Fa poc més d'un any vam llogar un pis a una jove parella. El cert és que no ens feia gens de gràcia llogar-lo, perquè se senten tantes coses per ací, que pot convertir-se en una arriscada aventura, amb la que et poden destrossar el pis, buidar-te el seu contingut, o viure una llarga temporada sense que et paguen, ni poder-los tirar fins que isca el juí, mentre tu t'hajes de fer càrrec de tots els seus gastos, potser entre altres coses.
Nosaltres ho vam parlar amb l'advocat i vam fer un contracte en el que vam inventariar fins el més petit detall del pis i finalment el vam llogar. El cert és que alguns dels nostres veïns van notar el canvi. Com es diu per ací, nosaltres no fèiem ni pols ni remolí, en canvi, als nous inquilins si que se'ls sentia bé, quan no cridant-se, amb la música o la televisió ben alta, però bé. Tampoc hi va haver res més destacable. El temps va passar i almenys ens pagaven el lloguer, malgrat que fora sense massa puntualitat i amb alguna factura penjada, però segons estan les coses, pot ser comprensible i al cap i a la fi, acabaven pagant-ho.
Al cap de poc més d'un any, aquella parella va haver de deixar-lo i després de bregar amb els canvis de nom de l'aigua la llum i el gas i descomptar-los de la fiança una de les factures penjades, vam decidir tornar a la casa, donat que pensàvem ja en fer créixer la família i aquell era un pis massa gran per a viure nosaltres dos a soles. I és en aquell moment quan ens vam adonar de la ronya que hi havia per tot arreu, a més dels forats que destacaven per totes les parets i sostres, però sobre tot, eixe estrany olor que notàvem a l'entrar un dia darrere d'altre i que encara sembla no haver-se'n anat, fins i tot, després de pintar-lo tot de nou.
Damunt dels radiadors hi havia quasi tanta ronya com en el motor d'un cotxe. Amb la calç de la dutxa i la banyera, es podia traure pedra suficient per a fer de nou la Sagrada Família, per no parlar de la floridura. La pica de la cuina, que originàriament era blanca, estava groga. Les clauetes de la llum i tots els seus voltants, estaven negres de manotades. També vaig haver de desmuntar la tassa del vàter per a poder llevar-li eixe “caldo espés i groc” que hi havia en cadascuna de les seues juntes i quasi he d'utilitzar una esmoladora per a llevar-li la calç. Però el pitjor de tot, és el forn, al que encara no m'he atrevit a ficar-li mà i si no fora perquè tenim una economia ajustada, el reballava per a comprar-ne un altre nou.
Malgrat açò, encara podem donar gràcies que no s'han endut els electrodomèstics com la rentadora, la nevera, la caldera de la calefacció, el forn o la vitroceràmica i que almenys van pagar el lloguer.
En fi, així està el món i si de vegades no som capaços de cuidar les nostres coses, sembla que menys anem a cuidar tot allò que no ens pertany. I si no ens preocupa la llar on vivim, el seu ordre i la seua neteja, què més ens dona que hi haja brossa en el carrer o deixar-la en qualsevol paratge natural o barranc. I després, com anem a transmetre ordre i respecte a la nostra descendència?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada