Sovint m'he trobat gent que volia canviar el món, entre els quals he de dir que jo també em podria incloure. Així hi ha molta gent que d'alguna manera no està satisfeta davant tantes injustícies i necessitats com trobem en aquesta vida i diuen que volen fer alguna cosa per tractar de millorar-la, però generalment les paraules no acaben convertint-se en fets i és poca la gent que realment es mobilitza.
Per contra, hi ha gent que sí que tracta de fer coses per millorar-lo, però sovint troben tantes resistències, indiferències i necessitats, que acaben esgotats i cremats. Potser aquest és el primer pas per a la nostra pròpia derrota. Està clar que no farem d'aquest un món millor, per les pròpies limitacions, capacitats i interessos de l'ésser humà, però pel moment si podem arribar a comprendre que un món millor és possible, tot partint d'un canvi en la nostra forma de ser i d'actuar amb els altres; canvi que pot requerir tantes generacions, que la nostra aportació, o petit canvi mai arribarà a abastar a tothom, però sempre ajudarà als del nostre entorn més pròxim, i per tant, realment estarem arribant a millorar el petit món del nostre voltant.
Pense que generalment es vol abastir més del que podem, perquè hi ha tant que fer, que amb els nostres actes voldríem ajudar al major nombre de persones, però no sempre es disposa dels recursos materials i humans necessaris. Així jo sempre dic que si alguna cosa volem canviar, primer hem de fer-ho canviant nosaltres i després hem d'aprendre a conformar-nos en millorar una mica el nostre entorn més pròxim, que sempre serà més abastable a les nostres limitacions humanes, perquè el cert és que canviar el món, no és cosa d'una persona, sinó de tots els seus habitants.
Si tots anàrem encenent eixes petites flames del canvi interior que es transmetera al nostre entorn, aniríem fent rodals i rodals que tard o prompte anirien unint-se i fent canvis i millores cada vegada majors.
Però per desgràcia, sembla que vivim en un món que vol afavorir l'individualisme, l'èxit i la riquesa personal, aspiracions que no són abastables per a tots, ni tampoc massa sostenibles. Potser la crisi també ens fa més egoistes perquè la necessitat acaba fent busquem la nostra pròpia subsistència i la de la nostra prole, oblidant-nos dels altres, que també acaben fent el mateix que nosaltres.
Està clar que si no fem eixos petits canvis necessaris, no sé on arribarem a parar, però el cert és que segons la tendència, potser alguna cosa sí que veurem i no sembla un futur massa esperançador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada