Recorde que quan vaig començar a treballar en l'àmbit social amb il·lusió, creient-me de veritat allò de la integració i ser com una espècie de superheroi per a ajudar als altres. Així doncs, no vaig dubtar a portar a ma casa les persones que estaven necessitant dels servicis d'una ONG, que estaven fora del seu entorn, que tenien diversos problemes en les seues vides i que eren tractades des de darrere del mur de la caritat i la compassió, marcant la diferència entre el “el tu” i el “jo”, l'“usuari” i el “professional”. Vaig compartir algun sopar o els vaig deixar unes bicis per a fer una excursió.
Prompte em van dir que allò no era professional i vaig patir les conseqüències d'aquella decisió inicial quan estes persones van acudir a ma casa buscant-me a hores intempestives. M'ho vaig passar per les meues mans. Per este motiu vaig pensar que tenien raó, que no era professional i vaig deixar de fer-ho. Van aparéixer els mòbils i vaig cometre el mateix error. Els vaig donar el meu número de telèfon per si necessitaven localitzar-me i vaja que ho van fer, a les 3, les 6 de la matinada… Alguns per a expressar el seu enuig, altres perquè no tenien a ningú amb qui parlar o en qui confiar. Vaig tindre clar que d'apagar el telèfon, posar el mode avió o contestar només si de veritat ho volia concloïa el problema, però admet que m'abellia despenjar el telèfon i saber què passava, encara que fóra una favada d'allò més absurda i em molestara per les hores de comunicar-la.
Tampoc em va importar presentar-los a la meua família, que fan qui sóc, que em donen suport, que em proporcionen calor i una alegria que m'agrada compartir, però novament em van tornar a dir que tampoc era professional i ací no em van donar explicacions perquè no va arribar a tractar-se obertament el tema. Pense que potser serà per allò del secret professional, quan són persones que han estat de professional en professional comptant tots els detalls de les seues vides i estes són com eixe secret que compartixen amb nosaltres dient-nos “no li'l digues a ningú” però que realment acaba sabent-ho tot el món. La meua família i jo no tenim res a comptar sobre les seues vides perquè ja tenim prou amb les nostres.
També he de dir que sóc persona emotiva, que parle alt, directe i clar i açò admet que és un dels meus majors defectes o trets de la personalitat que m'afecten nivell personal i professional. Així, en algunes ocasions he alçat la veu a eixes persones que atenia quan no estaven fent bé les coses perquè jo m'esforçava, no sabia que més fer per ells i em sentia dolgut. Açò tampoc era professional.
Sovint he deixat la meua família i la meua vida personal per a portar a estes persones amb el meu cotxe al treball que acabava d'eixir-los en una població veïna, per a arreplegar-los de l'estació o romandre en la sala de l'hospital esperant saber d'ells, inclús quan algun s'estava disposant per a deixar este món i ara qüestionaven si s'estava aprofitant prou el meu horari.
Igualment em van demanar que fóra honest, que diguera si realment era rendible el meu temps de treball, precisament a mi, a qui la inactivitat li corroïx, que no se'm dóna bé estar parat, que perfectament he sigut capaç de treballar onze hores en una fàbrica metal·lúrgica i sé el que és treballar de veritat; que he estat a gust amb companys que es relaxaven més en les seues tasques i açò em permetia fer més a mi.
Després de tants anys, m'han qüestionat si m'importen les persones. Si es poden permetre estos errors. Em dol. Ara em pregunte potser si ser professional és ser algú fred, inhumà, distant, que marca límits i barreres i al seu torn paradoxalment diu creure en la integració, perquè si és així, crec que preferisc ser persona abans que professional.
I damunt, han sabut dir-me açò amb molt bones paraules, molt assertivament, de manera verdaderament professional, no com jo, que no hauria sabut dir-ho sense posar-me nerviós, sentir-me molest i alçar la veu. Ara també em pregunte per a què servix l'assertivitat si no coneixem l'altra persona.
M'apassionava el meu treball. Ara pense que he de buscar-me altres passions.
Em pareix que vivim en un món ple de contradiccions i això de la integració és una altra més de les excuses que com el futbol, la política o la religió servixen per a moure molts diners.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada