadament un carregador prestat.

No és per res, però fins fa poc, estes mateixes actituds, inclús amb un poc menys, eren considerades pròpiament com una addicció a les noves tecnologies. És curiós com canvien les coses. Ara és una cosa normal, que està de moda i a més, eres un dinosaure si no estàs al dia amb esta tendència, a la que pareix que ens arrossega i ens obliga el progrés tecnològic. És realment necessari?

Jo no sóc d'eixes persones. Tampoc tinc un mòbil d'última generació, però el meu terminal és prou modern per a permetre'm consultar el temps i el correu o prendre notes per als meus escrits. Açò de vegades ha provocat que la meua dona em donara un toc d'atenció, potser per fer-ho en un d'eixos moments en què apareix la fugaç inspiració i en els que dóna la casualitat que es requerix de la meua atenció plena amb els menesters de la vida diària i les meues obligacions com a pare. A vegades estes xicotetes distraccions meues, que em porten només uns minuts, són suficients per a guanyar-me eixe reprotxe de la meua dona, una persona que agafa el mòbil si se'n recorda i que al mes gasta menys en ell que el que val un café. La veritat, és que si necessita cridar o enviar un correu, ho fa des del meu telèfon i en eixe moment és quan puc aprofitar per a tirar-li en cara els seus reprotxes, perquè pareix que ella també té eixa mateixa necessitat, encara que siga en menys ocasions que jo. Que estes xicotetes discussions arriben a produir-se, fa pensar. A on podrem arribar els sers humans? Ens quedarem entre els núvols?

Tal vegada si els dos estiguérem enganxats cada u pel seu compte a eixes noves formes de comunicació, no es produirien estos lleus conflictes. Açò seria bo o roí?

[tags MOVIL]
#END

VISIONS DEL FUTUR

Resulta curiós pensar que alguns escriptors o el cine han imaginat viatges a la lluna, al fons del mar, el control remot, els telèfons mòbils, la videoconferència, els robots, les naus espacials... molt abans que siguen una realitat. Podríem considerar-ho profecies? És una possibilitat, però sens dubte abans ho atribuïm tot a l'increïble poder de la imaginació, que prèviament a materialitzar molts d'estos elements, ha sigut capaç de veure. Després, tenint ja la direcció en què apuntava esta creativitat del ser humà, només faltava trobar la forma de convertir-los en realitat. Una vegada creat tot açò, deixa de ser ciència-ficció, però la creativitat no per a, va més enllà, imagina objectes o situacions noves de què amb el temps, pareix que arribem a tindre davant dels nostres nassos.

Curiosament, el cine o els escriptors també han imaginat mil i una catàstrofes apocalíptiques amb guerres, escassetat de recursos naturals... Així, al llarg dels últims anys he vist ja més d'una pel·lícula que també apunten cap a unes societats en què només existiran dos classes socials: la gent summament rica, que viu amb un luxe i qualitat de vida exorbitant; i la gent summament pobra, sense més destí que treballar esclavitzats per una misèria per a mantindre l'elevat nivell de vida d'uns pocs rics. La tecnologia, la salut, l'educació, el poder, la comoditat, servixen únicament a esta xicoteta porció de classe rica. La resta de persones viuen sense a penes recursos, sense aliments, sense mitjans per a cuidar de la salut i treballant durament per a intentar mantindre el poc que arriben a tindre.

Ens mostra ja el cine eixes visions perquè ens anem fent a la idea? Seran una nova realitat? Ho permetrem vivint-ho de forma passiva, com una cosa que ja tenim assumit perquè el cine ja ens ha anat acostumant?

SENSE CANVIS

A sovint sent gent queixar-se de la seua vida: que si ja és molt major; que si no hi ha treball; que si la crisi; que si estan sols; que si s'avorrixen; que si no coneixen a ningú; que si no saben fer una altra cosa; que si no tenen parella; que si no servixen per a una altra tasca; que si és que són tímids; que si tot és una merda… I així seguixen un dia rere altre sense que res canvie en les seues vides, fins a tal punt, que ja estan acostumats a viure d'esta manera. Assumixen la seua desgràcia com una cosa que els ha donat la vida així, sense que es puga canviar; sense que ells puguen fer una altra cosa que resignar-se i queixar-se. I encara que pareixen no estar a gust, és l'única cosa que coneixen i si un poc ha de canviar, sempre els ha de vindre “de fora”, com un colp de sort, igual que creuen que els ha vingut la vida.

Pocs volem veure i assumir que la vida que tenim, és conseqüència del nostre caràcter i decisions. Com tot en la vida, també el nostre caràcter s'ha anat formant, en este cas, amb l'educació i el tracte rebut dels nostres pares, la cultura, les creences, l'escola, els amics, les vivències, etc. I sempre hem pres decisions en funció de la nostra comoditat, satisfacció, pors, gustos i desitjos, que alhora, han estat igualment influïts pel nostre caràcter, aptituds i entorn. Sempre ens hem mogut dins del que coneixem. En gran manera, ens fa por el canvi, perquè ens és desconegut, pel “què diran”, per si “fiquem la pota”, per si “fem el ridícul”, per si ens “fem mal”… Curiosament, mai pensem en positiu: i si triomfem? I si ens ix bé? I si trobem un altre treball? I si aconseguim parella? I si ens ho passem bé?

Moure's cap a allò que s'ha desconegut, canviar, requerix moure's, valor i esforç. Però en realitat, diuen que les persones tendim més cap a l'estabilitat que al canvi. Com apunta un refrany popular: “Val més roín conegut que bo per conéixer”. I ací perdem l'oportunitat de millorar la nostra existència. Ara, si fem sempre el mateix, no esperem que res canvie en les nostres vides.

INTOLERÀNCIA

Diuen els romàntics que perseguixen les utopies, que la diversitat és enriquidora, però en realitat, la diversitat és font dels majors conflictes. Tenim diversitat racial, diversitat cultural, diversitat política, diversitat d'opinió, diversitat de marques... Però en realitat, tots tenim un fons (o no tan fons, sinó un poc més en la superfície) d'intolerants.

Per exemple, per a començar, sovint no respectem les opinions i el desig dels fills, sobre els quals volem que facen açò o allò altre. Nosaltres som els adults! Nosaltres manem! Es fa el que jo dic! Anem-nos a casa! I el xiquet vol jugar en el parc.

Què podem fer perquè el xiquet faça el que jo vull? 1.- Castigar-lo, abusant del nostre poder i superioritat. 2.- Donar-li un assot, tornant a abusar del nostre poder i superioritat. 3.- Ficar-li por, dient que vindrà el llop o que si es queda a soles se l'emportarà un estrany... Cap ferramenta més hem utilitzat des que els sers humans vam deixar de ser primats, perquè la raó no sempre convenç i raonar comporta més temps, esforç i arguments tangibles de què sovint no disposem, a més que els altres no sempre van a entendre el que volem dir.

Així, sense més, volem que els altres seguisquen la meua única i verdadera religió; volem que voten al meu partit, perquè el de l'oposició és el pitjor; volem que tots compren en el meu supermercat, perquè l'amo de l'altre és un tirà; volem que el nostre fill estudie, perquè nosaltres no acceptem la vida que vam tindre sense haver estudiat; volem que utilitzen la meua companyia de telèfons perquè l'altra abusa molt del seu poder i tarifes; volem que la nostra parella tinga el mateix desig que nosaltres, perquè si no, el matrimoni no funciona; volem que l'altre parle el meu idioma i seguisca els meus costums que per a això està en el meu país; volem que tots accepten el que jo dic, perquè només jo tinc raó; volem que els altres facen el que jo vull, simplement perquè és la meua necessitat i desig, o perquè jo estic ja major i cansat.

I així, sempre lo de l'altre és el pitjor. Vam vindre al món sense res, i ens creiem amos absoluts de tot. No acceptem que l'altre pot tindre interessos, gustos, necessitats i prioritats diferents. Però per si no fóra poc, no deixem a cada u amb la seua vida i idees: hem de ficar els nassos i dir-li que no fa bé!

I ara, comencen les discussions, els conflictes, les rabinades, els greuges... i es pot arribar a desencadenar la ira, la violència verbal, l'agressió física i la guerra declarada. Si és entre dos persones, encara que arriben a eixir en televisió, com a màxim un acaba en la presó i un altre en el cementeri. Però sovint, s'arrosseguen masses de persones i països sencers. Es deslliga la guerra. Tot simplement perquè som intolerants.

SORTIR DE L’ARMARI

He de dir que solc anar a platges naturistes, que de la mateixa manera la gent les anomena lliures, on precisament podem trobar moltes persones, mai millor dit "lliures", que com curiosament també es diu, han "eixit de l'armari". Admet que encara em resulta un tant d'estrany o rar veure dos hòmens o dos dones besant-se com a parella, però pense que açò només és una cosa cultural, que els meus fills o els meus néts ho veuran com quelcom completament natural, si altres no s'encaboten abans a tornar-los a tancar una altra vegada dins de l'armari d'on tant de temps els ha costat eixir. Principalment han sigut les creences religioses dels que creuen que tenim una ànima immortal tancada en este cos caducifoli, les que han fet que moltes persones quedaren recloses en l'armari, segons pareix per anar contra les lleis de la naturalesa. Pot resultar curiós que només els que s'han atrevit a eixir de la presó d'un cos sexual, han pogut amar, sense metàfores i idealitzacions, a una persona del seu mateix sexe.

Si hi ha alguna cosa de roín en l'homosexualitat, és la intolerància cap a ells, la incomprensió i la repressió a què han sigut sotmesos. I si realment hi ha un Déu en qui creure, segons unes lleis divines escrites que diuen que hem de perdonar i no hem de jutjar a ningú, sens dubte este Déu ens ha posat a prova per a veure quins són els lligams i limitacions del nostre cos i la nostra ment i al seu torn, pren nota en veure com deixem de perdonar i jutgem als altres des d'una postura que part d'una completa ignorància sobre eixes persones que senten l'amor, l'afecte, la passió i l'afecte com una cosa totalment diferent.

Pense en com pot ser una de trista vida en solitari i com pot de gratificant ser la vida en parella ben portada, que oferix afecte, comprensió, calor, suport... Així que tots mereixem algú que ens acompanye en el camí de la vida. I què importa el sexe de la persona per a este propòsit? I si entre una cosa i una altra, també podem, perquè no disfrutar del plaer que ens proporciona eixa sexualitat humana tan diferent de l'animal, purament procreadora?

Tal vegada molts es consideren molt progressistes, però en este sentit, seguim en l'edat de pedra, perquè el respecte humà, siga quina siga la seua ideologia, creença o inclinació sexual, continua fent mossa en les nostres relacions amb els altres. Com es diu: “Viu i deixa viure”.

Subscriure's a: Missatges (Atom)